dimecres, 5 de maig de 2010

Ell és així...


El destí no

plora mai.


Les llàgrimes

sempre són

dels que arrastra

pel camí...


Viure sense un plor

potser és com

viure sense flors.


onatge


9 comentaris:

  1. No fa massa estona que plorava jo... Sóc tan bleda! :P

    ResponSuprimeix
  2. Si el destí no plora, tampoc riu. És destí i prou. Allò que ens fa humans és ser conscients del destí i plorem quan estem tristos i riem quan ens sentim alegres i valorem cada gest, cada flor que trobem a la vora del camí, com els teus poemes, Onatge.

    ResponSuprimeix
  3. De fet, si algú passara per la vida sense plorar demostraria estar totalment mancat de sentiments.

    ResponSuprimeix
  4. Hi ha que conèixer la tristesa per saber estar alegres. Tot demana un equilibri. També hi ha qui plora de tanta felicitat, aquest sí que no sap el què es fa.

    Una abraçada sense llàgrimes.
    maijo

    ResponSuprimeix
  5. Doncs ell s'ho perd, A vegades va tant bé plorar! Com a mínim aprengués a mirar-se le s flors! :)

    ResponSuprimeix
  6. Doncs ell s'ho perd, a vegades va tant bé plorar! Al menys aprengués a mirar les flors...

    ResponSuprimeix
  7. Què seríem sense emocions? Seríem com un desert sense aigua... una vida sense flors.

    Qué bonic!

    ResponSuprimeix
  8. Una gran abraçada per totes -és curiós que tot i que el destí és masculí, no hi ha cap home als comentaris...-, no sé siestava escrit al destí o a les estrelles...

    onatge

    ResponSuprimeix