divendres, 18 de desembre de 2009

Dos plats a taula.


Dos plats a taula,
un, sempre buit.
Ni la lluna no hi fa ombra.
La companyia del plat buit.
El plat buit no és la metàfora,
és el plat buit...
Al plat buit hi ha
tota l'absència.

Hi ha el poema, la cançó,
el romanço, la rondalla...,
l'adjectiu, l'adverbi.
els monosíl·labs, el verb.
El plat pla, la taula plana
amb quatre potes, però balla.
Al costat, bé, al davant
la copa, ni trencada ni sencera,
ni l'empremta de cap llavi...
esquerdada pel temps de la buidor.

El plat pla, blanc, sense
dibuixos ni mots encreuats, ni flors
ni ratlles. Blanc amb la
la blancor de la virginitat...
El plat pla buit bressol
de les mirades , no s'hi pot
posar el pensament i amb
forquilla i ganivet...
Els sentiments tampoc, la
porcellana és massa blanca
i massa freda...

La porcellana és translúcida
però no deixa passar la
carícia del poema.
Però la companyia
del plat buit...
és mirall, és sol, és lluna,
és mar, sorra, i desig...

onatge

3 comentaris:

  1. El record sempre és més important que la porcellana, encara que estigui el plat buit

    ResponSuprimeix
  2. El plat no hi és buit, segur, els seus records t'acompanyen sempre i mai no aconsegueixes esborrar-los.

    ResponSuprimeix
  3. Carme és veritat el record no té preu.

    Joana també és cert el què dius, de vegades els records són com una bufanda de caliu a la pell...

    Una plat de records per a cada una de vosaltres.
    onatge

    ResponSuprimeix