dilluns, 29 de març del 2010

Mirem a l'horitzó...







Mirem a l’horitzó

i se’ns escapa el que

tenim a l’abast de la mà.

I així s’arruguen els dies

i s’esborra el temps...

Potser anem vivint

aquí caic i aquí m’aixeco...

Sort que dono ales d’il·lusió al somni

i de vegades em mira que no s’ho creu...

Acluco els ulls i sóc l’escultor

dels meus sentiments.

Sentiments que són com una

escultura mai acabada.

Poso llàgrimes en almívar,

i si convé les revisc

al bany Maria...

Les campanades del campanar

m’avisen del temor.

Però de temor de qui o de què?

Sovint ventilo la consciència,

i en faig dissabte...

I és l’hora en el temps de flor.

He esdevingut una flor en el temps.

He retallat vaixells de paper

que han naufragat

en el mar de les il·lusions.

Però mentre hi ha vida

hi ha camí, si tens

peus per estimar.

M’adormo amb les estrelles

i em desperto amb els llençols de fil,

el silenci agradable del matí.

I el cafè com el millor amic.

L’olor de vida, i el sol

que està a punt de sortir...

onatge