diumenge, 12 de juny de 2011

Fa sol...

















Un escrit d'aquells fruit de la provocació del paper i la tinta...

Fa sol, no sé si n’hi ha o si algú s’ha deixat una llum de dalt encesa.

L’aire em penetra i es balanceja als meus pulmons.

Sento que estic viu...

Dius que la realitat no t’agrada, celebro que vegis realitat. Jo diria que el que veus només és superficialitat... Obre els ulls i desperta veuràs que no hi ha realitat, tot és rutina social, laboral, de parella... T’has d’elevar amb el teu estel i respiraràs aire net, navegaràs per un mar...

Morir és acabar un camí per començar la gran descomposició per arribar a un altre nord. Amb el foc marxaré amb una flama a la butxaca la cendra d’un poema, una rosa amb espines, una besada teva en almívar i sal de mar. No cal ni el rellotge de sol. La lluna sempre tindrà el plat a taula.

Ens reconeixerem per la nostra flama i per la rosada de la carícia. No ens humitejarem perquè ja serem humitat de temps.

Potser només sóc un renec de temps. No ho sé. Ni m’importa el què pensis de mi.

No vull combregar de res que tingui la mà de la imposició. No vull ser ramat de ningú, pasturo on em ve de gust.

No destrueixis cap realitat, senzillament no hi brindis.

Enlaira la paraula amb bon accent. No te’n deixis robar el significat. Que cap botxí per votació popular no decapiti el missatge natural.

Crida dansa i balla a la sorra, entre els arbres. Que et sentis terra amb la terra, arrels amb les arrels, aire amb l’aire, silenci amb el silenci, flama amb la flama, és igual que et diguin que no t’entenen. Ets pedra i camí, mar i muntanya lluna i sol en el teu món.

Que pel fet de ser dona no hagis de demostrar res. Ets mare de vida, sense tu no hi ha món. Potser les meves paraules no seran mai un bon brodat, segurament que no, però són les meves paraules. Ets rosa i espina i els pètals de la rosada.

Els difunts no tenen creu, van marxar pel camí ral del nord. Cada adéu té el seu plor.

Els fills de vegades són com una branca mal empeltada...

La por no existeix, només és un ego mal criat...

El poder ens fa esclaus del seu ser.

Sigues rebel. I si convé tres voltes rebel*.

*Maria Mercè Marçal.

onatge

6 comentaris:

  1. Un altre nord em visita.
    Mirant el far, des de Torelló.

    ResponSuprimeix
  2. No coneixia aquest poema de la M.Mercè Marçal, si que la coneixia a ella. Trobo que és una mica aiguabareig...
    Fa sol. però un sol somort, i molt d'aire...
    Em sembla que aniré a buscar el meu estel per volar sobre el mar i respirar aire net, després cridaré , dansaré i ballaré a la sorra...ah,i pel fet de ser dona no he hagut de demostrar mai res...
    Petons boleiats que il·luminin el far,
    M. Roser

    ResponSuprimeix
  3. Perdó volia dir "assoleiats", és que vaig amb un ull tapat...

    ResponSuprimeix
  4. No coneixia el poema, que tantes coses relata. Penso que hi ha rutines tan plaents...

    Abraçada de sol que es pon!

    ResponSuprimeix
  5. Hola Jordi M. Roser i Audrey, de vegades no m'explico bé, aquest escrit no és de la Maria Mercè Marçal, jo només he fet servir una part de la seva frase: "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrvol atzur de ser tres voltes rebel".
    Gràcies per la vostra visita.

    Des del far bon capvespre.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Onatge, els meus sincers desigs que el paper i la tinta et continuïn provocant d'aquesta manera, que caiguis en la temptació d'aquesta provocació i que nosaltres tinguem el plaer de llegir-te.
    Una abraçada també de capvespre.

    ResponSuprimeix