diumenge, 10 de juny de 2012

Petxines sordes...












(de la llibretada. Sembla mentida de vegades quines coses escric)

PETXINES SORDES...

Les paraules s’han
adormit en un
coixí de silenci,
a poc a poc,
lentament, dia a dia.
On hi havia una paraula,
ara hi ha un eco de silenci.
On hi havia diàleg,
ara tot és un  camp
de solitud, els arbres
són de silenci, els fruits
tenen un gust silenciós.

Ara el rellotge
dansa sense temps.
L’horitzó és una divisió
a dues parts sense resultat...
Dues fonts ja no beuen
de la mateixa set.
Al paisatge, les muntanyes
de l’adéu mai no dit,
però hi ha l’eclipsi
sense llum ni ombra.
El mar s’ha endut
l’estimada platja,
ara només petxines sordes...

onatge

1 comentari:

  1. "Les muntanyes de l'adéu mai no dit"...És el millor dels adéus.
    Com ho farem si només tenim paraules adormides?
    Les despertarem, potser avui no ens cal tant de silenci, l'hi hem de dir al mar que ens torni la platja, que volem fer volar estels...
    Bona nit.

    ResponSuprimeix