dimecres, 11 de novembre de 2009



Assegut davant del mar.



Assegut davant del mar
acluco els ulls i només sento
el vent que em belluga les
mànigues de la camisa.
Sento la vida que s’atura
i està amb mi, la fem petar...
Intueixo un ocell que vola.
El mar que escriu el poema...
L’olor de les roques,
la vida i la sal.
Amb els ulls tancats
una mirada neta.
Em sento una fulla
de l’arbre de la vida,
amb arrels i passions,
somnis i il·lusions.
En la ruta dels que estimen
cadascú fa el seu camí.
Un adéu d’avui és un
record de demà.
Amb el vent semblo una
persona estesa a la vida.
Encara porto sorra als peus
de la platja de les petxines.
Tres núvols es fan amics
i juguen a fer tempesta.
Comença a ploure com una cançó
suau i penetrant.
Encara tinc els ulls clucs,
se’m desperten els sentits.
Quan obri els ulls
tot tornarà a ser igual.

onatge

2 comentaris:

  1. Tancar els ulls a vegades va tant bé! Encara que en obrir-los tot torni a ser igual

    ResponSuprimeix
  2. Carme les teves reflexions sempre són una lliçó.

    Salut.
    onatge

    ResponSuprimeix