dimarts, 1 de desembre de 2009

Només tu i jo serem el límit.


Només tu i jo serem el límit.
Hi ha un fred que no té estufa,
només la teva flama escalfa.
Fuetejarem la soledat, serem tu i jo,
sense cadenes, però units.

Ens donarem una mà
i el mar s’aturarà per a poder-hi caminar.
Anirem fins la falda de l’horitzó,
allà serem junts tu i jo.

El temps no empaitarà hores,
nosaltres serem el temps.
No hi haurà camí enrere,
només una petita drecera per estimar,
i la collita de records sembrada a l’ànima.

Carícies enyorades amb passió d’amor.
Els dos camins hauran arribat a la cruïlla,
hauran traspassat la creu de terme.
Només tu i jo serem el límit.

onatge

3 comentaris:

  1. Em sembla un bon límit, cadascú, cada parella hauria de ser el seu propi límit... res més cap altra cosa.

    ResponSuprimeix
  2. Quin món mes bonic, sense límits, sense temps i amb dreceres per a estimar. Un mar que obri camins i la falda de l'horitzo per acollir els amants... Fantàstic!

    ResponSuprimeix
  3. Carme, segurament que si tothom sabés el seu límit, el món aniria d'una altra manera...

    Joana, de vegades el món acaba sent com el dibuixem a dins de nosaltres...

    Una abraçada amb límit...
    onatge

    ResponSuprimeix