diumenge, 16 de maig de 2010

Petita llibreta...

Aquest poema està dedicat a la meva petita llibreta que sempre m'acompanya... El poema és llarg, espero i desitjo que no se us faci pesat, en tot cas que sigui com un digestiu...



L a quietud ja no s’asseu

al banc, la serenitat tampoc.

La calma és un mar de tramuntana.

La brisa és un vent de mala gana.

Fotografies que han perdut

el color i el record.


Diuen que fa fred, jo tinc fred,

el sento, em penetra sense permís.

El camí és de glaç...

El somriure només és somrís.


El perfum és un ocell

que em transporta.

Potser ja no tinc res per dir

i el més sensat seria callar.

Però no, de la trinxera

només en surten els vius.

La paciència de les paraules,

que esperen i esperen fins que

els dono la mà.


Hora prenyada de sentiments.

La parida sempre és un temps.

De no tots els capolls

en neix una flor.

Hi ha portes que hi tenen

clots al davant, perquè

hi caiguis quan hi

vulguis entrar...


El semen gramatical

és el més germinador.

Beso els llavis freds

fins que els revisc...

A l’agenda dels desenganys

cada dia hi escric.

També tinc pagines

i pagines d’errors...


Sembro els pètals d’una

rosa pel teu cos.

Quan és fosc ben fosc

obro el cor i surt el sol.


I premo les dents quan vull

baixar a l’infern de la profunditat.

Què dic, però si no hi ha infern.


Sempre duc un verb a la butxaca

a punt de conjugar.

Tres renecs en companyia

de les estrelles.

Compartir és viure.

Viure també és somriure

i plorar feliç.


Avui conversaré amb la lluna

si ella em vol veure.

Em posaré la bufanda

per la fredor,

però ella em farà viure

el caliu del cos.

Imaginaré que sóc un

poeta vell i arruïnat,

però ric d’amor i

un gran cor.


Anirem a dormir quan la

vida tindrà el campanar callat.

Deixaré que els somnis visquin

i s’enlairin més enllà de les

bigues i surtin al carrer

i visquin i bateguin amb mi.

I si demà hi ha matí

obriré els ulls al matí,

respiraré aire de vida

i l’intentaré compartir.


Recolliré les fulles velles,

i acariciaré la rosada

de les fulles noves.

Si hi ha matí, segurament

que naixerà un nou dia.

Sortirà el sol o plourà.

Encendré la pipa del temps

per ser conscient que el visc.

Respiraré paraules i mots

i tot serà una redacció de vida.

No hi ha bons i dolents,

hi ha accions reprovables.


No esperaré que el nou dia

em vingui a buscar,

l’aniré a rebre jo.

El somriure interior

faré que surti a l’exterior.

Dissimularé que sóc feliç,

sembla que estigui mal vist.

L’avorriment mata l’avorriment.

Jo mai no em sento avorrit,

això no treu que hi hagi

qui m’hi trobi...


Faré que el cor bategui un desig

i aniré caminant fins el mar.

Ai! El mar..., la brisa, la sal,

el diàleg, l’onatge.

Assegut davant del mar

és com una infusió de

seny i rauxa, un depuratiu

per l’esperit, el somni navega

mar enllà i em mulla els peus.


La riquesa de viure no és

comparable a res, s’ha de viure.

De tant en tant una barca

vella amb rems i la parsimònia

de la felicitat, de respirar

i gaudir del temps.


El qui té la canya clavada

a les roques tot esperant

pescar vida... La paciència

d’esperar l’espera d’arribar.

Ara l’onatge m’esquitxa

com un perfum natural.


La galta rep la besada

i els llavis el seu gust.

Ara ja és l’endemà d’ahir,

no fa sol ni dins ni fora.



El dia és fred i gris, i jo no

tinc la força ni l’ànim

de dibuixar ni fer néixer

un somriure, i encara menys

tenir desig de tenir desig.

En obrir els ulls pel matí

pot haver desaparegut tot

el sembrat d’ahir; el desig,

obrir el cor, sentir el mar,

la felicitat de la pau amb un

mi mateix, els somnis

d’ulls oberts, tot ha quedat

com un desert. No és bo

viure en el futur la vida d’ara.

Però ara estic penetrat pel fred

i no tinc ganes de fer néixer el sol,

sí ja sé que em repeteixo,

deu ser l’edat, deu ser el fred.

Avui tinc les mans fredes

damunt del fred...

Els llavis semblen de pedra

i el cos una base sense escultura.

Avui respirar sembla com si fos

una acció rutinària i forçada...


S’acaba un any que no cal

posar-lo a la balança,

segur que no donaria el pes.

En aquests moments el silenci

és una partitura sense música...,

les paraules semblen petrificades

a la roca, el verb no conjuga,

té una veu muda i poruga.


El poema té l’aire de tanatori.

Sense foc s’ha fet cendra.

El cor és un buit bategant...

La taula resta parada,

un plat pla sense paraules,

la copa buida, ni aigua ni vi,

el pa és sec, sec d’altres poemes.


El nou any comença en

vermell al calendari,

vermell de sang,

sang a la ferida oberta.

La ferida ja no es tendre,

és una durícia tosca.

Avui el temps té pronòstic

de fred, molt fred i més fred.

Avui la meva mirada té

ninetes de ferro que s’arrastren

per terra. La flama ha perdut

la flama. el caliu és una

abraçada de gel.


Cada dia és un nou dia,

però avui el dia no ha nascut

la matriu de la vida l’ha

expulsat enfora...

Avui és un dia desemparat.

Un dia deslletat i sense dida.

Avui el mar resta lluny

i l’onatge està de dol...

Avui la bufanda no serveix de res.

Avui la fe és un peix sense respirar.



Avui la meva set no té font.

Surto enfora i deixo que

el fred acabi de glaçar-me,

l’autocomplaença de sentir-me gelat.


Avui és l’endemà d’ahir, els

fonaments del somni han fallat,

el desig té tres goteres a la teulada.

La il·lusió no té cames,

també ha perdut els peus.


Se suposa que cada dia té el seu demà,

jo no n’estic tan segur.

Em sento com les petxines

obertes i abandonades a

la platja abandonada.


Avui em vindria bé una

infusió de vida amb

sucre de viure...

Ara ja és tarda i tot té

un altre color, la temperatura

ha canviat visca la sort

de poder viure i caminar.

Acarono la profunditat

amb mans de tendresa.

De la meva set ara

sé on hi ha al font.

Ara sé on són els núvols

de la meva pluja.

El camí dels meus peus.


Les paraules del meu poema.

Sé on són les roses

de les meves espines.

I acabo aquí conscient

que no ho he dit tot,

però llavors ja sabríeu

tant com jo. Llegiu entre

línies, és on hi ha el cor

del poema que és el meu.

Agafeu el poema i llegiu-lo

entre la lluna, entre el sol,

ran de mar, les paraules

us faran arribar el seu alè,

si voleu el respireu i sinó

no passa res...

El poema seguirà el seu camí.

Sempre en seré el pare,

la maternitat és més profunda.

Si el poema us fa el plat,

mastegueu-lo a poc a poc

amb forquilla i ganivet,

o cullera si sou sopers,

si és el vi, mulleu-vos

només els llavis...


No patiu que ja callo i callaré.

Petita llibreta tu ets la

meva amiga. Ets el saber

estar i no dir res...

Ets la mà que em consola.

Ets l’aigua quan tinc set.

Ets la llàgrima quan

la tristesa m’abraça.

Ets la celístia quan la nit té estels.

Petita llibreta ets portadora

de la meva sang.

Ets la discreció més discreta.

També ets la passió més estreta...

onatge


9 comentaris:

  1. No deu ser tant petita la llibreta... :)

    He entrat tres cops per llegir aquest post. No mp'agrada llegir tant de cop, que llegeixo massa ràpid. La poesia a glopets petits. Hi ha estrofes o paragrafs molt macos.

    Aquest és un dels que més m'ha agradat, no pas l'únic... eh?


    Anirem a dormir quan la

    vida tindrà el campanar callat.

    Deixaré que els somnis visquin

    i s’enlairin més enllà de les

    bigues i surtin al carrer

    i visquin i bateguin amb mi.

    I si demà hi ha matí

    obriré els ulls al matí,

    respiraré aire de vida

    i l’intentaré compartir.

    ResponSuprimeix
  2. M'ha agradat molt. Sobretot l'última paràgraf. I encara que és llarg no se m'ha fet gens pesat.

    ResponSuprimeix
  3. Sempre duc un verb a la butxaca

    a punt de conjugar.

    Tres renecs en companyia

    de les estrelles.

    Compartir és viure.

    Viure també és somriure

    i plorar feliç.

    Hi estic completament d'acord...

    Saps? Jo també prenc apunts. Ho faig en un quadern que guardo en la cara fosca de la lluna...Per a què brilli.

    ResponSuprimeix
  4. També a mi m'ha agradat molt el poema, que imagino escrit a finals d'un any especialment dur per alguna determinada circumstància. Conté tantes perles que prefereixo endur-me'l sencer i no assenyalar-ne cap.
    Això sí: la teva petita llibreta es deu assemblar força al Libro Gordo de Petete, perquè si no...
    Una abraçada amb desigs de bona setmana.

    ResponSuprimeix
  5. Em plaurà retornar a la teva petita llibreta, tant com sempre em plau llegir-te.
    Una abraçada, poeta!

    ResponSuprimeix
  6. estas de dol, però tens l'esperança que demà, potser avui ja ja sigui menys dol, entre la lluna i el sol, sempre de dia... allà on no hi ha neguit i l'amor és infinit

    ResponSuprimeix
  7. Carme, jo també faig com tu, davant d'un poema una mica llarg, me'l rellegeixo vàries vegades o fins i tot l'imprimeixo. La llibreta és petita, però he de dir que la vaig canviant...
    Una abraçada sense llibreta.
    onatge

    myself celebro que no se t'hagi fet pesat.
    Una abraçada sense llibreta.
    onatge

    Pilar la cara fosca de la lluna deu brillar molt, perquè de vegades fins i tot jo la veig.
    Una abraçada perquè brilli la lluna.
    onatge

    galionar, gràcies per les "perles" sort que no me'n faig un collaret.
    Una abraçada sense llibreta.
    onatge

    fanal blau, gràcies per "poeta", m'has fet sortir els colors i m'he girat i tot a veure qui hi havia al meu darrera...
    Una abraçada a la llum del fanal blau.
    onatge

    Joan, de dol potser hi estem des del dia que vam néixer, potser la gràcia és fotre-se'n del mort i de qui el vetlla.
    Una abraçada amb gran angular.
    onatge

    ResponSuprimeix
  8. Denoto tristesa i decepció: "Avui és l'endemà d'ahir". Ja m'ho explicaràs.
    Petons!

    ResponSuprimeix
  9. Violant de Bru, ahir sempre és una metàfora i l'endemà és...
    Una abraçada d'avui.
    onatge

    ResponSuprimeix