diumenge, 6 de desembre de 2009

Em desperto i tinc els dos peus de cada dia.



Em desperto i tinc els dos peus de cada dia,
compto els dits per si de cas, però no,
deu dits, cinc a cada peu. El cap al seu lloc
però amb teranyines de pensaments.
Em miro les cames i tenen les marques
del pas dels anys. em miro o m’ensenyo
les mans i les veig riques i plenes,
plenes i buides, ja no tenen la dèria de la carícia.

Tinc un cert núvol negre al mig del front.
Em miro el dia i és com cada dia,
si jo no em moc, no passa res.
Tinc el silenci entre les dents com la càries,
la boca closa, respiro pel nas.


En aquesta vida tot és senzill,
la riquesa està en no creure’s res,
quan jo no hi sigui, el sol sortirà com sempre,
plourà, els arbres faran fulles i fruits,
les flors s’obriran i perdran els seus
pètals quan els hagin de perdre,
els núvols destil·laran pluja, i el mar
tindrà el seu onatge i tem pesta
quan calgui tempesta.
Ningú no és el centre de res.

Només el TOT és el centre.
Si tothom es despullés de l’ego
- que només és un fantasma
que existeix dins de la ment –
s’acabarien les guerres.
Però els homes se senten poca cosa
per això s’abriguen i armen
amb el fantasma de l’ego.
El campanar també és una erecció d’ego...
I els que es masturben
per arribar a l’erecció de l’ego.
Mentre tinguem aquest fantasma dins de nosaltres
sempre serà ell qui ocuparà les nostres estances.
I encara hi ha els que sembren ego.
I els que intenten comprar-ne...
Els infants nascut de mare i pare.
Nascut nets i lliures, de seguida
els embruten i embolcallen amb l’ego.

Qualsevol creença o coneixement
de l’ego portat al fanatisme de l’extrem
sembrat a cops de creu, no és res més
que una indigestió d'ego...
Darrera de l’ego sempre hi ha un afany de poder.
Només despullats de creences i coneixements,
és quan som el veritable ésser nascut lliure.
Les cadenes només són les que ens
han anat impregnant, la presó
només és la nostra ment.

L’ego social s’alimenta del social,
i el social del personal...
Tot és un peix que es mossega la cua,
però volem ser cua i peix...
L’ego està fet de pedra i plom,
i cada dia ens pesa més,
fins que un dia quedem immòbils...

I encara n’hi ha que resten satisfets
de tenir el fantasma de l’ego
al castell de la ment.
Potser també el fet d’escriure
aquests mots damunt del paper
també és ego...

onatge

1 comentari:

  1. Molt agut. Mai no n'he tingut deu, però no´sé, igual algun dia... qui sap.
    L'ego, el terrible ego que tothom té, no ens enganyem, l'hauriem de desterrar ben lluny.

    ResponSuprimeix