Sempre un mot...

Aquest poema també forma part de la “llibretada...” i no té punt, no perquè no n’hi hagi posat, senzillament perquè quan el vaig escriure el va quedar inacabat. Tu com l’acabaries...? Respondre no es obligatori ni tampoc hi haurà cap premi, més que el tresor de la companyia...

Algú va dir:

que val més estar sol/a

que mal acompanyat/da.

Per estar mal acompanyat

val més anar desgranant la soledat.

Si la primavera et dóna flors; flors,

i sinó, respira enyorant-les...

També cal sensibilitat

per saber veure-les.

A la finestra del temps

els vent hi entren però passen...

Cada vent és portador i robador.

Estar sol no és viure sol.

Cada dia vaig descabellant

i pentinant la trena del temps.

Cada dia el pa es va endurint

i les dents es van perdent.

La pluja renta el poema

però la majoria de dies

no en neix cap flor.

Però la il·lusió cada dia

està de gestació...

Quan el sostre són núvols negres

obro la finestra als ocells,

i tots junts prenem la fresca

a l’àmbit de la finestra.

Després de la pluja

tot és una gran festa.

Si et sents sola o sol

sembra sempre un mot

onatge

Un fum sense foc...

De la “llibretada...”

Un fum sense foc, un foc sense fum,

una foguera de paraules, una cendra amb accent.

Al trapezi de la vida, una infantesa minvant,

l’adolescència amb la soga al coll.

Riquesa de vida, no és el mateix

que vida de riquesa, massa sovint

no ens importa què volem ser,

ho reduïm tot a una qüestió de preu i diner...

Pel carrer de les preguntes no hi vull passejar,

no m’agrada fer l’autòpsia

per saber sempre el perquè.

Si fa sol, fa sol, i si la lluna ens besa els llavis,

val més fer-ho bé, sense preguntes ni perquès.

Una estampa de l’ahir, combregar de la vida,

mantenir encesa l’espelma del compartir,

estimar i estimar per saber què és morir.

Gaudir de la rosa sense voler-la posseir...

Amb peus de bicicleta anar fent camí,

ni massa de pressa, ni tampoc sense sospir,

cadascú té el seu pas de vida,

el seu camí a seguir...

onatge

No sé si és important...

Un esborrany de la “llibretada...”.

Res no és important

ni prendre’s el paracetamol

quan el cap fa tres vols

i no pas el que tu vols.

Els pensaments surten a donar un tomb.

Llavors resto quiet, assegut,

escolto el respirar de l’aire,

el pas del temps tan si va

amb sabates o espardenyes.

Si els pensaments triguen

molt a tornar, em neguitejo.

Però no sé si és important.

Com si posés un marge davant

dels ulls, els acluco, llavors

esdevinc el més lliure de tots els lliures.

El mateix martell pot servir

per arranjar unes sabates o

per esclafar un cap.

Tot l’inventa’t per l’home

té la maldat i la bondat,

bo o dolent, feliç o assassí.

Ens anem carregant de plom

que no és important

però ens va immobilitzant...

No sé si és important.

Espelmes que ja no tenen flama

ni difunt, ni mar de lluna.

Sé que l’aigua clama la set

perquè m’ho van dir

i ho vaig provar...

onatge

I caldrà saber morir...

Seguint amb la “llibretada” (que dit sigui de pas no entenc perquè aquesta paraula no està normalitzada...) un poema més, que tampoc no té final, que cadascú l’acabi com vulgui... (no dic les llibretes que tinc perquè m’avorrireu abans d’hora...).

Sol. Sol amb mi mateix.

La lluna, amiga de les converses amb fe.

La vida és uns carrers

i places i mar i muntanya,

i sol i arrels i cor i llàgrimes,

a dalt i a baix, oh!, i el campanar.

La vida és crit i silenci,

i tot el que passa i fa viure per entremig,

i deixar que el cos parli sense paraules,

però amb diàleg, i saber conviure

malgrat que tot sigui un ball de llàgrimes.

Saber i sentir que la sang

pot ser ferida i pot ser vida,

i no hi ha vida sense ferida,

ni ferida sense vida.

Saber i sentir que el cor és més que un orgue.

El cor és casa de vida i somriure i amor

i cant de mort i batec compartit, o no...

La vida és un temps de viure,

però viure no és un temps.

Per viure també cal la voluntat de viure.

I caldrà saber morir quan

el campanar marqui

al nostre temps de viure

zz

onatge