dissabte, 18 de juny de 2011

Amb un barret de vent...









Amb un barret de vent,

el sol al cor, el mar

a les butxaques,

em miro cel i núvols,

assaboreixo el cos d’un cafè,

em sento feliç de viure,

un poema a la sang,

l’enyorança dels teus llavis,

el vaixell de paper

al mar dels teus sentiments,

la tramuntana que em desperta,

els somnis als sembrats

de la pell, i la lluna

mestressa de la meva profunditat,

el cor que no té capital,

només la comarca

de la teva companyia,

ara els coloms ja no

duen la pau, només

defequen a les teulades,

els sentiments mai no

van en bicicleta, però volen,

passen set i gana

i escalen els cims més alts,

la pluja d’estels,

l’alegria a les ninetes,

el ventall de les emocions,

una lleugera brisa,

al fred li ofereixo el cos

i a l’amor la flama,

el sentit comú ha quedat

invalidat, així ens ho

diuen, però Ell encara és Ell,

el treball té un os a l’esquena,

però els cotxes oficials sempre

van plens, quines coses...!,

de vegades a la casa de Déu

només n’hi entren deu,

no han sabut conservar la parròquia,

sota de cada bandera hi ha

el pal, que sempre és incòmode,

han declarat a la llibert,

una sense papers,

la volen extradir...,

deu ser la humitat del dia,

l’estupidesa cobra vitalíciament,

els ideals rentats amb

zeros a la dreta, s’encongeixen...,

fan discursos movent les mans

com qui belluga marionetes

volen que ens distraguem

amb les mans i no

escoltem el que diuen, si diuen,

però ara viatjo per mar

quan arribi a la nostra platja

quin repòs quin desig,

les gavines ronden la barca,

la brisa sembla que

reciti un poema, i el mar

una cançó amb dolçaina,

horitzó i destí, quin gran pont,

algú està pintant la posta,

quin quadre quina vida,

ara assegut a la sorra

tot és un vers, miro endavant

i veig i sento més enllà,

ara els records semblen

un repic de tambors,

l’aigua juga amb els meus peus,

la pau s’asseu al meu costat,

ara el cel és un quadre

sense marxant, art pur,

gemega la barca i els rems,

sempre hi ha una passió

sense teatre, a la vinya

una bona maduració,

la mútua abraçada,

a la nuesa pura no

li calen diòptries,

ara el far comença

a fer-me l’ullet,

a l’illa dels teus pits

viatge i naufragi,

la teva rima m’humiteja

els llavis, ara els temps

és pa tou, quina veu

el silenci..., a la teva

esquena mística la

brúixola de tots els nords,

estimar no fa mai mandra,

al solstici, el teu cor i el meu,

la paciència sempre fora

de la gàbia, gaudir i compartir,

viure deixant viure i fent viure,

religió, la del vent, la de

les arrels dels arbres,

l’onatge del mar,

la força de la gota d’aigua,

la d’un cor quan estima,

guerra als que engendren guerra,

la fidelitat d’un gos/sa,

la flama al foc,

la set a l’aigua,

fer i deixar fer,

sort que els brams d’ase

no arriben al cel,

amb aquests potser

em cauria al cap,

la galvana sempre troba

algú a qui abraçar-se,

a la cara aigua i sabó,

però n’hi ha que ni així...,

potser ja és temps

de tornar caminant

cap a casa, veuré

les roques les palmeres,

els fanals en flama,

un gos que s’aguanta

amb tres potes...,

els anònims (que potser

ho som tots/es),

ja no em crec tot

el que veig ni repeteixo

tot el que escolto...,

potser m’he fet gran,

potser són els anys

o el vent de mar

o la lluna o el color

del vidre..., la vida

és bonica, viure ja

és una altra cosa,

potser per això

té una lletra més,

em trec el barret de vent...

aa

onatge

5 comentaris:

  1. Hi ha tantes coses a dir, i les has dit gairebé totes, ara, pensa que el barret de vent, serà subtituit per una mànega de tempestes, que pinten bastos...

    petons d'empordà fronterer.

    ResponSuprimeix
  2. Ha donat per a molt, el teu viatge arran de mar, onatge. M'agrada la teva visió de la vida.
    Una abraçada i bon diumenge.

    ResponSuprimeix
  3. Em caldria un bon tros de temps per analitzar
    el teu poema que és tota una reflexió de la vida utilitzant les coses més quotidianes. Si em permets, em quedo amb un parell de versos que m'han fet somriure:
    "els sentiments no van en bicicleta,
    però volen", potser perquè a mi sempre m'ha agradat anar en bici...
    Un petó dins un barret de vent, fins el far,
    M. Roser

    ResponSuprimeix