Al pèndol del rellotge
s’hi gronxa el
temps.
La Vida va al seu
aire.
La primavera neix
quan
ja està prenyada de
vida.
El temps no és or,
és vida, ja que per
molt or
que tinguis, no la
pots comprar...
Viu el poema de
l’ara i aquí,
no t’entretinguis
amb la
mètrica, assaboreix
les vocals i els
pronoms febles...
Ets filla del sol i
la lluna,
un llaurat de
passió,
en els sembrats
profunds,
l’abraçada a
compartir.
Cada pedra té el seu
camí,
i cada camí la seva
pedra.
Les espines fan
bonica la rosa,
de vegades per
veure-hi clar
hem de plorar...,
després la flor del
somriure
ens acompanya i ens
convida a viure.
El temps no es
guarda
per demà, ell sempre
va
al seu aire, al seu
temps.
Gronxa’t al trapezi
de la Vida!
onatge
