diumenge, 26 de juny de 2011

Necessitem llumins...













De vegades passen els anys, i agafo una de les tantes llibretes escrites, ja no m’entenc ni la pròpia lletra, tal vegada ni el poema, o l’intent de dir alguna cosa, però aquí està.


Portes tancades, una frontissa que grinyola.

Finestres obertes. Adreces de colom missatger.

Terra sintètic sota de segons quins peus.

Terra, cendra i pluja al camp dels nostres avantpassats.

Esqueles al calaix de la calaixera,

records a la trinxera de la vida.

Temps. El temps és com un sofregit de tot.

No cal tocar campanes, ja prou que sonen

quan han de sonar. Cada vida té la

seva campana. I cada campana el seu

temps d’espera... Un infant obre els ulls per primera

vegada, i tres campanes anuncien una vida

que s’acaba. Enamorat de viure.

La vida és un somriure, una lluna i un plor.

No és el mateix caminar amb companyia,

que la companyia del camí.

Necessitem llumins per encendre cada dia

la flama del nostre viure, a les fosques no

podem fer camí, i a les palpentes,

el tacte ens podria enganyar...

Si amb el nostre cos tenim fred o calor, només

vol dir que estem vius i que som sensibles a viure.

Hem de tenir la flor de saber escoltar

i parlar poc. Diuen que és la llavor de la saviesa.

Tinc fred als peus. Perquè costa tan de que la

vida arribi als peus, quan aquests són els fonaments

del nostre caminar. Son de vida, somni de viure.

onatge

4 comentaris:

  1. Però els gastem, els gastem i ens duen, i es cansen, i perden vivor...I d'altra banda, m'estimo més el fred, quan fa tanta calor com ara! Un petó, des de la llinda entre el Baix i l'Alt!

    ResponSuprimeix
  2. Si guardes temps i vida , guardes tot un món...
    al calaix de la calaixera o al calaix dels records tan se val...
    I les campanes continuen sonant a vius o a morts...
    i anem fent camí acompanyats, parlant poquet perquè som savis...
    I tots estem enamorats de la vida, encara que de vegades ens sembli que estem somniant, i anem a les palpentes...
    On són els llumins?
    Faré un camí ple de cuques de llum cap al far, perquè no t'entrebanquis quan s'acabin els llumins.
    Petons,
    M. Roser

    ResponSuprimeix
  3. M'has fet pensar en una dita: On es tanca una porta s'obre una finestra. Crec que és important dirigir els nostres passos cap a qualsevol obertura per on entri la llum.
    Preciós el que atresores en les teves llibretes.

    ResponSuprimeix
  4. Tota una vida recopilada en les pàgines de les llibretes que sempre t'acompanyen... Quina herència més maca que deixaràs als qui et sobrevisquin! Això sí, procura fer una lletra que l'entenguin!
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix