diumenge, 28 de març del 2010

El poema és l'escorça del meu cos...







El poema és l’escorça

del meu cos.

És l’atmosfera

dels meus sentiments.

Els mots són éssers

vius que s’obren

pas a través

dels porus

de la meva pell

que són com

els cràters

de la passió...

Aigua dolça

als llavis

de la ferida.

El temps

com un calendari

botxí pagat

amb temps...

L’ocell de

les objeccions

al niu de

la crítica.

Al cabàs

del cada dia:

impotència,

innocència –caducada-,

lluita, cap penitència,

alguna penyora d’amor,

somnis d’ulls oberts,

set, camí,

alguna drecera,

decepcions,

herència de

l’estupidesa humana,

el passeig

amb la Fosca,

la lluna,

l’estel i una

mica de

xaloc i migjorn,

campanades

sense campanar,

el desig

de tenir desig,

gerros sense flors

-perquè la veritable

flor no es pot tallar

i posar en un gerro-.

El cabàs té dues

nanses tot hi cap.

Al cabàs del dia a dia

somriures i llàgrimes,

poemes i metàfores,

un cafè curt

però amb cos,

arrels pròpies

i les heretades

dels pares,

flames del

foc perenne,

fragilitat

i duresa,

pebre negre

i vinagre de vi,

rosades

i primaveres,

fulles de tardor,

cendres...,

pa de pagès,

fotografies

sense temps

ni edat, amor i

amor verge...,

fruita del temps,

una falç

ben esmolada

una dalla i

escarpa i martell,

mala bava

per netejar els

vidres de les ulleres

de la humanitat.

Al cabàs de la vida

un llibre amb punt,

una llibreta i llapis,

iogurts de la Fageda,

espelmes sense flama,

un parell d’espardenyes

còmodes per fer camí,

galetes i vi dolç,

sentiments sense etiqueta,

sorra de la meva platja,

una petxina oberta,

cançons del temps d’ahir,

una guitarra

sense ritme,

quatre coses sense

l’etiqueta del preu...,

la clau d’una porta,

alguna adreça

sense codi postal,

oli d’oliva verge...,

records de la

creu de terme;

perdoneu que ja

em pesa massa.


onatge

8 comentaris:

  1. Quina enumeració! Això és la vida completa!

    ResponElimina
  2. I quan penso en la mort...som, i portem masses coses a dins per quedar nomes en cendre, se que som molt més, i tu encara +
    un petonet de bona tarda :D

    ResponElimina
  3. A vegades, llegir-te m'esborrona tota...

    ResponElimina
  4. Sí, de vegades el cabàs ens pesa massa. Solucions? O buidar-lo de la meitat de les andròmines o canviar-lo per un carretó d'anar a comprar, que té molta més capacitat i ens allibera en bona mesura de la càrrega més feixuga.
    Sobre el teu comentari d'avui, només puc dir-te que gràcies de debò.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Pessa massa però tu pots amb tot això i més.

    ResponElimina
  6. novesflors, no ho sé què és, és allò que agafes paper i tinta i va sortint...
    Lucia no sé què som... Potser ocells passatgers o una engruna de pols que s'atura durant el viatge...
    Rita em sap greu que t'esborronis, però sóc així, no sabria expresar-me d'una altra manera, almenys quan escric. Abrigat que avui fa molta humitat.
    galionar, sí, suposo que podríem anar buidant, i de fet ja ho faig, però sempre hi ha records, tendreses, boira, sol, lluna, mar, una carícia, un somriure, una mirada... Que volgudament es resisteixen a quedar fora. Fora del cabàs...
    Calpurni, gràcies, reconforta que em vegis tan robust...

    Una abraçada amb la meva escorça.
    onatge

    ResponElimina
  7. Onatge,

    saps quan una lectura ets sacseja?
    Doncs això m'ha passat!

    una abraçada i bona estrena de setmana!

    ResponElimina
  8. fanal blau, espero que la sacsejada hagi estat suau.

    Una abraçada amb la meva escorça.
    onatge

    ResponElimina