Soledat *
quan cerques l’altra
mà i no hi és...
quan sents que respires sol,
que el silenci t’abraça.
Soledat quan la nit
no té estrelles ni lluna,
només núvols solitaris,
i quan el dia només és
un temps a la presó del temps.
Soledat quan les flors
han perdut els pètals,
i quan les paraules
s’han suïcidat damunt
del paper blanc.
Soledat quan el mar
ja no és viatge...,
i quan les llàgrimes
ja no tenen amb qui plorar,
i quan la vida s’ha tornat
sorda, cega, coixa,
manca...
onatge
no sé que dir...
ResponEliminanomés que tu no ets sord, ni cec, ni coix i escrius, per tant no ets manc i que ets viu... i digues-li merda al enuig per perquè no t'oprimeixi..
no se que dir...
se el què sents i només puc dir-te viu la vida, sent-la encara que a vegades la sentis, sorda, cega, coixa i manca.
ahir llegia un post amb l'etiqueta abandó del meu bloc i encara que fos ahir, el que em responia la meva estimada d'ahir, em deia que jo per ella, era la seva llum i em vaig quedar amb això l'estima.
salut i força, company
Joan, aquest intent de poema és del mes de maig, em devia punxar amb una rosa... Sort que les espines es desclaven...
ResponEliminaSalut carmarada.
onatge
Les portes ajustades són per ser obertes.
ResponEliminaEndavant, passin.
El millor silenci és, sens dubte, l'acompanyat.
Compartim, doncs, les estances, i que cridi el seu eco....!
salut, sempre,
Potser la soledat, de vegades, ens ajuda a allunyar altres sentits que no necessitem en certs moments de la vida:
ResponEliminaSorda per no escoltar buideses,
Cega per no veure tristeses,
Manca i sàvia per deixar-nos caminar amb ales pròpies.
Pensaments des de Sinera,
Aixumorà has vingut amb l'eco del silenci, gràcies per ser-hi...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Maria Consol benvinguts els teus pensaments des de Sinera...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge