dissabte, 4 de juny de 2011

El crit de viure...












El crit de viure

fa el seu eco dintre meu

davant de l’estupidesa

no sóc mut.


Somriures de naixement,

flors d’acompanyament,

llàgrimes del temps,

companyia, cos,

ànima, esperit,

pètals del temps fugit,

tendresa a la rosada

del pas del temps.


La platja sense onatge.

Testament sense herència...

Peus descalços,

terra estimada.

Mirades sense diòptries.

Viatge amb passatge de vida.

Il·lusions als braços del vent,

amb el timó de cos present.


Les pessigolles del rellotge

que no sempre em fan riure.

Hi ha hores que són un

cementiri de nínxol obert

amb lapida i poema.


Música al pentagrama dels dits...

Carícia a l’altar del desig.

Somni a temps de lluna.

Viure conviure i deixar viure.

Vida sense calendari ni

compte corrent,

ni accions a la borsa,

sense tarja de crèdit,

sense mòbil,

viure gaudint dels

sentits naturals.


Respirar sense

burques socials

ni femenins

ni masculins,

que tots esclavitzen.

onatge

2 comentaris:

  1. Tot esclavitza, menys coses com això que fas.

    ResponSuprimeix
  2. Hola Helena, tens raó, almenys ho faig en llibertat.

    Des del far una abraçada lliure.
    onatge

    ResponSuprimeix