dilluns, 30 de novembre del 2009

La suau carícia…


La suau carícia...
quan la meva mà
acarona el teu pit.
Mirem endavant
i veiem l’horitzó a dos.

La paraula ens penetra
i fa la gramàtica dins del cos.
La lluna té la maternitat i paternitat
dels somnis amb ulls de realitat.
Feliços amb la complicitat d’estimar.

Les flors s’han fet mirades
i besades cos a cos.
Sembrem sinceritat a la terra de la profunditat.
Hem estripat calendaris de temps passats.
Obrim els ulls cada dia
amb la il·lusió d’un nou dia.

onatge

M'atanso a tu.


M'atanso a tu
amb passa ferma
però amb la suavitat de la brisa.

Plora damunt la meva espatlla
i somriu amb el meu cor
en companyia meva.

Navegarem pels coralls de l’ànima,
respirarem en el mar del repòs.
Serem flames del mateix foc.

Quan els teus llavis
dialoguin amb els meus,
res no aturarà el diàleg...

diumenge, 29 de novembre del 2009

M’agrada obrir la cremallera de la nit…


M’agrada obrir la cremallera de la nit
i veure el cos de la lluna.
Estrelles en cada desig i un cel infinit.
Respirar i fer que el viure no sigui un diàleg repetit...
Que les flors segueixin tenint pol•len i pètals.
Que la remor no es converteixi en temor.
A poc a poc i amb bona lletra escriure el punt final.
No queixar-me de les ferides sinó preguntar-me
què en puc fer de la sang...
Donar la mà sense por d’enganys,
però previngut dels enganys teatrals...
Deixar els sants tranquils i la bíblia i el missal.
Que tot encara està per escriure.
I no diu més qui més parla...
Qui espera desespera, però hi ha esperes
que mereixen rosari de corcó.
Les anades a missa –no meves- que mai
no se sap si són per invocar a Déu o al diable,
o potser sempre van junts...
Somriures de rància traïció.
Emboliqueu la maldat en un feix
i tireu-la a la foguera, després
bufeu les cendres, deixeu el foc encès
per si de cas...

onatge

Al sedàs personal.


Al sedàs personal
pedres i engrunes,
i la vida que ha passat
per cada forat de l’engraellat.
Estats d’ànim sense govern
però que ens governen...

Dels quadres dels grans artistes
no me’n quedaria ni el color,
només la visió que
aquesta sempre és personal
i potser és la única que val.
Ens embruten l’espai de la consciència,
ens fan creure en la brutícia,
però no som bruts.
Sempre hi ha l’interés d’algú
a manipular la consciència.

Els pobres d’amor, manipulen
la vida i la mort.
Els de cor de talonari
posen preu a tot,
respiren a preu,
ofeguen a preu
i moren a preu...

Maleïts els mediocres
ells fabriquen les guerres.
Els terroristes de vida
que sempre s’amaguen
darrera d’una bandera
tacada de sang...
Els curts de testicles
que són els lladres de la llibertat.
La fecunditat del mal
no té veda...

Cada dia més animals,
cada dia més irracionals...
La barca no té rems,
només té paraules,
però navega per
un mar d’orelles sordes...

onatge

dissabte, 28 de novembre del 2009

Estimarem l’absència.


Estimarem l’absència.
La nit ja comença a posar
el cap al coixí de la tarda.
Et beso amb amor tendre
i la passió del desig.
Galops de sang per les arrels d’home,
paraules de persona.
Paisatge de sant, i entre la boira
el nord dels teus llavis.
Un boci d’amor per poder fer el camí,
l’eterna unió fins a destí.
El sospir d’un adéu, el desig de viure junts,
avui i ara i sempre, amor de paraula honesta.
Hores de capvespre.
Una vida, un sexe de persona i viure
i conviure no sense patir.
Somnis de finestra oberta,
somnis per obrir els ulls, i tenir
cada dia un motiu per viure,
un motiu per compartir.
Envelats de festa entre tu i jo,
cançons de tenora,
camino sota el sol,
quan el mar dels teus llavis s’enyora.
T’estimo i estic gelós de l’aire
que acaricia el teu cos.
Nits de fred als peus, missatges amb diàleg.
He escrit amb tu el poema de
la segona part de la meva vida.
Espelmes enceses a l’ombra d’una vida.
Sobre el paper, sembrats d’ànima,
de la teva mà en florir.
Passen els mesos i ja sumen anys
en el temps final, la mel als llavis,
el repòs profund de l’amor.
Al final del poema ens retrobarem
i estimarem l’absència guardada pels anys.

onatge

Ets essència...


Ets essència de vida, ets perfum de viure,
ets la lluna dels meus dies,
i l’estel de les meves nits,
i per camins de peu, arribem fins el mar,
a la sorra, somnis escrits, la barca ancorada,
la illa enyorada; per la set, la teva rosada,
caminem damunt del mar, sense miracle,
sense penitència imposada,
el sol dibuixa vida a la teva cara,
t’abraço ben fort amb la por de perdre't.

Ets essència de vida, ets perfum de viure.
El temps curt d’una vida,
la riquesa d’un instant constant.
Tot és vida i dolor, i l’amor, un bàlsam pel pit,
una brisa per l’esperit.
T’estimo, potser mai no t’ho he dit,
però coneixes el meu gest,
i la tendresa dels meus dits.
Hem escrit un poema. l’hi hem posat vela blanca,
i navega sense defallir.
entre nosaltres, la veritat no es disfressa,
viure és un camí sense pressa.
Ens tatuem el cos d’amor,
sense que ho vegi tothom,
som vida i som món.
Del cel, les estrelles, i tu, entre totes elles.
Platja de vida, mar d’eternitat.
A la barca, rems de companyia,
timó de voluntat, l’horitzó i un dia.

Ets essència de vida, ets perfum de viure.

onatge

divendres, 27 de novembre del 2009

Del dolor en naixeran flors.


Del dolor en naixeran flors
i només les podrem veure
quan siguem sensibles a la seva olor.
De la rosa més rosa
i del mal més mal,
sempre en queda una espina clavada.
Ningú no té la clau
de la porta del mai més.,
Sempre hi ha un cor que destil·la tendresa,
i un cor que mor sense poder estimar.
L’escalfor de la soledat, el coixí de la solitud.
La tristesa sempre busca uns ulls per plorar.
Quan el dolor viu dins nostre en ferida,
res no la tancarà, no cal dissimular.
Estrelles d’una nit sense lluna.
Un mussol que mira amb ulls de plor.
La serenitat s’ha fet ocellot i vola fora de lloc.

onatge

Sotanes massa llargues


Sotanes massa llargues.
Tarda, camino pel carrer i el
vent m’embruta de gris la mirada.
Les persianes dels balcons dansen,
les faldilles de les noies també.
Cauen quatre fulles dels arbres.
Els diaris del quiosc passen fulla.
Els cabells no cal que vagin a la perruqueria.
Un gat brinca i fa un salt.
El fum d’una cigarreta
m’empudega els epitelis tendríssims.
El vent fred és com una
nevera a les orelles.
Hi ha parelles que quan més s’atansen ,
més es distancien.
Por i religió, capellans i pèrdua de fe.
Sotanes massa llargues,
per debilitats massa curtes.
Predicar per no entendre.
Entendre per no predicar.
Les pomes verdes també
són fruit de la seducció.
Seduir o no seduir, aquesta és la qüestió.
L’amor no s’ha de descobrir a les fosques,
l’amor vol llum, i qui cara veu cara honra.
Els sentiments mal encaminats,
sempre perden el nord.
La copa de vi.
La flama de l’espelma juga a fer ombres
a les nostres cares.
Les nostres mirades sempre arriben a port.
La nit i la soledat del coixí.
Una pregària abans d’anar a dormir.
Déu del cel, mare de Déu dels set dolors.
Passeig de tarda, gent anònima,
adéus superficials.
Andròmines d’aparador.
Aparadors de banalitats.
Corbates sense nus. Senyors sense corbata.
Mal gust de boca, la llengua trepitjada.
Paraules amb pedigrí d’ànima.
Diàleg de sentiments.
Doble ratlla als pantalons, un país a ratlla.
Al país de les emocions
hi ha un riu de sentiments.
Barques en mar, xarxes buides.
Molt peix, pescadors mal pagats.
Al carrer, teatre, amb diàleg sense contingut.
Decorat de persona, persones decorades.
La llum del carrer, ens canvia el color de la cara,
tots semblem malalts del mateix.
Una cinta, un llaç, regal de qui sap què.
El veí escup abans d’entrar a casa.
Olor de cafè, un paquet al cistell.
El mòbil apagat, contestador estàndard.
Amor sense cobertura. Crema de sant Josep.
Olor de sucre cremada. Pastisseria de confiança.
El desig va amb bicicleta. L’amor va a peu.
vaig cap a casa, el vent em duu mal de cap.

onatge

dijous, 26 de novembre del 2009

Caminar al mateix pas.


Un foc intern fon el gel de viure. La lluna balanceja la flama de les espelmes. A les teves galtes hi veig l’onatge del mar. El far il·lumina els teus ulls, i la mirada esdevé rumb de vida. Acaricio les teves mans com una platja verge. Dialoguem, i cada paraula neix d’un cor ardent. La teva vall de dona, un paisatge meravellós i ple de tendresa.

Nosaltres dibuixem vida i futur, però la vida fa els seus plans. El perfum del mar ens impregna. Hi ha records que es fan estampa a la vida de l’ànima. Deixem que “l’ara” visqui “ara”. De dues dreceres hem fet un sol camí. Et sento en el meu caminar d’home, en el meu viure.
La lluna es retalla darrera del campanar. Tenim un temps d’hora tardana. Una abraçada en temps real. Caminem a un sol pas. Traspassem el pont terra endins. El somni navegarà sempre pel mar de vida.

No sé si està escrit en el meu destí d’home, però t’estimo. Quan la vida em tanqui la porta, potser no et podré dir adéu, per això ara et dic que t’estimo. Però mentrestant, en la humitat de la nit sento el teu caliu, ens sembrem de carícies, conscients de que és la única herència, vàlida només en vida. En la caducitat del viure, som la fruita del temps. En la maduresa, som el punt just de dolçor, en les llàgrimes de viure, som, i som la felicitat de ser nosaltres...

onatge

dimecres, 25 de novembre del 2009

Si un dia no hi sóc.


Si un dia no hi sóc no ploris per mi.
Agafa un pom de records i posa’ls
en un gerro sense aigua
ni llàgrimes, posa-hi només sorra de mar.
Potser un dia seré cendra sense foc.
Potser un dia, els records, seran l’única flama,
seran potser un mar sense platja
o una platja sense mar.
Si un dia no hi sóc, posa una paraula meva
en el teu pit, i de maternal
manera la sentiràs viure.
Potser el petó amb gust de mar
serà només un record,
i la seva tendresa un fòssil
d’estimar, una carícia d’enyor.
Tot serà i viurà en temps passat,
un temps sense calendaris,
però amb moltes dites a destacar.
Hi hauran uns ulls, orfes de mirada,
unes mans, fredes a la carícia,
un cor rítmic, però sense batec.
Estimar, qui sap quin sentit tindrà.
Les humitats tendres d’estimar,
seran un desert de sorra.
Si un dia no hi sóc, no posis cap creu al meu nom,
ni vulguis fer sortir el sol en divendres.
Comparteix la flor que hi ha en tu, amb la lluna,
ella farà brostar el sol i la vida, respiraràs.
Acluca els ulls i somia, lluny de mirades fugitives.
Si un dia no hi sóc, potser viuré en un carrer fosc.

onatge

Amor de sembrada honesta.


Amor de sembrada honesta, amor de mà oberta.
Amor que fas viure i fas morir.
Amor, t’he conegut per una drecera de sinceritat.
Virginitat en la paraula, arrels en pluja profunda.
He caminat per camins amb honestedat,
i he traspassat distàncies a cara oberta.
Qui cara veu cara honra.

Amor d’amor. Passió de persona.
Estels d’hora baixa i d’hora alta.
La teva flor ha florit amb lluna plena.
Amor, la vida sense tu, mai no és plena.,
tu ets l’eco i la tramuntana en el meu interior,
només tu coneixes el meu endins.
Lletres que només tenen sentit amb el teu accent.
Ets l’airet que fa respirar i viure a grans i petits.
Quan estic enamorat no camino, volo.
El viure és una volada, si s’estima
mai no ho oblidaràs, és amor !

onatge

dimarts, 24 de novembre del 2009

La felicitat és una llegenda que està a la butxaca de tots...


La felicitat és una llegenda que
està a la butxaca de tots...

No sents com algú resa?
No sé si algú l’està escoltant.
Els que per resar tanquen els ulls,
potser per no veure a ningú,
i els que sempre els tenen oberts
i no veuen res...


Els que resem... i no creiem
en cap sant ni verge...
Algú busca el silenci per
tallar-lo amb forquilla i ganivet.
El silenci és una riquesa,
és l’aigua i és el vi,
és el pa i la gana,
el dia i la nit, el mar i la barca,
és paraula i és repòs...


Resar no és murmurar...
I somiar no és tocar de peus a terra
però visca el somni.
Els psicòlegs no ho saben tot.
Ells de vegades tampoc
se saben arbitrar la pròpia vida.
El sentit comú va amb cadira de rodes.
Sóc indígena a la meva terra.
Sóc capità del meu cor,
i estic a mercè de les tempestes.
La felicitat és una llegenda
que està a la butxaca de tots...


Carrers bruts i grisos...,
i polítics que semblen
germans dels carrers.
L’església amb el campanar
sempre en erecció...
Els lladres per votació popular.
Han detingut el somni...
jutjat i condemnat...
Han posat preu a la llibertat...
La felicitat ha estat
acusada de terrorisme...

onatge

diumenge, 22 de novembre del 2009

Innocents decapitats.


Innocents decapitats.
Cares famèliques
pel menú de la guerra.
Innocents decapitats
per la cruel fera
dels homes.
Infants
assassinats a sang freda
per creients d’una fe cega...
En nom d’un Déu
que no allibera
només ofega.
Com més fe, més opressió,
més destrucció, més por.
Fronteres per separar
el cor dels homes que estimen.
Germans amb la mateixa sang,
assassinats per un govern assassí
i que es creu tan gran.
Mentre van matant tothom
s’està plegat de mans.
Els morts només són
un titular als diaris,
una notícia a la ràdio,
una imatge a la televisió...
Però el drama és humà
i té nom i cognoms
família i dolor,
llàgrimes i sofriment.


La guerra sempre
engreixa un compte bancari.
I un somriure traïdor als llavis.
Només els covards engendren guerres.
Ara els estels de la nit
tenen la mà dels homes,
són bombes sanguinàries
llençades amb ràbia
i sembradores de dolor.
La força bruta d’una humanitat,
d’una religió bruta.
Bruta de sang
amb ferides d’or...
Han matat i assassinat
al sentit comú.
Tot és odi i corrupció.
Els espermatozous dels homes
només inseminen destrucció i por...


Molta por:
Hem construït un món
amb llit de destrucció
i coixí de por.
De la paraula n’hem
fet un infern.

onatge

dissabte, 21 de novembre del 2009

Brindo amb la sortida de sol.


Brindo amb la sortida de sol
amb el vi de viure.
Passejo pels núvols sense pluja,
camino amb l’onatge.

Quin goig el viatge de viure!
Les petites coses fan una festa.
Dibuixo i sóc la llum i l’ombra
en el paisatge del somni.
Obro les finestres de bat a bat
perquè entri l’aire de vida.
Escombro sovint l’ego
perquè no em faci ombra
en el cada dia.

Passejo sota els arbres
quan es despullen de tardor...
Té la força de la bellesa més bellesa.
I si una suau pluja fa pujar
l’olor de la terra, llavors
ja és un orgasme pels sentits.

Content del camí de vida
conscient que s’acaba
a la creu de terme.
Cada mot és un dibuix
de l’interior i cada paraula
és un sentiment feliç.
Tot és com un somni
de coto fluix.


onatge

divendres, 20 de novembre del 2009

Estimada criatura.


Estimada criatura
que omples el meu cor de goig.
Sento respirar els estels
de la natura.
Tot és un sí arrelat de vida.
És el temps de la fruita madura,
la nostra vida encara no es collida.
Quan broti el raïm d’amor
en farem el vi de vida.

Les teves paraules seran il·lusions,
i les teves ordres, passions.

Aixecarem la vela major
i navegarem per les rutes
escrites en un mapa d’amor.
Tocarem les illes sense ser pirates.
Ens regalarem il·lusió,
i en les tempestes dominarem el timó.
Descobrirem noves platges,
de cada pam de sorra
en farem un port.

No m’amaguis el teu somriure
mai, tot és enyor quan
no es puc viure
amb tu.

onatge

Avui massa flors.


Avui massa flors.
Avui les flors tenen
pètals de teatre...
també de tristesa, de nostàlgia.
Barreig de flors i de creus.
Noms a la lapida.
Dates gravades al marbre.
Cendra i fum. Núvol i sol.
El campanar avui fa festa.
Flors i més flors als difunts.
Flor d’indiferència als vius.
Carrers buits. Buits de carrer.
Avui els difunts no tenen fred.
Hi ha difunts que esdevenen morts...
El vent escombra les fulles
ni el temps ni els records.
Fred al peu. Al peu de la tomba.
Fotografies pintades pel temps.
El cementiri té les portes obertes.
Les tombes tancades a marbre i ciment.
Ulls clucs quan la mort es fa present.
El dia ja té la llum del dia.

onatge

dijous, 19 de novembre del 2009

Camins amb nord d’amor.


Camins amb nord d’amor,
avui només són terra d’enyor.
O m’enganyaves, o no era
veritat el que m’estaves dient.
Ara miro l’horitzó
com si tu, hi fossis present.
M’has posat a la foguera del silenci,
cada flama és una paraula silenciada,
una carícia mancada d’amor.
Sento el teu somriure
com un crit del més enllà.
Fred d’accent, despullat de paraula.
el vi d’enyor em va omplint la copa,
però com més bec, més enyor,
els llavis humits, i el cor
amb sang d’amor.

onatge

Sembles el silenci de les llegendes.


Sembles el silenci de les llegendes,
la boira del temps que es fon amb el sol.
Una sola paraula il·lumina l’horitzó.
A la barca la xarxa buida, els sentiments
lliures en el mar de llibertat,
si es que hi ha llibertat.
A la cadira, el temps hi està assegut,
quiet veu passar la vida, sense pressa,
el temps mai no té pressa.
passa tota la processó: els feliços, els infeliços,
els afortunats, els que s’han fet desgraciats,
les sirenes, les dones, les pomes madures,
les verdes i per madurar. Tot sense
cap creu, ells són la creu.
Les campanades al campanar, avisen
de la vida que s’acaba.
Les llàgrimes van rondant de casa en casa.
El silenci, penetra com una espasa...

onatge

dimecres, 18 de novembre del 2009

Habitació interior.


Estic assegut a la meva habitació interior. Tinc una finestra oberta al món, des de ella hi veig tots els paisatges, veig el mar, les muntanyes, jardins de flors, veig les papallones i ocells. Sento l’aire i el vent. Sento la pluja que sempre és preàmbul de riquesa fèrtil. En el meu silenci interior, hi ha el camí de la paraula, els sentiments via fora.

Tothom s’ha d’asseure a la seva habitació personal interior, només allà podrà trobar-se amb la seva vida i el món.
Potser quan trobem pedres pel nostre camí, el més intel·ligent o savi, no és apartar-les, potser caldria posar-les al costat del camí perquè tothom les veies, no ignorar-les, saber què hi són.
Si no sé qui sóc, no podré oferir el que tinc, perquè no ho sabré. Hi ha qui té por de trobar-se cara a cara, fit a fit amb ell mateix, i respondre i conèixer les preguntes que tot ésser humà té, i qui no ho fa, no avançarà mai, potser fins i tot, no viurà, només vegetarà.

A la cambra interior no cal lluir de grans mobles, el que compta és la riquesa d’un mateix.
El mar és el bressol i font de vida, s’hi pot navegar, està ( o estava ) curull de vida, però cal anar-hi en compte, també ens hi podem ofegar, hi podem deixar la vida. En el nostre interior ( a la casa personal ) també està replet de vida, cal aprendre a viure-hi i respirar, i compartir després, no es tracta d’ofegar-s’hi ni deixar-hi la vida.

La felicitat, de vegades és com un ocell, ens convida a volar amb ell, altres ens canta, alguna vegada ens duu una flor, i d’altres ens picoteja amb el seu bec. Un dia fa sol, i l’endemà és fosc i fred. Però cada dia és una petjada en el nostre camí de vida. Avui estem aquí, i passat avui, ja no hi retornarem a passar mai més per aquí. Cada passatge és únic i d’una sola vegada.

He sortit de la meva habitació interior, i ho he fet per la porta, - de vegades ho he fet per la finestra -, la felicitat ha estat agafar dues bicicletes acompanyat per la meva filla, i anar pedalejant ran de mar, he sentit el vent salat a la cara, en el meu interior he fet el teu dibuix amb llum d’amor, l’horitzó, i el concert de les ones amb la partitura de la vida.
Al món, tot parla, tot té el seu diàleg, només cal saber escoltar i entendre. Minut a minut se sembra un temps, un temps que és i esdevé més vida. La sorra amb l’empremta de tantes generacions, dels avantpassats. Els dos molls de pedra, són els grans llavis per besar el mar.
El sol es mira a les aigües del mar, nosaltres també ens hem de mirar, i ens hem de conèixer.

Només som rics segons el què i com sabem donar i compartir. El nostre llinatge només serà segons els sentiments que hàgim compartit.
El sol ja comença a dibuixar ombres i llums de mitja tarda. Cada hora té el seu temps, i cada temps la seva vida.

Hi ha qui s’oblida de què és viure; viure és que la pluja ens mulli la cara, el cos, i que el vent ens despulli, i saber del caliu d’unes mans, i d’un cor, i que els ulls tinguin somriures i llàgrimes, i donar una mà, i compartir amb l’altra. I quan mori una persona estimada, ens quedi el seu esperit dins del cor, i la seva estima dins de l’ànima. No és bo viure de pressa. Hem de viure – cadascú – al nostre pas, ni massa de pressa ni massa a poc a poc, al nostre pas. Que la vida tingui temps de caminar amb nosaltres, i nosaltres amb ella, i que s’estableixi un nus de complicitat. Complicitat per viure plenament.

Demà vull llevar-me molt aviat, a l’hora que la gent encara dorm, però la vida ja hi és, de fet la vida hi és sempre, de vegades som nosaltres qui l’ha deixem sola... Em llevaré i em rentaré la cara, més que la cara, els ulls, i després d’abrigar-me aniré amb bicicleta ran de mar; el passeig estarà buit de gent, però cada banc serà el testimoni d’un missatge. Les palmeres, fidels a les seves arrels. llums amb claror i sense. Tot semblarà solitari, només m’acompanyarà el record de les persones que estimo. Passaré el pont i reposaré per veure les barques, el far amb el seu diàleg d’orientació.

Quan estic a la meva habitació interior, parlo, parlo amb mi i els meus sentiments, i converso amb la vida; si algú em veiés, diria que parlo sol, però no hi parlo mai sol, però de vegades ningú no ens escolta.
La vida no té manual d’instruccions, ni garantia de devolució. no podem deixar el viure a la motxilla, ni deixar que un altre visqui per nosaltres. hi ha qui de la seva vida en fa un laberint, i mai no en troba la sortida. I el laberint li roba el temps de viure. el seu viure queda tancat i reclòs sense aire ni sol, ni lluna, la sang només esdevé una constant vital, però no, un riu generador i portador de vida.

Avui ha estat un dia únic, un temps de vida singular i irrepetible. Hi ha dies que la vida ens ve a abraçar, i nosaltres li donem l’esquena. I quan voldríem ballar amb ella, ja té parella. Mai és tard per començar a viure, però el temps passat, passat està. viure, o saber viure, potser també és una qüestió educacional, vull dir que des de que naixem hem d’acostumar a cèl·lules i neurones a fer el camí de viure, potser només així sabrem conviure i compartir amb els qui ens envolten, estiguin a prop o lluny.

onatge

Soledat…


Soledat, hi ha dies que m’abraces
i em fas companyia,
altres em deixes fins
que es fa de dia.
Soledat, ets flor d’alegria
o buidor i melangia.
Acompanyes i desacompanyes.
Som dos vells amics.
Fa anys que em coneixes,
saps dels meus sentiments,
de les meves mancances.
Soledat, tantes vegades
hem estat sols...
Sols hem compartit tant.
Junts tu i jo,
el silenci ens ha omplert la copa.
Soledat sense tu
hauria estat solitud.
A temps de lluna
hem compartit soledat,
a vida de sol
hem escrit el poema.
En l’eco del silenci
hem sentit la seva veu,
ens hem enriquit
amb el tresor del silenci...

Soledat si no existissis
t’hauria de somiar,
ara sé que ets un dibuix,
una amiga feta realitat.
Només és en soledat
que sentim el respirar de la vida,
sentim la nostra pròpia vida,
sentim l’alè del silenci,
i tot en soledat...

onatge

dimarts, 17 de novembre del 2009

Les il·lusions.


Les il·lusions s’han posat
de cara al sol, tenen
els llavis ressecs de la sal
del mar, elles són el poema.

Hi ha il·lusions velles i arrugades
amb la força dels anys.
Les que van a peu,
les que viuen volant...
La bufanda de la pluja.
I la llibertat del vent.
La flor del capvespre,
els sembrats a temps de lluna.
Les il·lusions que viuen verges
i les que moren profanades...

Darrera de cada il·lusió
hi ha un cor que batega,
i una caducitat ignorada
però assegurada...

Les carícies amb pell de gel,
i les que són de foc rebel.
Les que ja tenen llavis de cendra.
I les que ja són un poema a l’ombra.

onatge

dilluns, 16 de novembre del 2009

Hora gat quan l'interior miola vida.


Hora gat quan l'interior miola vida.
Hora gat quan
l'interior miola vida
i de tot el viscut i no viscut
només en queda l'espina.
Sempre queda la lluna plena
que ens fa créixer l'interior.
Sempre som llops
però amb el pas del temps
anem perdent les dents.
Amb el pas del temps
el sol no s'afaita i duu barba.
Hora arrapada a la pell
quan el rellotge vital
se'ns para...
Hi ha moments en que les il·lusions
són com immigrants sense papers.


És nit i el silenci
està darrera de cada porta,
en cada coixí, en els llavis
que queden muts i escoltants.
I la soledat en l'acte d'escriure,
mentre els mots neixen i respiren
respiro la brisa de la soledat.


En l'eco del silenci
hi ressona el propi crit...
Els minuts del temps
van caient com les llenties
cauen fora del plat
i queden damunt de la taula.


El temps és el gran profanador
que entra i pren possessió
de la nostra vida.


Hora gat quan l'interior miola.
I miola viure, viure i tornar a viure.
Les armes no poden matar el temps,
el temps sempre té un cor fort.

onatge

diumenge, 15 de novembre del 2009

Moriré, sí.


Moriré, sí, ara em sembla que
queda lluny. També sé que la flama
que ara m’encén de vida,
un dia serà el caliu de la meva cendra.

Les meves mans quedaran rígides
amb carícia de fred.

Els meus llavis seran besada de cendra.
Però ara el sol em penetra, el far m’orienta...

I al mediterrani hi tinc la meva barca.
M’embadaleix el vol d’una papallona.
Em fecunda el pol·len d’una flor.

M’abraço als arbres per gaudir
de la saba de les seves arrels.

I en la tempesta tinc la certesa
i la consciència de la meva insignificança.

Quan mori no ploreu per mi
m’humitejaríeu el poema...

onatge

Cap tristesa cap enyor.


La nit pentina les teves paraules
com estels fugaços i juganers.
La sal em fa venir més set
i els nostres llavis ressecs besen la nit,
mentre la lluna hi posa
romanticisme i tendresa.

Avui, ara, el mar sembla
d’argent veritable.
Si poguéssim caminar per
damunt de les aigües...,
no ens caldria veler per navegar.

Però per camins profunds
caminem i arribem.
Els sentiments no tenen despertador,
només tenen aire de vida.

En el coixí de les fulles caigudes
visc la meva tardor.

Cap tristesa cap enyor.
Els baladres floriran
paraules a la primavera,
l’estiu ho asserena quasi tot...

onatge

dissabte, 14 de novembre del 2009

Vine, caminarem per la sorra.


Vine, caminarem per la sorra
i dansarem damunt de les onades.
Deixarem que el sol ens abraci
i esperarem la lluna, pararem taula,
encendrem una espelma i serem
nosaltres i el mar i les mirades d’estimar.
Enlairarem les copes de cristall
i seran el mirall del silenci.
Les estrelles de mar faran una rotllana,
les petxines s’obriran sense cap vergonya.
Les roques seran instints protectors.
L’onatge la millor cançó, quina partitura!
Las lluna té la sal als llavis. A la platja solitària
més junts que mai. El far orienta
a les barques que no saben tornar.
La mútua companyia enlaira el desig
fins la celístia dels estels.
La nit és la gran mantellina de llibertat,
per sentir-nos bé no cal consagrar res.
Reescrivim el poema de viure en paper d’avui.
No cal tenir bona lletra el que compta són les paraules,
el seu accent, el to i la conjugació del verb.
La brisa del mar dóna vida als cabells.
Tu la lluna i jo ens mirem als ulls sense enganys.
Els sentiments naveguen mar enllà
sense por d’ofegar-se. Tenen la força de l’amor.
Passegem ran de mar amb els peus a tocar de l’aigua.
La lluna ens fa clar el camí, la mútua abraçada
ens orienta l’un a l’altre.
Ens besem amb llavis de mar.
Potser no serem ni vers ni rima,
però sempre serem poema.
Caminarem de retorn a casa,
però retornarem amb l’herència
d’haver segut a taula amb la lluna i el mar...

onatge

No hi haurà porta...


I vindrà un dia que aixecarà pols
i no hi podrem veure
i cercarem el camí,
però no hi haurà camí,
només dreceres desdibuixades.

El sol sortirà però no farà
el coixí en nosaltres.
El mar engolirà la platja,
i per tocar el cel amb la
punteta dels dits,
ja no hi haurà escala.

De l’estel en perdre’m la corda,
i volarà sense nosaltres.
Vindrà el temps de la set
i no tindrem aigua
i els nostres llavis ressecs
ja no cantaran paraules.

Serà temps de foscor.
Vindran dies de solitud
i ni el sol no ens escalfarà.

Posarem dos plats a taula
però estarem lluny i separats,
ni tassa ni cafè,
només aigua i pa sec.

El temps no serà expressió de res.
El silenci no parlarà.
Haurà arribat l’hora
dels adéus sense dir adéu.

Els meus ulls llegiran un nom
en el passat pressent.
El temps serà una esponja de records,
però no podrem esborrar el pressent.

No distingiré la nit del dia.
No caldrà posar pany a la porta,
senzillament no hi haurà porta...

onatge

divendres, 13 de novembre del 2009


Tinc naufragis.

Tinc naufragis
al cor i a l’ànima,
i al cos , i a la carícia
encara sorra.

De cada naufragi,
salvat per acabar morint.
A la mel de l’amor
sempre hi ha
abelles i mosquits...

Les llàgrimes
de sant Llorenç
són com el ball de si
véns o no véns.

Al camí fet no hi ha
temps perdut,
hi ha pedres
i terra, i estrelles
i núvols i pluja de solitud.
Perdoneu ara m’ha
vingut a veure la vida,
ja tornaré més tard...

onatge

dijous, 12 de novembre del 2009


Flors…

El fanal no conserva res, només entendreix el que ja és mort.
Flors quan les nostres ninetes dansen a la vida.
La processó d’un petó en els meus llavis.
Ser home o dona, quan la vida truca a la porta.
Els sentiments són el biberó de l’amor.
la vida és tan bella, i el pas del temps per viure-la
tan breu, fugaç, i quantes complicacions que intenten
provocar-nos. Però només l’amor provoca la vida.
La por a no tenir amor, i la força que cal
per fer-lo viure, per compartir-lo, per sembrar-lo.
L’amor neix nu, i de vegades l’abriguem massa,
i d’altres el deixem morir de fred.
L’amor és el gran bressol de la humanitat,
però una gran part, viu i creix fora d’ell.

onatge

Hi ha dies d’una sola vegada...

Hi ha camins d’una sola vegada,
estrelles que només es veuen amb la marinada.
Hi ha sols que només escalfen una sola vegada.
I onades de mar que sempre
van cap a l’horitzó, sense retorn.
Paraules que només s’escriuen una sola vegada,
mots que ens penetren amb tota la seva gramàtica.
Hi ha dies de plom, i dies de paper.
Dies a vol d’ocell, i dies que ets
el nàufrag del vaixell.

Hi ha un temps d’estimar,
i quan el compartir, està clavat a la creu.
Dies de roses sense espines,
dies que vivim sense saber-ho,
dies que respirem sense voler-ho,
dies que estimem, i tot suma zero...

Hi ha dies d’una sola vegada.


onatge

dimecres, 11 de novembre del 2009



Viure en flor.

Hi ha coloms que són com l’autobús o el vaixell
que ens fan arribar a port, viatges
només amb el bagatge de vida,
sense bitllet, només la il·lusió d’estar vius i viure.
Mai no es pot passar factura a la vida,
i n’hi ha que viuen pensant que es faran rics,
la riquesa no ve mai de fora, la riquesa l’ha tenim a dins,
si es que en tenim, i l’ha sabem fer viure.
Volant des de l’aire només es veuen les teulades de les cases,
però cal saber com són les parets, i si tenen fonaments.
El somriure burleta sempre hi ha de ser, però no n’hem
de fer cas, sempre hi haurà qui desenvolupi la seva
personalitat i vida sota límits, no tot es compra ni tot es ven.
Cartes amb segell de vent, bústies de temps i calendari
de temps absent, sempre en pendent, sempre esperem.
Escrivim cartes sense destí, sense adreça, però segurs
que les rebrà algú, algú obrirà el sobre i en farà
seu el missatge, potser també algú,
de la carta en farà el seu poema.
Dels arbres, fulles i flors, arrels i fruits, ombra i vida.
La seducció de la vida, de vegades un pit generós,
i d’altres la carn a les costelles i el caminar coix.
Ulls sense mirada, la mirada d’uns ulls,
la nineta dels meus ulls, mirar i veure.
Amor i estimar, estimar i amor. La flor de viure.
Viure en flor, pètals i pol·len, vida i flors...

onatge


Assegut davant del mar.



Assegut davant del mar
acluco els ulls i només sento
el vent que em belluga les
mànigues de la camisa.
Sento la vida que s’atura
i està amb mi, la fem petar...
Intueixo un ocell que vola.
El mar que escriu el poema...
L’olor de les roques,
la vida i la sal.
Amb els ulls tancats
una mirada neta.
Em sento una fulla
de l’arbre de la vida,
amb arrels i passions,
somnis i il·lusions.
En la ruta dels que estimen
cadascú fa el seu camí.
Un adéu d’avui és un
record de demà.
Amb el vent semblo una
persona estesa a la vida.
Encara porto sorra als peus
de la platja de les petxines.
Tres núvols es fan amics
i juguen a fer tempesta.
Comença a ploure com una cançó
suau i penetrant.
Encara tinc els ulls clucs,
se’m desperten els sentits.
Quan obri els ulls
tot tornarà a ser igual.

onatge


He vist camins.


He vist camins
que semblaven rectes,
i el seu destí era tort.
Sé que el somni
mai no és un tot.
Però també sé que
la vida sense somnis
és morta, és res.

He vist arribar
vaixells al port,
però cap d’ells
no duia bandera
de llibertat.

El retomb del camí
està farcit de sorpreses,
cada retomb és un enigma
en el nostre destí.

onatge

dimarts, 10 de novembre del 2009

Silencis...

Cal empeltar vida.

La llet semi-desnatada encara no bullia. Havia d’estar al punt, ni tèbia ni calenta. després havia de casar amb un cafè. La llet era catalana. de les terres de Girona, de vaca, de pares del país. El matí sempre es llevava – i es lleva – amb lleganyes, el cafè amb llet, era el sol, la lluna, les sabates per caminar el dia que teníem per endavant. Els matins tenen tots els gustos, i potser cap de concret. Però moltes vegades, el matí ja és l’embrió del què serà el dia, a mida que vagi creixent, fins arribar a la majoria d’edat, quan sigui temps de nit.
Avui el matí s’ha llevat afònic, poca veu, moltes coses a dir. un bon cafè calent i sense sucre, ha donat veu a les cordes vocals.

Avui el sol flirteja entre el mar i l’horitzó. Tot resta quiet, com esperant obrir la capsa de la vida. Però la vida sempre hi és; només cal veure-la, sentir-la, viure-la, compartir-la, dibuixar-la, enamorar-la, hem de donar-la, també ens hem de deixar sembrar, el fruit donarà vida nova, i empeltarem més vida. Si el temps de viure va a peu, no cal que passem corrents, i si passa corrents, no cal que intentem atrapar-la. I si no arriba, de res servirà mossegar-se les ungles, sempre hi ha un temps que va a pas natural.

Quan plou, guardo aigua de pluja per les plantes, amb flor o sense, de vegades la vida es manifesta de diverses maneres.

Són tan poques les coses que queden en estat natural, sense haver patit la manipulació de la mà de l’home!
Hi ha qui crema la vida –i la seva pròpia -, i també hi ha qui l’ha manté encesa, assaborint les flames, sense cremar-se, ni cremar. Una mateixa flama, genera diferents sentiments, a persones diferents, hi haurà qui només hi veurà foc, qui hi veurà purificació, o només flames, o només fum. Jo, hi veig vida en estat pur, i convit a la purificació de l’esperit – és l’encanteri del foc -.
Avui el matí té flama, un foc sense cendra, un caliu de viure.

Hauríem de poder aturar els rellotges, i viure a hora de sol, quan els nostres avantpassats treballaven de sol a sol, no hi havia temps per les depressions, ni per estar cremat. ara, avui som esclaus del fals confort, el primer que cal fer, és apagar-lo, i mantenir-lo, això ja comporta estrès, mala jeia, dormir poc, però això sí, pebrejar de cotxe gran i bo, ningú sabrà en quants terminis es pagarà a la financera.

Ja és migdia, el carrer fa olor de cassola. L’aire duu l’alegria de la sortida d’escola. el sol de l’hora dibuixa l’ombra de la gana a les parets de l’estómac.
Amanida sense ceba, un segon plat, fruita, i un iogurt. I per arrodonir..., un cafè curt però amb cos, sense sucre. El cafè, m’obre el camí cap a primera hora de la tarda. Avui el mar està com les faldilles d’una monja en dia de vent.

A mitja tarda ja enyoro la nit, els fanals del carrers, la cançó del vespre, la llum de la nit. els bioritmes del cos. La taula del sopar, sense la sopa del temps passat.
A aquestes hores, la vida es va aturant o excitant.
El far m’acaricia les ninetes abans d’anar a dormir.
A l’estiu, dos peus fora dels llençols, a la tardor, només un peu, un braç sota del coixí, dormir, i al matí, recordar el somni. I recomençar un nou dia a la llista del calendari.

onatge

Carta.


Benvolguts Arbres,

us estimo, vosaltres que teniu les arrels fermes en aquesta terra, la terra que jo estimo, i que m’ha vist néixer. Sou grans, forts i valents. Per l’estiu compartiu ombra, i per l’hivern gaudiu de les hores de sol. Per la primavera la pluja i el sol us deixen verds. Vestits de fulla verda, sembleu un quadre del millor pintor. Per la tardor, els enamorats caminen arrastran les vostres fulles caigudes.

Arbres, us estimo perquè sou fidels a les vostres arrels. I ploro dins de l’ànima quan algun brètol, us encén foc al cos. Maleeixo el qui crema un bosc. Arbres centenaris que ja heu viscut més del què viuré jo. El vent us anima i danseu amb ell. Arbres ran de camí, o a la falda del cim. Sou els fonaments perquè l’ocell hi faci el seu niu d’amor. Tants arbres assassinats pel tall mortal de la destral, la criminal serra...

Arbres us desitjo llarga vida, i que us mantingueu units. No us deixeu convèncer per ningú, vigileu les males companyies.

Ens retrobarem molt aviat.

onatge


La carta la vaig escriure ja fa anys, l'abre el vaig conéixer a Porrera -Priorat- el Nadal del 2008.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Aquest poema fou escrit fa uns quants anys, però sóc dels que pensen que un poema no caduca mai...


Tenir una dosi…


Sento com el record

em punxa l’ànima.

La meva ànima

és una immensa ferida

que no reconeixeria ningú.

Però què és ser feliç?

Ah!, l’eterna pregunta,

tantes vegades sense

trobar-hi resposta.

Ser feliç és tenir una dosi

de conformació, de donació,

de respecte, de sacrifici,

d’empenta, de tornar

a començar cada dia.

Mare de Déu!, la felicitat.

Quan falla alguna dosi d’aquestes,

la felicitat fa equilibris

a la corda fluixa...


onatge

diumenge, 8 de novembre del 2009

Som estrofa i vers.

Som estrofa i vers.


Caminàvem pel mateix camí de temps, però per dreceres diferents. Tu, vora del riu, jo ran de mar. La mateixa humitat ens du la rosa. Som dos estranys coneguts. Dos pensaments separats, però junts, engendren el mateix desig. Ens estimem, potser sí. N’estic segur que sí. Vida, vida i vida, i on eres abans de la vida ? Entre tants crits, només la teva veu. La teva paraula enmig de l’etern discurs. Una llàgrima de vida ( la teva ), entre el plor general. Hi ha qui plora i no sap el perquè. També hi ha qui hauria de plorar i no en sap. I qui sempre està plorant i no pot veure res. Potser de dues llàgrimes, una de teva i una de meva, en farem un sol plor. Som, però podríem ser, encara més, podríem haver estat. Àngels del temps, d’un cel que potser hi hem arribat massa tard, o potser massa aviat. Temps i sempre temps. Cada arruga com un senyal de temps. Un temps a resseguir. Un temps sense camí. En el temps ens trobarem, potser direm hola, ens mirarem als ulls i somriurem. cercarem cada paraula del poema, i voldrem besar l’indret on just el poema hi ha posat el seu accent. Hem accentuat profunditats sense gramàtica. Hem arribat al cor de la paraula, el diàleg ens ha passat a la sang. Som estrofa i vers.


onatge

Alegria.



Alegria,

sang a les meves venes.

Vida al meu ésser.

Silenci, bressol d’un somriure.

Record, tancament d’ulls.

Lluna i finestra,

amigues meves.

Temps d’amor,

rellotge d’hores.

T’estimo, t’estimo,

buit d’ànima,

quan no estic amb tu.

Cavall de príncep,

espasa d’argent.

La teva veu fa el

trapezi a les meves orelles,

però no puc gronxar-me

en la teva absència.

Alegria,

la meva mà en la teva mà.

Cos,

pluja fecunda.

Amor,

sembrats per fertilitzar.

onatge

A la platja del temps.

A la platja del temps.



A la dansa del temps m’has fet dansar,

vida i ballàvem a ritme de viure.

Nits de sol a la barca del mar brau i el vent.

La tenora enlaira la música dels sentiments,

i de totes les danses que es fan i es desfan,

quan l’amor es desfà, és la que s’acaba enyorant.

A la platja del temps, petxines obertes sense temps.

Al temps, se l’hi veuen les costelles,

la vida ha anat menjant el cos, no pas l’esperit.

Conjugar amb la vida, és viure,

i conjugo el viure amb estimar,

de vegades des de la proximitat,

altres, des de la distància del camí, no pas dels cors.

Potser és una bogeria el què dic,

però sense una espurna de bogeria,

res no seria, res no existiria.

No cal posar rodes al temps, ja corre sol.

Paraules i frases fetes, tot depèn de l’accent que les fa néixer.

En paper de temps, he viscut el meu poema.

Has posat temps i temps a la meva vida,

i és el temps qui s’ha menjat la teva paraula.

Visca la vida, però més visca, viure...


onatge

ESDEVINC...


-->
Esdevinc.

Esdevinc
mar i onatge
quan m’aculls,
també si em rebutges.

No vull ser mai
un abordatge
ni un esclavatge.

Només ser el
vent del camí,
el pètal de la flor,
una flama
del foc,
una gota
de la rosada,
una lletra
del poema,
una guspira
de llum
en la boira.

Omplir amb tu
la copa i brindar
amb aigua de lluna.


Ser la petita ombra
quan vulguis reposar.

Que la carícia
floreixi a dos.

A la mateixa
barca, dos rems...
onatge