Lliures i units...

Anava a publicar aquell poema de catorze folis, però avui no és el dia...

Ressegueixo els

teus líquens

per compartir

un espai nostre.

Quan floreixes

amb el sol de vida,

beso el crit

dels teus llavis.

Esdevenim

lliures i units...

onatge

Lliures i units...
...per sempre,
...en tot,
...en la vida.

CALPURNI

...com mil fulles d'un mateix arbre,
arrapem el sol, els núvols
i potser els somnis...
mentre s'alimentem de la mateixa saba
i la vida ens fa créixer
en la mesura en que som capaços
d'esdevindre units i lliures.

"beso el crit dels teus llavis"...

quanta força, m'agrada molt, molt!

La xica que va fugir a Reykjavík

Calaixos interiors...

Estic una mica esporuguit... He llegit en varis blogs que estem en crisi de creativitat... He rebuscat pels calaixos i només he trobat això. Suposo que tot està net i endreçat...

Pels meus calaixos interiors

un llençol de fil per estrenar,

il·lusions que encara no

s’han obert en flor, un poema

a mig escriure, soledats

a sol i lluna, la companyia

embrió de vida, en un

calaix més gran sembrats

de silenci, somnis de

coixí tou, sorra de la

meva platja, onatge del

meu mar, una barca

sense rems, els anys viscuts

que no són un número al

calendari, en un altre calaix

estampes sense data de caducitat.

Sentiments verges però prejubilats.

Calaixos interiors. En un calaix

petitó, cendres de tardor,

en un altre, pètals de primavera.

I freds d’hiverns passats i dels

que encara han de venir.

El respirar que sempre és un

anar i venir. Les meves arrels.

Flames d’abans d’ahir.

Terra llaurada per l’ara i aquí.

Llàgrimes de vida. Freds que

són com la segona pell.

Camins i dreceres. Calaixos interiors

alguns tancats amb pany i clau,

la majoria oberts de bat a bat.

Calaixos en ordre i en desordre.

Rellotges aturats sense corda

ni temps. Realitats que

només enlluernaven. Algunes

pedres que han anat trobant

els peus... Postes de sol al

foc interior. Flames que mai

no seran foc. I foc sense

encendre. Nascut home per

l’atzar d’un cromosoma.

Una copa sense brindis,

i algunes més trencades pel brindis.

Libres no llegits. Mitjons nets

que m’han ajudat a caminar.

El missal de quan vaig

rebre la primera hòstia.

Paper i llapis. Nits d’estrella.

I nits estrellades. Nascut entre

els nascuts. Ferit i feridor.

De vegades el somni ens

empeny sense el nord de cap far...

Calaixos interiors.

Pols de la pols del temps.

Cançons de la primera veu.

La meva identitat que sempre

és la mateixa, mai no l’he canviada.

Tinta que ja no escriu

i tinta que escriu massa.

Un mall, fornal i enclusa.

La forja de la pròpia vida.

Gavines que hi ha fet el niu.

Algun marge de pedra viva.

Enyorances de l’any de la picor...

Carícies que han arrelat, i carícies

passatgeres com el vent.

Una creu de terme.

Termes a la bandera.

Molles de pa sec.

Alegria i passió que quasi

sempre viu enfora.

Serenitat i catxassa...

Una tassa de cafè buida,

record de records.

L’essència dels difunts

que estimo. En algun calaix,

aigua per la set, i set per

l’aigua. Roses que ja han

perdut les espines...

Corbates amb nus i sense.

La meva identitat i la de la

meva nació ben arrelada.

Mots en almívar. Poca sucre

i molta sal per la conserva.

L’atreviment de tenir idees.

Una falç ben esmolada pel ferrer de tall.

Les males herbes sempre són rebels...

El colom de la pau que

s’ha dissecat de paciència.

Les cartes sense segell de l’adolescència.

Mancances de ser home.

Feliç i ric amb el que tinc.

Als calaixos interiors, calaixos

amb folre i sense.

Mocadors de butxaca amb inicials i sense.

Tres onzes de paciència.

Roba de quan era nen,

ara el nen viu per dins.

Un pèl de ràbia i molta impotència.

Els bandarres sempre tenen prepotència.

L’alerta dels renegats.

A la rosa dels vents

desitjos que emprenen el vol.

Mala lletra que de vegades

no entenc ni jo.

Gramàtica entre cos i cos.

L’accent en paper de lluna.

El record d’una guerra

que ens ho robà tot.

I una dictadura que fou una amargura.

Quan jo mori, els calaixos

interiors seran un tot d’un

moble vell. El tot retornarà

al seu lloc. Que l’últim adéu

sigui flama viva, jo atiaré

el foc amb el meu cos. . .

onatge