dilluns, 11 de juliol de 2011

Des del silenci...
















Un pessic de la “llibretada”...


Silenci. I és des del silenci

que neix i surt la pròpia veu,

si és que hi ha res propi.

Reposo assedegat de veu i paraules.

El fred m’abriga el silenci.

I el silenci és fred i és vida.

El silenci tanca ferides

i també en deixa d’obertes...

El silenci és cara i és creu,

és rosa i espines, és mar i onada,

és un hola i el premi dels perdedors.

El silenci també és on germinen

totes les essències.

Qui no sap escoltar el silenci

no sap viure res.

onatge

7 comentaris:

  1. Escoltant el silenci del bosc, bona nit, onatge!

    ResponSuprimeix
  2. Per a tu el silenci és gairebé com la pròpia vida...és com l'equilibri de la vida, per això és tan important saber-lo escoltar...
    No voldria pas trencar el silenci del far.
    Petons,
    M. Roser

    ResponSuprimeix
  3. Ens agrada el silenci
    quan ve precedit de sons,
    quan és un temps seguit de veus.
    Al mig d'una música,
    entre dos trons...

    ResponSuprimeix
  4. Com tu dius, és del silencia que neix la veu. Un bon poema, Onatge.

    ResponSuprimeix
  5. El silenci.... eternament necessari!
    Una abraçada onatge.

    ResponSuprimeix
  6. El silenci dels perdedors. Sempre he pensat en els perdedors. La societat només mira els guanyadors però els guanyadors guanyen perquè hi ha altres que perden. Potser per això mai no m'han agradat els concursos. Ni els premis.

    ResponSuprimeix
  7. shhhh... benaurat silenci!
    Una abraçadeta plena de silencis!

    ResponSuprimeix