dimecres, 18 de novembre de 2009

Habitació interior.


Estic assegut a la meva habitació interior. Tinc una finestra oberta al món, des de ella hi veig tots els paisatges, veig el mar, les muntanyes, jardins de flors, veig les papallones i ocells. Sento l’aire i el vent. Sento la pluja que sempre és preàmbul de riquesa fèrtil. En el meu silenci interior, hi ha el camí de la paraula, els sentiments via fora.

Tothom s’ha d’asseure a la seva habitació personal interior, només allà podrà trobar-se amb la seva vida i el món.
Potser quan trobem pedres pel nostre camí, el més intel·ligent o savi, no és apartar-les, potser caldria posar-les al costat del camí perquè tothom les veies, no ignorar-les, saber què hi són.
Si no sé qui sóc, no podré oferir el que tinc, perquè no ho sabré. Hi ha qui té por de trobar-se cara a cara, fit a fit amb ell mateix, i respondre i conèixer les preguntes que tot ésser humà té, i qui no ho fa, no avançarà mai, potser fins i tot, no viurà, només vegetarà.

A la cambra interior no cal lluir de grans mobles, el que compta és la riquesa d’un mateix.
El mar és el bressol i font de vida, s’hi pot navegar, està ( o estava ) curull de vida, però cal anar-hi en compte, també ens hi podem ofegar, hi podem deixar la vida. En el nostre interior ( a la casa personal ) també està replet de vida, cal aprendre a viure-hi i respirar, i compartir després, no es tracta d’ofegar-s’hi ni deixar-hi la vida.

La felicitat, de vegades és com un ocell, ens convida a volar amb ell, altres ens canta, alguna vegada ens duu una flor, i d’altres ens picoteja amb el seu bec. Un dia fa sol, i l’endemà és fosc i fred. Però cada dia és una petjada en el nostre camí de vida. Avui estem aquí, i passat avui, ja no hi retornarem a passar mai més per aquí. Cada passatge és únic i d’una sola vegada.

He sortit de la meva habitació interior, i ho he fet per la porta, - de vegades ho he fet per la finestra -, la felicitat ha estat agafar dues bicicletes acompanyat per la meva filla, i anar pedalejant ran de mar, he sentit el vent salat a la cara, en el meu interior he fet el teu dibuix amb llum d’amor, l’horitzó, i el concert de les ones amb la partitura de la vida.
Al món, tot parla, tot té el seu diàleg, només cal saber escoltar i entendre. Minut a minut se sembra un temps, un temps que és i esdevé més vida. La sorra amb l’empremta de tantes generacions, dels avantpassats. Els dos molls de pedra, són els grans llavis per besar el mar.
El sol es mira a les aigües del mar, nosaltres també ens hem de mirar, i ens hem de conèixer.

Només som rics segons el què i com sabem donar i compartir. El nostre llinatge només serà segons els sentiments que hàgim compartit.
El sol ja comença a dibuixar ombres i llums de mitja tarda. Cada hora té el seu temps, i cada temps la seva vida.

Hi ha qui s’oblida de què és viure; viure és que la pluja ens mulli la cara, el cos, i que el vent ens despulli, i saber del caliu d’unes mans, i d’un cor, i que els ulls tinguin somriures i llàgrimes, i donar una mà, i compartir amb l’altra. I quan mori una persona estimada, ens quedi el seu esperit dins del cor, i la seva estima dins de l’ànima. No és bo viure de pressa. Hem de viure – cadascú – al nostre pas, ni massa de pressa ni massa a poc a poc, al nostre pas. Que la vida tingui temps de caminar amb nosaltres, i nosaltres amb ella, i que s’estableixi un nus de complicitat. Complicitat per viure plenament.

Demà vull llevar-me molt aviat, a l’hora que la gent encara dorm, però la vida ja hi és, de fet la vida hi és sempre, de vegades som nosaltres qui l’ha deixem sola... Em llevaré i em rentaré la cara, més que la cara, els ulls, i després d’abrigar-me aniré amb bicicleta ran de mar; el passeig estarà buit de gent, però cada banc serà el testimoni d’un missatge. Les palmeres, fidels a les seves arrels. llums amb claror i sense. Tot semblarà solitari, només m’acompanyarà el record de les persones que estimo. Passaré el pont i reposaré per veure les barques, el far amb el seu diàleg d’orientació.

Quan estic a la meva habitació interior, parlo, parlo amb mi i els meus sentiments, i converso amb la vida; si algú em veiés, diria que parlo sol, però no hi parlo mai sol, però de vegades ningú no ens escolta.
La vida no té manual d’instruccions, ni garantia de devolució. no podem deixar el viure a la motxilla, ni deixar que un altre visqui per nosaltres. hi ha qui de la seva vida en fa un laberint, i mai no en troba la sortida. I el laberint li roba el temps de viure. el seu viure queda tancat i reclòs sense aire ni sol, ni lluna, la sang només esdevé una constant vital, però no, un riu generador i portador de vida.

Avui ha estat un dia únic, un temps de vida singular i irrepetible. Hi ha dies que la vida ens ve a abraçar, i nosaltres li donem l’esquena. I quan voldríem ballar amb ella, ja té parella. Mai és tard per començar a viure, però el temps passat, passat està. viure, o saber viure, potser també és una qüestió educacional, vull dir que des de que naixem hem d’acostumar a cèl·lules i neurones a fer el camí de viure, potser només així sabrem conviure i compartir amb els qui ens envolten, estiguin a prop o lluny.

onatge

4 comentaris:

  1. M'alegro que avui hagi estat un dia únic i irrepetible... i si no era avui, tan li fa...

    Estic segura que si la vida et ve a trobar, no li gires l'esquena, oi que no?

    ResponSuprimeix
  2. Hola Carme, no, a la vida no li giro mai l'esquena, per ella sempre tinc el cor obert...

    Salut.
    onatge

    ResponSuprimeix
  3. Molt profundes i maques les teves reflexions sobre la teva habitació interior. Això sí, deixa-hi la finestra oberta, que ho puguin penetrar la lluna , el reflex del far i la llum del sol.
    De tant en tant, també baixo algunes tardes fins a un poble costaner i em passejo arran de platja. Vigilaré les bicicletes que hi passin, no fos cas que algun ciclista tingués cara de poeta...
    Bona nit.

    ResponSuprimeix
  4. galionar gràcies per llegir-me amb bons ulls. Sí és veritat m'agrada anar amb bicicleta ran de mar, però no tinc cara de poeta perquè no ho sóc.

    Una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix