Ens cremem amb
foc de silenci
i flames d’absència.
La tímida carícia
creix i s’enlaira
com un estel.
No profanem res
i ens ho donem tot.
Respirem amb el
gemec del desig.
L’amor encén els cors
i esdevenim flama
que no crema.
Tot és un somni
d’ulls oberts...
onatge
Aquest poema forma part de la “llibretada...”.
I si per ventura
estimar només és una muda,
un canvi de pell,
un canvi de fulles
amb les mateixes arrels.
Un camí passatger amb cor passatger.
Unes arracades sot ala boira i el fred.
No hi ha un rellotge únic per tot el món,
cadascú té el seu temps i la seva hora.
Estimar és una petjada una mica més enllà.
El fred m’obre les finestres,
el vent em despulla,
semblo la creu de terme
a la cruïlla dels quatre vents.
La rosa més bella, també té espines.
Potser viure és tres llàgrimes i un dia...
Néixer amb les mans buides
i marxar amb les mans buides,
la riquesa l’hem de deixar en altres cors.
Però ara tinc fred als ulls
i el somriure és un gel...
onatge
Aquest paraules embastades amb fil de sentiments, és d’aquelles que no les vaig acabar d’embastar, vull dir que l’intent de poema va quedar inacabat, el vols acabar tu...?
Paraules a la sang
a l’ànima al cor
a l’esperit a la butxaca,
ai si les paraules parlessin...
Cada paraula té el seu mot.
Paraules a l’albada,
a la barca mar enllà,
a l’aigua clara,
a la flama i caliu,
a la tassa paraules,
al poema no escrit,
a l’estel en llibertat,
al far de mar obert,
a la plaça de la vida.
Paraules a la carícia
que parla, al silenci
dels teus llavis,
a la nit amb lluna,
al solstici dels sentiments,
a la nuesa, a les mans
que tenen fred
onatge
 |
