dijous, 31 de desembre del 2009
A les dotze...
Aquesta nit
a les dotze
he mirat el mar
i m’he trobat
la teva mirada,
a la barca
dels sentiments
hem embarcat
les llàgrimes
salvant-les
del naufragi...
De dos freds
una sola esgarrifança...
Ens hem agafat
de les mans
passejant pel
propi desert,
però ens han
anat florint flors
amb cada record.
La nit és un
brindis de tendresa
amb tu...
onatge...
La nit és...
La nit és
un pom de flors
i els pètals
cauen damunt
del poema.
I la lluna
s’ho mira
i em fa l’ullet.
Neixen noves flors
i em duen el
pol·len de l’harmonia.
També hi ha
els gemecs
dels que han
perdut la nit,
els que ja són nit.
La nit és un badall,
una llesca de pa torrat
amb oli i sal,
és la processó
dels rellotges,
el plor de vida
de l’infant
que ha nascut,
espelmes sense flama,
el somriure
de les estrelles,
la cançó que acompanya,
la porta que grinyola,
el tren que passa
amb una acceptable
fidelitat a les vies,
és l’àvia que
dorm sola en un
llit massa gran,
la bona gent
que al carrer
dorm amb
llençols de cartró.
La nit és la
fruitera plena
de fruits que entren
pels ulls però
que no tenen
gust a res,
és l’ocell del pensament
que s’enlaira i vola
amb l’amic del vent,
andròmines amb
quatre rodes
amb la marca
al morro
i la mateixa
repetida al cul.
La nit és l’escombriaire
que recull l’estupidesa
dels humans,
és la infermera
la que acompanya
el malalt, també
ho és el mal humor
de la que no li
agrada treballar de nit,
i el desordre de les
forces de l’ordre
que de vegades
no saben on el tenen...
La nit és el far
i la platja amb
el peix de les
promeses sota la lluna,
els que no troben
el forat del pany,
i els fonaments
que cedeixen i
deixen que
caigui la casa
i els mosquits
que busquen
coixí de carn
per sopar sang,
i un peu fora
del llençol perquè
vol respirar,
és el perfum de
la dama de nit
que passeja pel jardí
en espera de
les primeres flors.
La nit és el
barret del dia,
és una copa
amb aigua de lluna,
unes gotes de mar
i una cullerada
de serenitat perquè
em pugi al cap
però que em
deixi navegar,
i el far que mai
no s’acaba
d’aprendre la cançó,
las brisa que
m’arriba amb
olor de mar.
La nit és repòs,
neguit i crit,
foscor i treball,
i estrelles a les
puntetes dels dits,
el llit que gemega
sense gemegar,
els que van pel carrer
a hora desconeguda,
els que canten contents
perquè el gran
els marca el pentagrama,
i els que no tenen
peus per pujar escales,
els que es preparen
per demà anar a missa...,
els combregats
i els re combregats.
La nit és el forner
que manté viu el forn,
els empresonats
justa o injustament
perquè hi ha sentències
favorables al moment,
els que pel carrer
destrueixen per destruir,
és la lluna plena
i el quart minvant.
La nit és ella...
Amb aquest poema us desitjo un any Bo! Un any ple d'amor i presència. Que aquesta nit sigui la vostra nit. Que sigui el barret i la rosada del nou dia.
onatge
dimecres, 30 de desembre del 2009
Han passat els anys.
Han passat els anys.
Han passat els anys i
rellegeixo els poemes
i veig que hi ha mots
que s'han fet de mel
i altres són de llàgrima viva,
alguns quasi s'han esborrat,
verbs que ja no conjuguen...,
i hi ha punts i a part
que ara són punt i seguit...
Mots que amb el pas dels anys
s'han suïcidat,
altres segueixen en flor...
N'hi ha que continuen
fredolics i sensibles,
altres segueixen accentuats
i amb mirada de passota.
Alguns mots han quedat isolats.
Altres segueixen navegant.
Hi ha mots que sembla
que practiquin el nudisme...,
resten en el poema
però han perdut el paper.
Mots que eren la ferida,
la ferida no s'ha tancat
però s'ha fet durícia.
On hi havia campanes
només hi ha quedat temps.
Passats els anys
hi ha poemes que
són escala i altres són creu...,
els que segueixen en silenci,
i els que són crit de crit.
Jo només sóc la barreja
de tots ells...
onatge
dilluns, 28 de desembre del 2009
Penyora d’amor...
Els murs
sempre oprimeixen,
l’avorriment és un càncer,
i la hipocresia
és un mal vestit...
Respira, que sempre
hi ha un alè d’aire,
i una flama per
acompanyar el teu foc.
Vés nua de tot
el que et lliga,
t’esclavitza i et
nega com a dona-persona...
Que els cinturons
només siguin per
acompanyar la teva cintura.
I les cadenes, ni al cor
ni enlloc, ni
que siguin d’or...
La por de l’amor
només és un pol•len
que passada l’al•lèrgia
tot és llibertat.
Quan la lluna respira
que et robi tot
el que tu vulguis,
però que sigui
amb penyora d’amor...
onatge
diumenge, 27 de desembre del 2009
Clar i català...
Donat que algunes i alguns de vosaltres ja ho sabeu des de fa temps, crec que ha arribat l'hora de parlar clar i català i dir que sóc capellà. Estic en una parròquia petita, estic enamorat de la vida més que no de la creu, malgrat que m'hagin tocat totes dues... Segurament que així s'entendran d'una manera més clara els meus intents de poema. Ara ja estic més tranquil.
Una abraçada.
Mossèn onatge
divendres, 25 de desembre del 2009
Pare...
Pare...
Els teus ulls
fa temps que
no em miren
però jo encara
et veig,
no has mort,
el teu record
va amb mi.
Sóc arrels de
les teves arrels.
Recordo les teves
mans rudes
pel dur treball,
encara sento
el dringar del mall
a l’enclusa del
ferrer de tall.
Recordo la festa major
passejant amb tu
i la mare, i anar
a les roques a
fer musclos, i a buscar
aigua i verdura
a les sínies
que el progrés
ha fet desaparèixer:
amb els anys hem
anat perdent
tots els veïns.
Els teus discos
d’en Gardel resten
guardats i callats.
Les teves anades
i vingudes amb
la bicicleta...
Encara sento
l’asma que no
et deixava respirar...,
sempre pensaré que
et va ofegar
molt aviat.
No et vinc a dur
flors, ja saps que
aquest teatre
no m’agrada,
és més natural
parlar una estona
amb tu, recordar
el teu bon treball;
vida viscuda.
El teu bon tarannà
el vas deixar sembrat.
Fins ara pare...
onatge
dijous, 24 de desembre del 2009
Nadales amigues...
dimecres, 23 de desembre del 2009
Nadales amigues...
El dibuix d'en Massana ja té uns anys, però crec que tot el que es diu des del cor no caduca mai, així acompanya el poema del meu amic Franc.
ANAR APAIVAGANT EL JO...
Anar apaivagant el jo...
Sentir com es traboca l'aigua
enterbolida de la ment...
I ja, deixar-se anar del tot
pendent avall, amb ulls oberts,
sense codis ni estratègies
ni cap feixuc discerniment...
Renéixer enllà de l'eixidiu
-murmurri sec de remolins-
sense cap fressa ni recança...
I descobri, en un reflex
ardent de nit misteriosa,
la senzillesa escumejant
dels mots, el gest de les onades.
Santa Llúcia 2009.
Francesc Pasqual
Gràcies per ser-hi.
onatge
Nadales amigues...
Aquests dies publicaré dues o tres nadales que he rebut de dos amics meus. La primera és aquesta, obra d'en Salvador Masana i la seva esposa Montse, amics des de fa molts anys.
El petit poema que acompanya la nadala també és d'ells.
NADAL: Pau, amor, joia...
ESTEL: Llum, camí, projectes...
BALDUFA: Embranzida, força, lluita...
MOLINET DE VENT: vida , llibertat...
Segueix el teu estel.
BON NADAL 2009!
dimarts, 22 de desembre del 2009
Boira en el temps...
-aquesta muntanya i la boira és el que veig ara des de la finestra on miro el món-
Boira en el temps...
Mentre fem guerres
matem vida, matem temps,
i matem la vida del temps.
Tot el temps que deixem
de sembrar vida o gaudir-ne,
esdevé temps mort,
i potser acabem sent morts en vida.
Ens encallem en petites engrunes,
i ens perdem la gran meravella de viure.
Boira en el temps, temps de boira...
onatge
dilluns, 21 de desembre del 2009
No sempre podem fer sortir el sol…
No sempre podem fer sortir el sol…
T’estimo, és molt curt.
Ploro i ric amb tu,
i camino i dibuixo,
si el dia és gris, no sempre
podem fer sortir el sol.
Però caminem envers la lluna i el sol.
En la nostra profunditat
escrivim el poema de viure,
i vivim amb testament de brevetat.
De vegades els pètals de la rosa
ens arriben al cor,
i d’altres, les espines
se’ns claven al cos.
No ens podem enganyar,
la vida és això.
I ens estimem i sembrem il·lusions
que fan néixer el somni,
i despertem feliços amb ulls oberts...
onatge
diumenge, 20 de desembre del 2009
Escric el poema.
Escric el poema a la casa del vent.
Segur que ell el sembrarà.
Fins que algú no es fa seu el poema
només són mots i paraules
damunt del paper.
Una finestra per la qual
algú ha respirat.
L’aigua que ha humitejat uns llavis.
La flama que ha il·luminat la foscor.
el pa a la taula de la soledat.
La cançó que ha ressuscitat el silenci.
El poema de vegades és pany i clau.
I porta oberta o tancada.
és com la pedra de la
penúltima ensopegada.
Quan és la crosta de la ferida,
i quan només és ferida.
També és la veu del dolor.
I la carícia del desig de cos present.
I la llàgrima del plor.
El fred de la buidor.
El caliu de l’amor.
Les estrelles de la nit.
I la lluna del desig.
La mel als llavis.
El crit de la soledat.
La mà que va teixint la carícia.
La pluja dels sembrats.
El mar de viatge i naufragi.
El far que fa retornar.
onatge
dissabte, 19 de desembre del 2009
Sentiments en almívar.
Tinc els sentiments en almívar
de tant en tant m’hi posen vinagre,
llavors em trenquen el sentiment.
A la cara fosca de la lluna
la flama encesa de l’enyorament.
El poema en paper d’argent,
bona lletra amb accent de temps.
Sé que enllà de la tarda
vindràs de bracet amb la nit.
Ens explicarem les absències
del dia, i les trobades...
La cançó dels ais i uis.
Hi ha dies que els sentiments
surten a passejar i perden
la meva adreça...
I mentre passegen i fan el cim
i quan els falta l’aire per espirar.
Els sentiments prenen cafè sense sucre,
es barregen a mar quan
la lluna fa el ple, i es fertilitzen
quan la pluja és una carícia suau.
I ploren quan els tiren sal.
Viuen al seu temps
i moriran al seu temps.
Cap rellotge no assenyala
un temps de sentiments.
Quan s’estima tot floreix
d’un sembrat interior.
Menys quan ve una tempesta
que ho apedrega tot...
Les flors perden els pètals,
el poema perd el cordó
umbilical amb el poemari.
Els records es queden
només amb l’espina...
I tot esdevé un camp d’oblit.
onatge
divendres, 18 de desembre del 2009
Dos plats a taula.
Dos plats a taula,
un, sempre buit.
Ni la lluna no hi fa ombra.
La companyia del plat buit.
El plat buit no és la metàfora,
és el plat buit...
Al plat buit hi ha
tota l'absència.
Hi ha el poema, la cançó,
el romanço, la rondalla...,
l'adjectiu, l'adverbi.
els monosíl·labs, el verb.
El plat pla, la taula plana
amb quatre potes, però balla.
Al costat, bé, al davant
la copa, ni trencada ni sencera,
ni l'empremta de cap llavi...
esquerdada pel temps de la buidor.
El plat pla, blanc, sense
dibuixos ni mots encreuats, ni flors
ni ratlles. Blanc amb la
la blancor de la virginitat...
El plat pla buit bressol
de les mirades , no s'hi pot
posar el pensament i amb
forquilla i ganivet...
Els sentiments tampoc, la
porcellana és massa blanca
i massa freda...
La porcellana és translúcida
però no deixa passar la
carícia del poema.
Però la companyia
del plat buit...
és mirall, és sol, és lluna,
és mar, sorra, i desig...
onatge
dimecres, 16 de desembre del 2009
La llum del cel.
La llum del cel és la llum
que m’ajuda a caminar o no...
Ara per exemple està gris,
una llum que convida a meditar o no.
No fa gens d’aire no s’aixeca ni
la fulla del poema.
La llum de la nit és el vaixell
de la gran aventura, per algú
pot ser la mantellina
de les llàgrimes més tristes.
El sol és el gran fecundador,
la seva llum ja és més de mitja vida.
La llum de la flama de l’espelma
pot ser llum de pètals d’amor
o llum de tanatori.
La llum de les grans fogueres
sempre és la llum de la gran ceguera...
onatge
dimarts, 15 de desembre del 2009
Vi de llàgrima…
Vi de llàgrima…
Mig omplo la copa de cristall
amb vi de llàgrima,
res no trenca el silenci
només l’eco del teu record
que estàs absent.
Em mullo els llavis
sense pressa ni temps.
Sento com l’aroma
del fruit de la terra
em penetra ben endins.
Ja és més de mitja tarda,
el sol sembla una gran
moneda amb valor de foc.
Ran de mar tot és una vida especial.
El vi segueix batejant
els meus llavis.
El meu esperit resta serè
però el meu cor com un veler
sense vent, esperant.
La copa entre les mans
com els borratxos,
però només humitejo els llavis
amb sang de la terra.
Ara l’horitzó ja és foc,
o potser no, potser sóc jo.
onatge
dilluns, 14 de desembre del 2009
Migdia coll de dama a la flama del sol.
Migdia coll de dama
a la flama del sol.
Vida i ombra,
i l’ombra de la vida.
Vent a la vela
de la meva barca.
Rumb i la mà al timó.
A poc a poc endavant
que no fujo de ningú
ni de mi mateix.
No hi ha cap pressa
estic segur que he d’arribar.
La brisa no és mai solitària
sempre hi ha les gavines.
Camí cap endins,
endins del meu port
és allà on hi ha el meu
ancoratge, el meu plom...
És allà on hi ha la
tempesta i la calma,
el camí i la llibertat,
i el meu passat que és
la xarxa de totes les xarxes.
Endins de cadascú
hi ha la pròpia creu i els claus,
alguns ja estan clavats
i d’altres per clavar...
De totes les creus se’n
poden fer dues estaques
per assenyalar aquí i allà .
La vela i el vent em duen enllà
enllà dins de mi.
onatge
diumenge, 13 de desembre del 2009
Llavors entendrem els altres.
És diumenge, no fa sol.
El gris es reflexa en els vidres
de les meves ulleres.
La música de “La vida és bella” dóna
color i caliu a les estances del meu ésser.
El campanar sobresurt.
L’església sempre sobresurt...
El mar sembla un mar de cendra. Els ocells canten
o em parlen. Tres gossos tenen el seu diàleg.
El motor d’un cotxe desequilibra l’estat natural.
La publicitat compradora.
Tres silencis fan una passió de sentiments.
El concert net de l’aigua. El mar i la seva immensitat.
El pensament es fa alè i vola, se sent seduït pel vent.
Passeig de gos lligat. La musicalitat del vent.
La brisa humida és com si
volgués rovellar el meu esperit,
però passa. El meu esperit és fort i arrelat.
Ets a prop i penso en tu. Les teves paraules fan
una corona d’espines d’absència. En el silenci
hi ha la veu. Atletes de diumenge.
El so d’un caçador furtiu.
La trompeta d’un cotxe.
El diari de diumenge.
Corregudes cap a l’estació,
no es pot perdre el tren...
El vent fa volar els papers,
com els missatges
a la boca dels coloms missatgers.
L’huracà és com un renec de la natura.
La rentadora de la veïna.
El passadís del diumenge,
el saber que sóc jo.
L’abraçada neta i serena.
L’eternitat es viu i es fon
entre dona i home, però només
si hi ha amor. Amor i odi,
no sempre s’engendren junts.
El saber on ets, però no on estàs.
Només el cafè, però lluny l’un de l’altre.
Junts en la distància curta de la maneta d’un infant.
L’homilia del mossèn. La missa viscuda.
La paternitat falsejada.
Visc l’existència i la respiro en cada petita cosa.
El temps és com la sang, no el podem perdre,
no pot passar inútilment.
És difícil despullar-se de la societat, però no poden
anar vestint camisa sobre camisa,
llavors no sentirem el propi cos...
No podem respirar, el fred no ens glaçarà,
i el sol no ens escalfarà.
bategem la pròpia vida.
Llavors entendrem els altres.
onatge
dissabte, 12 de desembre del 2009
Sense que els ulls vegin…
Sense que els ulls vegin…
El vent va passant les fulles de la meva llibreta,
i amb les fulles passen les pàgines.
El vent em duu el ressò d’unes llàgrimes.
Són de sentiment. De tristesa.
D’un sentiment personal.
La tristesa embolcalla amb el
seu clima i no deixa veure-hi.
I la persona que ho pateix se sent oprimida,
desterrada de la terra de la felicitat, perquè no
recorda que la felicitat està dins d’ella.
El vent oneja les banderes malgrat que
a mi no m’agraden. Estimo el poema
quan es fa bandera o quan traspassa els sentits.
Ara les ninetes miren al lluny com buscant.
Ulls que no veuen cor que no se’n dol.
Però hi ha tants cors que se’n dolen
sense que els ulls vegin...
onatge
divendres, 11 de desembre del 2009
Ets el meu bateig d’home.
Ets el meu bateig d’home.
Camines i només el teu pas
deixa camí per mi.
Només tu ets tempesta i pluja,
calma i destí.
Només tu fons la soledat.
no vull riquesa ni or,
seré feliç que tu entris
en el meu cor.
Has batejat els meus
dies, de vida,
has omplert de llum
els camps sembrats de gris.
Tu ets l’amor i un dia.
Estimar-te és una
agradable condemna,
les reixes són de vocació.
Has teixit una il·lusió
que abriga el meu cos
per travessar el desert
de la vida. Sense tu, no hi ha oasi.
Estima’m o deixa’m morir,
però no em clavis en reu.
Que la tristesa
no et fecundi llàgrimes.
Estima, que sols així
no deixaràs lloc
per la soledat.
onatge
dimecres, 9 de desembre del 2009
Falqueu bé la taula...
Falqueu bé la taula...
Falcarem bé la taula perquè no es bellugui,
després ja tremolarà... Penjarem imatges
grotesques importades de la Xina...
Tothom dibuixarà un somriure sense il·lusió.
Les estrelles lluiran sota un cel de neó.
Repiquen les campanes sense cap remor.
Menjaran i menjaran i remenjaran sense
el rot del bon profit.
El caganer tindrà els darreres d'or
però un cor de bacó.
Tots els sants s'ho miren de re filó...
Però tothom compra la il·lusió envasada al buit.
Res no és verd ni res no és madur.
Un que és feliç canta una cançó
i tothom se'l mira com si fos un boig...
I en una olla ben gran tots els ingredients per l'escudella:
un bon tall d'il·lusió, carn d'olla -falda- un os de pernil,
soledat, gallina -pit i cuixa-, tradició, cigrons,
patates, una fulla de col, avorriment, un manat
d'herbes, un api il·lusió, un os del moll,
tensions familiars, un os de l'espinada...,
la religió, anar bullint a foc lent,
vida, la sal justa, imposició, un tall
de cansalada i una botifarra negre,
la compenetració de la típica pilota.
quan ja finalment l'olla ja diu prou,
la sopa de galets, que sempre n'hi ha
un que es posa travesser al coll.
Ha arribat l'hora de posar el súmmum
de l'escudella a taula i anar
servint, i reomplint la sopera...
Els colors ja comencen a pintar les galtes,
-n'hi ha que de galtes en tenen sempre-.
El caliu va pujant de grau com un bon vi.
Ara el bullit i la carn d'olla.
Ara el cava ja flota en l'ambient...
Torrons, de crema, d'ametlla,
d'avellana, de cafè, de xocolata,
fruits secs, neules, cafè, licors,
i la mania de la mitja tarda...
Els records dels absents, les impertinències
dels presents... Les nou de la nit,
ja hem sobreviscut al Nadal, ara a
esperar sant Esteve...
Estrelles i estrellats.
La cuina un camp de combat.
La taula el mercat de Calaf.
Satisfacció, enyorança...?
Ah! Bon Nadal 2009
onatge
dimarts, 8 de desembre del 2009
Abraçades de paper.
Abraçades de paper,
carícies al vent.
I el camí que sempre
és dur de fer.
Les il·lusions en terra bona.
No trencar el ritme del cor,
però que la por
no ens faci covards.
Viure és lluitar.
Repico el meu interior
i em respon de tots els passats…
Ahir, és passat. Demà, és futur.
L’únic que té vida i profunditat,
és l’ara…
Estimo per camí de pedres.
Pedres humanes, inhumanes,
i pedregar social.
Cridar ben alt les idees
encara fa por.
Els covards sempre tenen
por de la llibertat.
Per això viuen obesos de poder.
Però bé, ara no toca,
- però toca sempre -,
ara vull somiar, volar,
caminar sobre l’onatge,
que les gavines m’ensenyin
la panoràmica del port,
que les flors es desfullin en mi,
ser fulla de tardor,
i vida de primavera,
i la flama de l’hivern,
per l’estiu recordar el meu naixement.
Deixar que la vida vagi
a pas d’elefant quan hi hagi d’anar,
i a pas de tortuga quan hi vulgui anar.
Els assassins de vida s’haurien
de podrir en vida. O sigui
abans i després…
Avui el matí fa olor de dissabte.
Cada il·lusió és com una perla escassa.
No tinc ni sento odi per ningú,
l’odi només posa pedres a les arrels.
No m’agrada sentir cap sentiment
que m’esclavitzi…
M’encanta el gust de vida
que té el cafè, amargant…
onatge
dilluns, 7 de desembre del 2009
Tinc un alfabet.
Tinc un alfabet
de pedres personal.
De totes les ensopegades.
Amb les pedres
petites, les vocals
i amb les grans
les consonants.
Un alfabet d’alegria,
mala lletra.
L’alfabet de la soledat,
una abraçada profunda.
Un petó als llavis.
Al poema de viure,
mala gramàtica.
Cada metàfora un
ofec o un respir.
A l’alfabet dels difunts
cendra i silenci,
repòs no sé si etern...
Hi ha tants alfabets
com persones.
Alfabet de silenci,
silenci i gramàtica
de silenci.
També hi ha l’alfabet
sense paraules, però
que també parla,
també escriu.
Hi ha un alfabet
per a cada sentit.
I un sentit per
a cada alfabet.
Alfabets que s’enduu el vent,
i altres que són permanents
a sang i temps.
onatge
Les campanades somortes…
diumenge, 6 de desembre del 2009
Em desperto i tinc els dos peus de cada dia.
Em desperto i tinc els dos peus de cada dia,
compto els dits per si de cas, però no,
deu dits, cinc a cada peu. El cap al seu lloc
però amb teranyines de pensaments.
Em miro les cames i tenen les marques
del pas dels anys. em miro o m’ensenyo
les mans i les veig riques i plenes,
plenes i buides, ja no tenen la dèria de la carícia.
Tinc un cert núvol negre al mig del front.
Em miro el dia i és com cada dia,
si jo no em moc, no passa res.
Tinc el silenci entre les dents com la càries,
la boca closa, respiro pel nas.
En aquesta vida tot és senzill,
la riquesa està en no creure’s res,
quan jo no hi sigui, el sol sortirà com sempre,
plourà, els arbres faran fulles i fruits,
les flors s’obriran i perdran els seus
pètals quan els hagin de perdre,
els núvols destil·laran pluja, i el mar
tindrà el seu onatge i tem pesta
quan calgui tempesta.
Ningú no és el centre de res.
Només el TOT és el centre.
Si tothom es despullés de l’ego
- que només és un fantasma
que existeix dins de la ment –
s’acabarien les guerres.
Però els homes se senten poca cosa
per això s’abriguen i armen
amb el fantasma de l’ego.
El campanar també és una erecció d’ego...
I els que es masturben
per arribar a l’erecció de l’ego.
Mentre tinguem aquest fantasma dins de nosaltres
sempre serà ell qui ocuparà les nostres estances.
I encara hi ha els que sembren ego.
I els que intenten comprar-ne...
Els infants nascut de mare i pare.
Nascut nets i lliures, de seguida
els embruten i embolcallen amb l’ego.
Qualsevol creença o coneixement
de l’ego portat al fanatisme de l’extrem
sembrat a cops de creu, no és res més
que una indigestió d'ego...
Darrera de l’ego sempre hi ha un afany de poder.
Només despullats de creences i coneixements,
és quan som el veritable ésser nascut lliure.
Les cadenes només són les que ens
han anat impregnant, la presó
només és la nostra ment.
L’ego social s’alimenta del social,
i el social del personal...
Tot és un peix que es mossega la cua,
però volem ser cua i peix...
L’ego està fet de pedra i plom,
i cada dia ens pesa més,
fins que un dia quedem immòbils...
I encara n’hi ha que resten satisfets
de tenir el fantasma de l’ego
al castell de la ment.
Potser també el fet d’escriure
aquests mots damunt del paper
també és ego...
onatge
divendres, 4 de desembre del 2009
Són ELLS...
Són ELLS...
Xerren i xerren i no diuen
mai res. S’auto aplaudeixen.
Somriuen per ells i s’escolten.
Es creuen l’eix del món...
Gesticulen i gesticulen
i tornen a gesticular...
De tant en tant deixen
anar un adjectiu d’erudit.
Això sí, saben fer la pausa
perquè els babaus
els aplaudeixin.
Discursegen com si sense
ells demà l’aire no hagués de respirar.
Reciten cites de poetes i escriptors
d’altres temps, que ells
mai no han llegit, però...
Quan xerren acostumen
a posar cara patètica,
no s’ho creuen ni ells.
Con que xerren tant, es posen
i es treuen una mà de la
butxaca, no saben si
busquen o posen bé alguna cosa...
No són enviats de ningú,
ells són ells, i sempre són ells.
Se’ls en fot el mort i qui el vetlla.
Mostren un somriure més fals
que si fos de cartró...
Tots són devots de SANT ELLS...
onatge
El silenci t’està esperant...
La bona llavor germina en silenci,
sense un sol crit, només la seva veu en silenci.
Estar en silenci no vol dir estar en soledat.
Trobar la veu del propi silenci
és una riquesa que no es pot pagar.
Però la gent s’amaga, tenen por
de trobar-se amb el silenci i respirar.
Per creure en el silenci no cal cap altar,
ni posar aigua al vi, només
cal callar i deixar-lo arribar.
Sentiràs que quan arribi s’encendrà
la flama que hi ha dintre teu.
No cal que intentis anar-lo a comprar,
tampoc et servirà exigir-lo.
No cal que el busquis, ell et trobarà
quan t’hagi de trobar...
I quan vingui no el lliguis,
no el vulguis esclavitzar.
La força del silenci també està
en la seva llibertat.
El silenci és com una flor,
no la vulguis desfullar.
Si dónes sinceritat, la seva companyia
és per a tota la vida.
No fugis de tu, el silenci
no et trobaria mai.
Dintre teu hi ha la força de tots els focs,
només has de vigilar de no cremar-te.
El silenci t’està esperant, no et faci por.
onatge
dijous, 3 de desembre del 2009
Mar ets tu?
Plor de vida.
Plor de vida, somriure de viure.
Naveguem per un mar de llàgrimes
amb el far de la felicitat.
A la platja, petxines i records,
i crancs que no van mai endavant...
Un peix llegeix un poema,
i poemes que són com un peix fora de l’aigua.
Estimar entre sol i ombra,
viure sempre amb la llum d’un mateix.
A la casa del temps de vegades
es tanquen portes i finestres abans de temps.
onatge
dimecres, 2 de desembre del 2009
Potser sí…
Miro endavant i no hi ha davant.
Potser tot només és un mirall
que m’enganya els ulls.
Potser els cims només
són embuts del revés...
I la lluna només és una
adhesiu retallat a gust.
Potser les guerres són una invenció,
i els mandataris només són
una llufa de paper retallat...
Però no, la sang dels
morts és de veritat.
El cel i l’infern potser només
és una ratlla... dels estrellats.
Els diners només són paper mullat.
I el terra on creiem tenir les arrels
només és cartró gruixut.
I si les idees només són atacs
que tenen els il·luminats...
Potser els bancs només són
una taca d’oli a la vida
i a la butxaca...
I si la història és sempre la mateixa
i només canvien els narradors.
El temps potser no passa,
només l’anem destrossant
de generació en generació...
Potser si desenterrem els morts
ens en diran la veritat...
Potser sí.
onatge
Plouen els hiverns…
Plouen els hiverns
com una predicció bíblica.
Tot acaba plovent.
Arriba la primavera
quan ja no podem florir...
Ja hem començat
el camí de destí.
Hi ha un vent que ens repica a la porta.
He perdut el somriure,
els llavis s’humitegen de les llàgrimes,
per sort tot és passatger,
ni que marxar sigui
per no tornar mai més.
Sempre plou, però de vegades
la terra no està preparada,
o plou massa o plou poc.
En copa neta unes gotes de lluna,
i una mica de mar, ni poc ni massa.
Un polsim de sol.
Unes ganes de viure.
Un poema per acabar.
Tristesa i somriure...
Una espurna de primavera.
De l’estiu la llum del dia.
Unes fulles de tardor.
De l’hivern unes flames de foc.
Moure delicadament la copa per casar-ho tot.
Beure lentament amb els ulls clucs,
no es garanteix res...
onatge
dimarts, 1 de desembre del 2009
Només tu i jo serem el límit.
Només tu i jo serem el límit.
Hi ha un fred que no té estufa,
només la teva flama escalfa.
Fuetejarem la soledat, serem tu i jo,
sense cadenes, però units.
Ens donarem una mà
i el mar s’aturarà per a poder-hi caminar.
Anirem fins la falda de l’horitzó,
allà serem junts tu i jo.
El temps no empaitarà hores,
nosaltres serem el temps.
No hi haurà camí enrere,
només una petita drecera per estimar,
i la collita de records sembrada a l’ànima.
Carícies enyorades amb passió d’amor.
Els dos camins hauran arribat a la cruïlla,
hauran traspassat la creu de terme.
Només tu i jo serem el límit.
onatge