dilluns, 25 de novembre del 2013

Per tu DONA









(No m’agraden les coses per un dia... El que compta és l’actitud de cada dia...)
                    
Per tu DONA

La Terra és Dona, el món és masculí, aquí rau l’etern divorci. L’aire masclista ofega, aixafa, nega, destrueix, i qui té dret a fer que l’aire sigui masclista?

L’estupidesa dels homes nascuts de Dona, la perpetuació
de la mala educació com a persones a través dels segles..., i només perquè als homes ja els va bé?

Ningú no té dret a esclavitzar a ningú, ni físicament ni encara menys mentalment...
Ens vam equivocar –i encara ens equivoquem- educant nenes i nens en lloc d’educar persones... Una religió que nega a la Dona coma persona per impura, no és una religió és una masturbació del pensament i la consciència...

Ningú no s’ha de sotmetre a ningú, i encara menys la Dona a l’home per més que ho diguin tots els sants que no sabien de què parlaven, o és que ja combregaven del masclisme...

No hi ha manual d’instruccions per viure, senzillament s’ha de poder fer en llibertat i per voluntat pròpia, i no pas per imposició.

El gust del masclisme sempre és àcid, amarg, no digestiu i destructiu... Els que amb sotana llarga o curta o arremangada parlen tant de matrimoni, val més que callin, no en tenen ni idea, no s’han casat mai i no es poden posar a la pell de ningú, només els agrada furgar l’ànima i la consciència...

Ningú no pot dictar decrets sobre el cos de la dona, ni acotar els seus drets com a persona. Els “homes” abrigats per la societat, encara són un virus maligne... La Dona té dret al seu propi cos, no a la manipulació o esclavització de cap tipus.

La Dona no és un objecte de plaer, és un ésser sencer! La mitja taronja només existeix quan l’has tallat amb un ganivet... Dona i home no és un maridatge entre sexes, ha de ser el llaurat i els sembrat entre dues vides amb mirada pròpia, mirades diferents envers el mateix horitzó.

En nom de l’amor no es pot fer cap guerra soterrada amb resultat de mort per la Dona... L’amor no és una arma, no és una presó, ni una imposició, ni un decret, no és un càstig ni un crim, no és un additiu..., ni una fórmula magistral, ni una dosi, tampoc no és una hipoteca de per vida.

Amor és una relació de llibertat en llibertat, donar la mà sense prendre-la... La relació entre Dona i home ha de ser de tu a tu, ningú no és més que ningú.

La vida de la Dona per ser dona, no ha de ser una lluita constant, no ha de demanar permís a ningú. Ella és la mestressa del seu cos i la seva vida.

Algú pot discrepar, però no anar-hi en contra.
Per tu DONA.
onatge


dilluns, 18 de novembre del 2013

MOLLES...










M’entretinc amb les fulles i el silenci,
la metàfora d’un cafè, la llum
del capvespre, la brisa que du la sal.

El desig se’m petrifica a la pell.
Concert d’emocions sense venda d’entrades.
El rellotge dels records, sempre assenyala hores.

Diuen que vindrà el fred, jo, ja fa temps que en tinc...
Somric i no somric... Volo amb els ocells.
No sóc de pedra, no sóc de paper, si plou

em mullo, la lluna m’acompanya amb el ple.
Faig l’amor amb la metàfora, beso
les onades, danso amb el sol, brindo

amb els ulls oberts, a la flauta del vent
escolto la teva melodia, fa tan de temps,
tants dies... Camino per carrers sense nom.

Ahir teníem el món, avui sóc nòmada
del meu interior, el capvespre ja seu a taula.
De cada pa, les seves molles...
onatge


MARIDATGE 4





Imatge de
Joana Delgado i composició
d'Antònia Mora

MARIDATGE 3








Imatge de Rosa Maria Solís Composició d'Antònia Mora Vigas

diumenge, 17 de novembre del 2013

divendres, 15 de novembre del 2013

MARIDATGES










La imatge és de Josh Adamski
i la composició d'Antònia Mora Vigas

dilluns, 11 de novembre del 2013

Petit homenatge a Miquel Martí i Pol











L'ESPAI DE MI

Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.
Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 10 de novembre del 2013

NO HI HA VIATGE...









Ets la pell de la meva cicatriu,
fores la sang de la ferida
que va eixir en versos...

Em vas estripar el cos.
però encara estic sencer.

La nit es va vestir de flama,
la lluna s’ho mirava.

Ara sóc com sóc i no
vull canviar, camino a peu,
m’enlairo amb els estels,
volo amb les gavines, tinc
el meu vaixell de paper...

Si a la vida no trobes pedres,
no hi ha viatge...
onatge