dijous, 26 de novembre de 2009

Caminar al mateix pas.


Un foc intern fon el gel de viure. La lluna balanceja la flama de les espelmes. A les teves galtes hi veig l’onatge del mar. El far il·lumina els teus ulls, i la mirada esdevé rumb de vida. Acaricio les teves mans com una platja verge. Dialoguem, i cada paraula neix d’un cor ardent. La teva vall de dona, un paisatge meravellós i ple de tendresa.

Nosaltres dibuixem vida i futur, però la vida fa els seus plans. El perfum del mar ens impregna. Hi ha records que es fan estampa a la vida de l’ànima. Deixem que “l’ara” visqui “ara”. De dues dreceres hem fet un sol camí. Et sento en el meu caminar d’home, en el meu viure.
La lluna es retalla darrera del campanar. Tenim un temps d’hora tardana. Una abraçada en temps real. Caminem a un sol pas. Traspassem el pont terra endins. El somni navegarà sempre pel mar de vida.

No sé si està escrit en el meu destí d’home, però t’estimo. Quan la vida em tanqui la porta, potser no et podré dir adéu, per això ara et dic que t’estimo. Però mentrestant, en la humitat de la nit sento el teu caliu, ens sembrem de carícies, conscients de que és la única herència, vàlida només en vida. En la caducitat del viure, som la fruita del temps. En la maduresa, som el punt just de dolçor, en les llàgrimes de viure, som, i som la felicitat de ser nosaltres...

onatge

4 comentaris:

  1. Hola, onatge, és tan bonic i íntim aquest text que no gosava entrar-hi per no molestar, per si interrompia alguna cosa...
    "Quan la vida em tanqui la porta, potser no et podré dir adéu, per això ara et dic que t’estimo". Aquesta frase meravellosa m'ha recordat la que vaig escriure fa temps a l'encapçalament del meu blog:
    "Tot això t'ho dic ara, perquè quan estiguem morts no ens ho podrem dir..."
    Encara submergida en el màgic encant dels teus mots, abandono l'estança sense fer soroll.

    ResponSuprimeix
  2. Hola galionar, aquest poema ja té uns anys, exactament fa sis anys que el vaig escriure. De vegades les paraules i les metàfores s'assemblen molt. Pots entrar quan vulguis. De fet potser només som els nostres silenci, paraules i els nostres actes.
    Ah!. No interromps res.

    Salut i paraules.
    onatge

    ResponSuprimeix
  3. "Quan la vida em tanqui la porta, potser no et podré dir adéu, per això ara et dic que t’estimo"

    onatge, és un text preciós, que m'han agradat molt, però em quedo amb aquesta frase que la trobo molt especial per a mi.

    ResponSuprimeix
  4. És un text magnífic, molt intim i personal, també jo tenia por trencar la teua intimitat. Semblen paraules dictades pel cor, per un cor que estima i es manté viu i al pas del temps juntant dreceres en un mateix camí.
    Fantàstic.

    ResponSuprimeix