El poema és l’escorça
del meu cos.
És l’atmosfera
dels meus sentiments.
Els mots són éssers
vius que s’obren
pas a través
dels porus
de la meva pell
que són com
els cràters
de la passió...
Aigua dolça
als llavis
de la ferida.
El temps
com un calendari
botxí pagat
amb temps...
L’ocell de
les objeccions
al niu de
la crítica.
Al cabàs
del cada dia:
impotència,
innocència –caducada-,
lluita, cap penitència,
alguna penyora d’amor,
somnis d’ulls oberts,
set, camí,
alguna drecera,
decepcions,
herència de
l’estupidesa humana,
el passeig
amb la Fosca,
la lluna,
l’estel i una
mica de
xaloc i migjorn,
campanades
sense campanar,
el desig
de tenir desig,
gerros sense flors
-perquè la veritable
flor no es pot tallar
i posar en un gerro-.
El cabàs té dues
nanses tot hi cap.
Al cabàs del dia a dia
somriures i llàgrimes,
poemes i metàfores,
un cafè curt
però amb cos,
arrels pròpies
i les heretades
dels pares,
flames del
foc perenne,
fragilitat
i duresa,
pebre negre
i vinagre de vi,
rosades
i primaveres,
fulles de tardor,
cendres...,
pa de pagès,
fotografies
sense temps
ni edat, amor i
amor verge...,
fruita del temps,
una falç
ben esmolada
una dalla i
escarpa i martell,
mala bava
per netejar els
vidres de les ulleres
de la humanitat.
Al cabàs de la vida
un llibre amb punt,
una llibreta i llapis,
iogurts de la Fageda,
espelmes sense flama,
un parell d’espardenyes
còmodes per fer camí,
galetes i vi dolç,
sentiments sense etiqueta,
sorra de la meva platja,
una petxina oberta,
cançons del temps d’ahir,
una guitarra
sense ritme,
quatre coses sense
l’etiqueta del preu...,
la clau d’una porta,
alguna adreça
sense codi postal,
oli d’oliva verge...,
records de la
creu de terme;
perdoneu que ja
em pesa massa.
onatge
Quina enumeració! Això és la vida completa!
ResponEliminaI quan penso en la mort...som, i portem masses coses a dins per quedar nomes en cendre, se que som molt més, i tu encara +
ResponEliminaun petonet de bona tarda :D
A vegades, llegir-te m'esborrona tota...
ResponEliminaSí, de vegades el cabàs ens pesa massa. Solucions? O buidar-lo de la meitat de les andròmines o canviar-lo per un carretó d'anar a comprar, que té molta més capacitat i ens allibera en bona mesura de la càrrega més feixuga.
ResponEliminaSobre el teu comentari d'avui, només puc dir-te que gràcies de debò.
Una abraçada.
Pessa massa però tu pots amb tot això i més.
ResponEliminanovesflors, no ho sé què és, és allò que agafes paper i tinta i va sortint...
ResponEliminaLucia no sé què som... Potser ocells passatgers o una engruna de pols que s'atura durant el viatge...
Rita em sap greu que t'esborronis, però sóc així, no sabria expresar-me d'una altra manera, almenys quan escric. Abrigat que avui fa molta humitat.
galionar, sí, suposo que podríem anar buidant, i de fet ja ho faig, però sempre hi ha records, tendreses, boira, sol, lluna, mar, una carícia, un somriure, una mirada... Que volgudament es resisteixen a quedar fora. Fora del cabàs...
Calpurni, gràcies, reconforta que em vegis tan robust...
Una abraçada amb la meva escorça.
onatge
Onatge,
ResponEliminasaps quan una lectura ets sacseja?
Doncs això m'ha passat!
una abraçada i bona estrena de setmana!
fanal blau, espero que la sacsejada hagi estat suau.
ResponEliminaUna abraçada amb la meva escorça.
onatge