diumenge, 22 de juliol del 2012

PETITA LLIBRETA...











PETITA LLIBRETA...

La quietud ja no s'asseu
al banc, la serenitat tampoc.
La calma és un mar de tramuntana.
La brisa és un vent de mala gana.
Fotografies que han perdut
el color i el record.

Diuen que fa fred, jo tinc fred,
el sento, em penetra sense permís.
El camí és de glaç...
El somriure només és somrís.

El perfum és un ocell
que em transporta.
Potser ja no tinc res per dir
i el més sensat seria callar.
Però no, de la trinxera
només en surten els vius.
La paciència de les paraules,
que esperen i esperen fins que
els dono la mà.

Hora prenyada de sentiments.
La parida sempre és un temps.
De no tots els capolls
en neix una flor.
Hi ha portes que hi tenen
clots al davant, perquè
hi caiguis quan hi
vulguis entrar...

El semen gramatical
és el més fecundador.
Beso els llavis freds
fins que els revisc...
A l'agenda dels desenganys
cada dia hi escric.
També tinc pagines
i pagines d'errors...

Sembro els pètals d'una
rosa pel teu cos.
Quan és fosc ben fosc
obro el cor i surt el sol.
I apreto les dents quan vull
baixar a l'infern de la profunditat.
Què dic, però si no hi ha infern.

Sempre duc un verb a la butxaca
a punt de conjugar.
Tres renecs en companyia
de les estrelles.
Compartir és viure.
Viure també és somriure
i plorar feliç.

Avui conversaré amb la lluna
si ella em vol veure.
Em posaré la bufanda
per la fredor,
però ella em farà viure
el caliu del cos.
Imaginaré que sóc un
poeta vell i arruïnat,
però ric d'amor i
un gran cor.

Anirem a dormir quan la
vida tindrà el campanar callat.
Deixaré que els somnis visquin
i s'enlairin més enllà de les
bigues i surtin al carrer
i visquin i bateguin amb mi.
I si demà hi ha matí
obriré els ulls al matí,
respiraré aire de vida
i l'intentaré compartir.

Recolliré les fulles velles,
i acariciaré la rosada
de les fulles noves.
Si hi ha matí, segurament
que naixerà un nou dia.
Sortirà el sol o plourà.
Encendré la pipa del temps
per ser conscient que el visc.
Respiraré paraules i mots
i tot serà una redacció de vida.
No hi ha bons i dolents,
hi ha accions reprovables.

No esperaré que el nou dia
em vingui a buscar,
l'aniré a rebre jo.
El somriure interior
faré que surti a l'exterior.
Dissimularé que sóc feliç,
sembla que estigui mal vist.
L'avorriment mata l'avorriment.
Jo mai no em sento avorrit,
això no treu que hi hagi
qui m'hi trobi...

Faré que el cor bategui un desig
i aniré caminant fins el mar.
Ai! El mar..., la brisa, la sal,
el diàleg, l'onatge.
Assegut davant del mar
és com una infusió de
seny i rauxa, un depuratiu
per l'esperit, el somni navega
mar enllà i em mulla els peus.

La riquesa de viure no és
comparable a res, s'ha de viure.
De tan en tan una barca
vella amb rems i la parsimònia
de la felicitat, de respirar
i gaudir del temps.

El qui té la canya clavada
a les roques tot esperant
pescar vida... La paciència
d'esperar l'espera d'arribar.
Ara l'onatge m'esquitxa
com un perfum natural.

La galta rep la besada
i els llavis el seu gust.
Ara ja és l'endemà d'ahir,
no fa sol ni dins ni fora.
El dia és fred i gris, i jo no
tinc la força ni l'ànim
de dibuixar ni fer néixer
un somriure, i encara menys
tenir desig de tenir desig.
En obrir els ulls pel matí
pot haver desaparegut tot
el sembrat d'ahir; el desig,
obrir el cor, sentir el mar,
la felicitat de la pau amb un
mi mateix, els somnis
d'ulls oberts, tot ha quedat
com un desert. No és bo
viure en el futur la vida d'ara.
Però ara estic penetrat pel fred
i no tinc ganes de fer néixer el sol,
sí ja sé que em repeteixo,
deu ser l'edat, deu ser el fred.
Avui tinc les mans fredes
damunt del fred...
Els llavis semblen de pedra
i el cos una base sense escultura.
Avui respirar sembla com si fos
una acció rutinària i forçada...

S'acaba un any que no cal
posar-lo a la balança,
segur que no donaria el pes.
En aquests moments el silenci
és una partitura sense música...,
les paraules semblen petrificades
a la roca, el verb no conjuga,
té una veu muda i poruga.

El poema té l'aire de tanatori.
Sense foc s'ha fet cendra.
El cor és un buit bategant...
La taula resta parada,
un plat pla sense paraules,
la copa buida, ni aigua ni vi,
el pa és sec, sec d'altres poemes.

El nou any comença en
vermell al calendari,
vermell de sang,
sang a la ferida oberta.
La ferida ja no es tendre,
és una durícia tosca.
Avui el temps té pronòstic
de fred, molt fred i més fred.

Avui la meva mirada té
ninetes de ferro que s'arrastren
per terra. La flama ha perdut
la flama. el caliu és una
abraçada de gel.

Cada dia és un nou dia,
però avui el dia no ha nascut
la matriu de la vida l'ha
expulsat enfora...
Avui és un dia desemparat.
Un dia desalletat i sense dida.
Avui el mar resta lluny
i l'onatge està de dol...
Avui la bufanda no serveix de res.
Avui la fe és un peix sense respirar.
Avui la meva set no té font.
Surto enfora i deixo que
el fred acabi de glaçar-me,
l'autocomplaença de sentir-me gelat.

Avui és l'endemà d'ahir, els
fonaments del somni han fallat,
el desig té tres goteres a la teulada.
La il·lusió no té cames,
també ha perdut els peus.

Se suposa que cada dia té el seu demà,
jo no n'estic tan segur.
Em sento com les petxines
obertes i abandonades a
la platja abandonada.

Avui em vindria bé una
infusió de vida amb
sucre de viure...
Ara ja és tarda i tot té
un altre color, la temperatura
ha canviat visca la sort
de poder viure i caminar.
Acarono la profunditat
amb mans de tendresa.
De la meva set ara
sé on hi ha al font.
Ara sé on són els núvols
de la meva pluja.
El camí dels meus peus.

Les paraules del meu poema.
Sé on són les roses
de les meves espines.
I acabo aquí conscient
que no ho he dit tot,
però llavors ja sabríeu
tant com jo. Llegiu entre
línies, és on hi ha el cor
del poema que és el meu.
Agafeu el poema i llegiu-lo
entre la lluna, entre el sol,
ran de mar, les paraules
us faran arribar el seu alè,
si voleu el respireu i sinó
no passa res...
El poema seguirà el seu camí.
Sempre en seré el pare,
la maternitat és més profunda.
Si el poema us fa el plat,
mastegueu-lo a poc a poc
amb forquilla i ganivet,
o cullera si sou sopers,
si és el vi, mulleu-vos
només els llavis...

No patiu que ja callo i callaré.
Petita llibreta tu ets la
meva amiga. Ets el saber
estar i no dir res...
Ets la mà que em consola.
Ets l'aigua quan tinc set.
Ets la llàgrima quan
la tristesa m'abraça.
Ets la celístia quan la nit té estels.
Petita llibreta ets portadora
de la meva sang.
Ets la discreció més discreta.
També ets la passió més estreta.

onatge

diumenge, 15 de juliol del 2012

Combrego de Tu...














Avui el meu vaixell de paper
pren el sol davant del mar.
Les gavines reposen tipes de peix.
Hi ha un diàleg entre la brisa i jo.

A l’horitzó un vaixell talla
lentament la terra i el cel.
Tinc grafits a les parets de l’ànima.

Conjuguem el verb a dos.
Amb la nostra gramàtica
anem escrivint el poema de viure.
On hi havia silenci, ara hi ha
una flama de passió.

Al sembrat de la tendresa
el brot de la carícia,
la cançó del gemec a dos.

Ens bategem de la mútua alegria.
Dona i home al camí de viure.
El teu record com un estel
voleia en la llibertat del cel.

En cada vers una alenada.
Dos mons sota la mateixa lluna.
Dues mirades al mateix horitzó.
Dos silencis al diàlegs d’un sol crit.
Dues carícies a la mateixa solitud.
Una sola vida, dos temps.
Dues nueses al mateix fred,
i de la mútua foguera, la flama.

Al paisatge de dona i home,
pluja i sol, tempesta i calma,
set i font, la sinceritat sincera,
som el que som despullats
de tot, mites i creences,
alliberats de la pròpia presó,
la única que pot empresonar.

Un dia els astres assenyalen
el camí, i caminem i ens trobem...,
i tot és com la fruita del temps,
a cada estació el seu fruit.

En la mirada hi ha el
testament del cor, i a la pell
l’herència d’haver viscut.
Cada ferida té la seva flor,
i van caient pètals de record.

Fades i mags, però tot
està en l’abraçada d’un sí.
El rellotge no té cu-cut,
però el seu pèndol sempre dansa.

La carícia combrega del teu cos,
i beu de la teva profunditat.
Beso els dits dels teus peus
i vaig pujant, com el pintor
que pinta un fresc a la paret,
o l’escultor que beneeix cos i forma.

El cos com un arbre
a cada branca el seu fruit,
i amb tendresa i desig
empeltem la llavors,
i la vida neix i segueix viva.

Sense bandera, sense
color polític, sense falsos mites,
sense cap creu ni cel ni
campanar ni religió,
ens estimem amb la
nuesa de tu a tu...

Tenim el cordó umbilical
que ens uneix a la placenta de viure,
i vivim i estimem sense
pensar que morirem,
però el temps estimat
florirà per sempre més.

Les ombres han esdevingut sols,
la teranyina és una hamaca
pels somnis, el silenci és la
millor dansa de totes els
que es fan i es desfan,
la solitud és el brindis de companyia,
l’enyor és un tresor que cisella el present.

El poemari és un rosari sense pregaria.
Tot és a cor obert...
Com un piano dins del mar
escrivim blanques i negres
al pentagrama de la nostra vida,
i cantem amb el do, re, mi,
fa, sol, de la felicitat.

onatge