Inacabat. (Puc..., acabar-lo)

Puc volar

amb els estels,

ser fràgil

amb l’aire,

ser flama

amb el foc.

Puc ser

ferida i carícia,

terra amb la pluja,

cançó als teus llavis,

el somni del meu somni,

la petjada del camí.

Puc ser

el caliu del fred,

ser amb tu

el que sóc,

els pètals de

la flor del record.

Puc ser la paret

que bressoli la teva ombra,

ser el nen del conte,

el pol·len del teu jardí,

la companyia de

cos present.

Puc ser

vaixell de paper

al viatge del teu mar,

ser el rumb

de les meves il·lusions,

ser les llàgrimes

del meu plorar.

Puc caminar

damunt de les aigües,

NO!

onatge

En veu alta...

Petxines sordes...

(de la llibretada. Sembla mentida de vegades quines coses escric)

PETXINES SORDES...

Les paraules s’han

adormit en un

coixí de silenci,

a poc a poc,

lentament, dia a dia.

On hi havia una paraula,

ara hi ha un eco de silenci.

On hi havia diàleg,

ara tot és un  camp

de solitud, els arbres

són de silenci, els fruits

tenen un gust silenciós.

Ara el rellotge

dansa sense temps.

L’horitzó és una divisió

a dues parts sense resultat...

Dues fonts ja no beuen

de la mateixa set.

Al paisatge, les muntanyes

de l’adéu mai no dit,

però hi ha l’eclipsi

sense llum ni ombra.

El mar s’ha endut

l’estimada platja,

ara només petxines sordes...

onatge

S/T...

Als sembrats, pluja

i tempesta, sol

i la fornal de la lluna.

Llauro silencis

i sempre creix i floreix

el crit de la vida.

A la terra el poema

de les arrels...

A l’arbre de la vida

sol i ombra,

i a cada branca

el teu fruit en flor...

onatge

Xarop de temps...

En el meu pensament sempre hi ha el teu mar,
i les onades arriben a la meva sorra.
Quan la nit encén els llums, la melangia m’oprimeix
el nus de la corbata, el fred m’entra pels peus.
Els records són com durícies tendres del temps.
El camí encara hi és, però no duu enlloc,
a la vida hi ha rutes que només 
les podem fer una sola vegada.
Sé que en alguna onada del mar blau,
hi ha la teva veu, la teva paraula, tu a cavall de l’onada.
Si camino per la pedrera, cada pedra un missatge,
si t’arriba la ferida oberta, dolça o sagnant.
Camí de rellotge, avançar o retardar l’hora,
però el temps impertorbable, sempre endavant.
El nas tapat de mocs, respirar feixuc.
Fotografies de cara a la paret, colors pintats pel temps.
Els segons exprimeixen el temps, ens hem de beure el seu suc,
si no perdrem la collita d’hores, el fruit de la vida.
A l’altar de la vida, hi vull aixecar la copa de l’amor,
i brindar i beure, i la flama encesa, que
resisteixi tots els vents, serà veritat, o només un record.
El mal de cap, semblava un repicament de timbals,
i dins del cap hi feien el seu eco.
Escales i més escales a la casa del temps,
de vegades pugen, i altres baixen, d’altres no duen enlloc.
Xarop de temps, mel dels teus llavis.

onatge