divendres, 27 d’agost del 2010

Som nosaltres...


A la lluna *

dels teus llavis

esdevinc ocell,

faig niu

al teu pit,

aturo el vol.


Vivim el somni,

ja no ens cal

tancar els ulls...

no tenim nuesa,

som nosaltres.


Ens coneixem,

però el desig

sempre és nou...


onatge

10 comentaris:

  1. Quanta raó tens, onatge! què més podria dir-te?

    ResponElimina
  2. Genial el poema i la idea que expressa...tant de bo algun dia puga sentir-ho, mentrimentres, seguiré buscant.

    B7s!

    ResponElimina
  3. Que bonica la metàfora de la lluna i els llavis!!!

    ResponElimina
  4. Quina sort tens! Hi ha qui només somia i no arriba mai a viure el somni.
    Emocionant poema. Gràcies.

    ResponElimina
  5. Carme només és com ho sento... Gràcies per ser-hi.

    Des del far...
    onatge

    ResponElimina
  6. xica et desijto que el "mentrimentres" sigui curt, breu... Gràcies per venir.

    Des del far...
    onatge

    ResponElimina
  7. Cèlia deu ser que sóc llunàtic... Gràcies per venir.

    Des del far...
    onatge

    ResponElimina
  8. maijo hi ha un somni per tu, no en dubtis... Obriràs el ulls i el somni t'abraçarà amb el cor...
    Gràcies per venir.

    Des del far...
    onatge

    ResponElimina
  9. quin encontre més encisador! Aquest m'agrada especialment. M'arriba la fusió màgica.

    Abraçades grans,

    Mònica

    ResponElimina
  10. Mònica en el fons ens abracen els mateixos sentiments. Entre persones l'alfabet d'estimar només és un...

    Des dels estels...
    onatges

    ResponElimina