dimarts, 21 de juny de 2011

Miro el rellotge...














El rellotge és de la benvolguda Carme Rosanas. Jo només he canviat l’hora del sol...


Miro el rellotge de la paret,

només una metàfora...

Respiro aire i envio l’ofec

a pastar fang.

Vaig néixer entre dues mares de Déu

d’agost, la de les Neus i santa Maria,

però no sóc ni sant, ni verge ni màrtir...

Aquest any em sembla

que els dos números dels anys sumen deu.

I segons la meva data de naixement, és el set...

Peus de quaranta-tres, coll de quaranta-dos,

pantalons de la quaranta-sis/vuit.

Sóc ample d’espatlles, tot hi cap...

Sóc de la lluna, el meu signe, lleó.

Cabell blanc gris, barba, com un fregall d’alumini.

M’agraden les flames, i m’enamora la mar,

sóc fidel a les meves arrels

i crec que les tinc en terra bona.

M’agrada el somni, la realitat de vegades

va massa despullada. M’agraden els animals,

en general només detesto els animals

de dues potes amb corbata

amb despatx i títol de mediocritat.

Es veu segons m’han dit que la temperatura

de la democràcia en va fer una plaga,

i ara una pandèmia...

No hi ha preservatiu que valgui,

es propaguen es reprodueixen,

et mosseguen i s’encomanen...

Ai carai!, vés amb quines coses

que em surten ara.

Sembla que ara tot ha de tenir

el certificat d’un decret llei.

Tota la vida menjant amb cura, un pols

de sal, una mica de pebre negre i de vermell,

vinagre i aigua clara, i en canvi ara

mengem tota la porqueria que volen ells.

Això sí, fabricat a la UE...

Tota una tranquil·litat.

És que tot ha canviat.

Abans els animals domèstics

menjaven les restes domèstiques;

ara si les llaunetes no són de la marca

que li agrada, la gata de casa,

m’ensenya les ungles...

Com que escolta la ràdio,

està al corrent de tota manipulació

que fa la química amb els aliments.

També m’ha dit que troba a faltar

en Bassas a Catalunya Ràdio...

I és que no canvien, quan tenim una

bona persona i vàlida, el liquidem,

llavors ve un estranger mediocre

i li llepem el cul...

Ara si tens un carnet a la butxaca

et faran un homenatge per

no haver fet res i publicaran

un llibre del teu últim esternut...

Ah!, i tot pagat, perquè t’ho mereixes.

Ara tot són sigles, no patiu que

no les diré totes. Quan algú parla

has de tenir amb tu un diccionari

de sinònims per entendre –mig entendre-

què ha volgut dir...

Desxifrar el temps del verb

que ha utilitzat, és tot un misteri.

I el poble cada dia més adormit

sembla que tinguin una pilota a cada ull...,

una pilota de futbol.

O potser practiquen allò de:

veure, escoltar, i callar.

Sobretot, callar...

I mira que n’hi ha que no callen

ni a sota l’aigua, això sí,

no diuen res...

onatge


6 comentaris:

  1. M'agrada com escrius, ets com un rierol de paraules, de vegades rajes suau i de vegades ràpid i amb saltirons.
    petons de maduixa

    ResponSuprimeix
  2. Home, onatge, ha quedat molt millorat el meu dibuix, eh? No sé què li has fet, però si m'ho expliques... potser ho faré jo també. :)

    Gràcies per utilitzar-lo de nou.

    I el poema... uf! deixa els ànims una mica tocats de bon matí. T'envio un somriure ben ample! Que tinguis molt bon dia, onatge.

    ResponSuprimeix
  3. Onatge, has fet una bona declaració de principis, números, talles i conviccions. Sí, senyor!
    I no te n´estiguis de dir res, és el que els agradaria als uniformats amb títol de mediocritat.
    Bon dia!

    ResponSuprimeix
  4. Mentre hi hagi una persona que no calli, el silenci deixarà de ser-ho.
    Gràcies, Onatge.

    ResponSuprimeix
  5. Has passat d'una auto descripció, amb números inclosos, a una reflexió sobre l'actualitat...
    Fas malabarismes amb les paraules i si en cau alguna , sempre troba un espai adient per entaforar-se...
    De vegades cal silenci i de vegades que algú alci la veu per fer-se sentir...
    Petons,
    M. Roser

    ResponSuprimeix
  6. Hola maduixeta, és veritat m'agrada escriure tal com raja, treure tot el que tinc al pap...

    Hola Carme, no li he fet res, només he canviat l'hora del sol... Consti que he agafat el teu rellotge sense premeditació ni "alevosia" ni nocturnitat...

    País secret arriba un moment que ja no puc callar, m'és igual que em diguin que em queixo, hi ha coses que clamen a alguna banda...

    Pilar qeu sigui com tu molt bé dius...

    M. Roser, quan escric m'agrada deixar-me anar, és com si necessités l'aire per respirar, i respiro...

    Des del far cinc abraçades sense rellotge.
    onatge

    ResponSuprimeix