Mirem a l’horitzó
i se’ns escapa el que
tenim a l’abast de la mà.
I així s’arruguen els dies
i s’esborra el temps...
Potser anem vivint
aquí caic i aquí m’aixeco...
Sort que dono ales d’il·lusió al somni
i de vegades em mira que no s’ho creu...
Acluco els ulls i sóc l’escultor
dels meus sentiments.
Sentiments que són com una
escultura mai acabada.
Poso llàgrimes en almívar,
i si convé les revisc
al bany Maria...
Les campanades del campanar
m’avisen del temor.
Però de temor de qui o de què?
Sovint ventilo la consciència,
i en faig dissabte...
I és l’hora en el temps de flor.
He esdevingut una flor en el temps.
He retallat vaixells de paper
que han naufragat
en el mar de les il·lusions.
Però mentre hi ha vida
hi ha camí, si tens
peus per estimar.
M’adormo amb les estrelles
i em desperto amb els llençols de fil,
el silenci agradable del matí.
I el cafè com el millor amic.
L’olor de vida, i el sol
que està a punt de sortir...
