dissabte, 28 de gener del 2012

De vegades plorem...












“No conec la tèbia llum del capvespre”

Però sí les llàgrimes
d’un nen, no estic
segur de si eren blaves...

“La rosada matinera”
sempre escriu el poema
a la tendresa de la profunditat.

Sempre hi ha un núvol
que fa el pinxo davant del sol.

De vegades plorem
senzillament perquè
les llàgrimes són capricioses...,
o perquè tenim un eco
dins nostre que vol
cridar cap enfora...

Les aigües de l’estany
són la metàfora,
el bressol pel plany...
onatge

dilluns, 23 de gener del 2012

Emblema...















Obra d’Isabel Pons Tello


Llibertat al mur.
Emblema forjat
a l’interior profund.
Alfabet de sentiments
i llibertats, crit al poble.

Diàleg de silencis...
Vida pròpia en
temps personal.
Lluna plena a
la teva nit.

Viatge de dona
a la rosa dels vents.
Tendresa sense òxid,
només la pàtina del temps.
Viatge a la terra
de l’ànima, donar
vida a la ferida
i no deixar que
esdevingui una
durícia tosca...,
el caliu profund
encén la fornal
on forges i dónes tremp
al teu crit de viure,
batega el teu cor
a l’enclusa al cos
del ferro, i neix
art amb el teu alè...
onatge

diumenge, 22 de gener del 2012

Som el que volem ser...














Intent de poema de la “llibretada...”.
Potser només els dimonis
que tenim al cor, són
els que podem i hem de combatre,
ells ens marquen la vida,
i “l’ara” no ha de tornar,
és màgic, és únic.

Vivim el temps amb mala administració,
i ajornem massa el viure.
Tenim una joia des de que naixem,
però només cadascú de nosaltres
li pot donar valor.

Ens atrevim per dreceres
sense saber on duen, i ens allunyem
del nostre únic i veritable camí.
No podem dividir entre el que volem ser,
de fet ja ho som, només
ho hem de descobrir...
onatge

dijous, 19 de gener del 2012

Paisatge interior...











Obra d' Andreja Hojnik Fišić

Al paisatge interior
sol i lluna, el fruit del silenci,
boira de solitud,
un mar de tendresa,
les gavines de llibertat,
la flama que traspassa l’horitzó,
empeltat de vida
amb la caducitat del fruit,
les petjades sense camí
són llàgrimes al cor
del capvespre, la lluna
és la fornal del poema,
els sentiments el forgen,

floreixen els sembrats púrpures,
cada carícia té la seva pluja,
i cada pluja la seva carícia,
al viatge de les il·lusions
tothom hi tenim bitllet,
neix el sol als teus llavis,
s’abracen els núvols i
fecunden tempesta,

a cada solitud el seu onatge,
en l’anonimat un somriure propi,
el far del bon port,
cada record té el seu
silenci i el seu crit,
paraules al papir de cada dia,

una poma dues mossegades...,
al rellotge de la vida, temps,
el mar amb el seu
timó natural, i almívar
de sal, el vaixell de paper,
sempre hi ha una ferida
que ens desperta, sempre
hi ha un dolor que
vol sembrar una ànima,
tenim la llibertat del nostre destí...
onatge

dimecres, 18 de gener del 2012

És espina...

















Obra d’Isabel Pons Tello


La nit trenca
les paraules i tallen.
I cada ferida
té la sang
de l’accent...
El poema
és espina
perquè no hi
ha peix...
Ni el got mig
ple ni mig buit,
got d’aigua.

S’estripa el paper blanc.
Un rellotge que
no té temps.
Les flors sense pètals.
Fred sense gel.
Un viatge entre
dos marges de pedra...
onatge



diumenge, 15 de gener del 2012

I sempre és tot...



















Obra d' Andreja Hojnik Fišić

Sempre porto un record al cor,
una platja a la butxaca,
tres estels al cap, un vers
a la sang, un poema
a la pell..., la rosada
als llavis, tres llàgrimes
del dia, una esquela descolorida,
la realitat sense disfressa,
una falç per segar la hipocresia...

Quan d’un difunt diuen:
Sembla que dormi. No és veritat,
només és una frase de tanatori.

Porto el farcell dels dies,
un diari amb titulars,
la tonada d’una cançó,
(el poema musicat),
set de la font de viure,
una collita de vivències,
la saba de les arrels,
el gest de poder anar
amb el cap ben alt,
sense barret d’altivesa,
no, no és el mateix...

No m’agrada el teatre
de la sotana, ni la mentida
a tot crit esperant
que es faci veritat.

No t’agrada el que escric
ni el que dic, és que
no espero ni pretenc
que agradi a tothom,
però és la meva veu
que surt de dins amb
la llibertat personal i la
compartida amb tu
que em llegeixes...,
ara he obert la finestra,
entra l’aire de mar,
respiro profundament,
ningú no em pot
robar aquest instant,
ja m’ha traspassat,
ara viu amb mi a la sang,
estimo el vaixell de paper,
i tots els cors que m’han
tallat la respiració...,
ai quin dolç ofec,
la realitat té mil colors
com les gotes de pluja,
potser ja és tard
i escric en silenci pel silenci,
però no tinc cap pressa,
la butaca encara té quatre potes,
però per la finestra segueix
entrant aire, i els dits
amb tinta se me’n van al paper...,

els llibres sempre m’esperen,
la fidelitat de la suor d’agost,
la migdiada que no caduca mai,
la llàgrima que fa el salt
mortal als ulls, com si
fos el circ de la vida,
cada casa té el seu drama
sota del coixí, i els ahirs
de mal recordar..., i la
memòria qeu va florint
al seu aire, a la seva
memòria, ara la fruita
es podreix i no madura,
ha nascut un infant
i de seguida l’embruten
de vida..., perquè sempre
hi ha qui agafa el nounat
i li posa un codi de barres
com si fos un producte de supermercat...,
sort que en un moment
de la seva vida, l’infant
nascut de mare obrirà
els ulls i cridarà als quatre vents
que el deixin tranquil,
Ells és ell i el seu pas
al caminar, el batec
del seu cor, i la riquesa
de ser passatger de vida,
l’aparell de televisió
s’ofega de teranyines...,
resta apagat i parat,
no m’agrada que em
facin imbècil a distància,
ara escolto l’Ovidi amb
Coral romput de l’Estellés,
quin tresor, quanta saviesa,
ara núvols d’estiu
han pintat un quadre,
miro l’horitzó i l’enyorança
m’esborrona, em despulla,
sí, sóc jo, sóc així
i no vull canviar,
m’humitejo els llavis
de silenci, entre llavi
i llavi el teu nom...,
la filla viu a la
casa de la independència,
la suor als peus, ara
els poso a terra,
quina agradable sensació,

els que sempre porten una trompeta
a la boca i no callen mai,
ja fa molt de temps
que no els escolto,
no diuen res, i sempre desafinen,
quinze d’agost, l’estiu
encara és viu, el sol
es banya en una platja nudista,
ell no té res a amagar,

és tal com és des de
fa segles..., només hi ha
ulls amb males diòptries,
el fals pudor i la curiositat
malsana, sort que ara
quasi no es confessa ningú,
i el mar que les veu
de tots colors, és la vida,
ara els arbres gaudeixen
del capvespre, perquè és
tan bo el meló a l’estiu?,
i si l’acompanyem amb
un bon pernil..., i el vi
negre nascut de la terra
i el treball dels homes,

veig que encara hi ha
tinta i jo no em canso,
segurament que no dic res,
però ho confesso, no en sé més...,
l’Estellés em segueix
penetrant amb la sageta
de l’Ovidi, parla de la
filla morta, perquè
sempre hi ha una
filla que es mor?,
des de que el món és món
que la vida és així,

ara em ve el record
del pare que se’l va
endur la mort, i els avis
i els padrins que ja no
vaig conèixer, i la cosina,
i els estels que ja no volen,
i els núvols morts
i la pluja morta, i el
poema que ja no respira,
testaments de vida en vida,
i les il·lusions que van
perdre els set vides
com el gat de la veïna,

m’agrada el pa sec
per fer-ne torrades,
i l’oli d’oliva nascut
del cor del fruit,
ara les muntanyes
tenen una abraçada
romàntica, el darrer
alè de sol, la nit
ja es posa faldilla
llarga o curta...,
i cada fanal és com la
flama d’una passió,
ara cada muntanya
és com el pit de la terra,
i tot és com sempre,
i sempre és tot

(...)
onatge

No hi ha llunyania...











No hi ha llunyania
que no s’hi pugui arribar.
Les pedres del marge
coneixen el sol i la platja.
La distància és un viatge
a l’abast del cor...

El pensament és la
vela del pensament.
Els meus llavis
nàufrags al desert.
A la cançó del silenci
hi ha la teva lletra.
L’idioma de les
dues llengües.
El destí que no
surt als mapes...
La lluna em petoneja
fent solitaris en solitud.

Mar i mar i més mar
i la barca tan petita...
onatge

divendres, 13 de gener del 2012

Realitat...












(aquest intent de poema va quedar inacabat, i així el deixo, potser és la realitat...)

Absència, proximitat,
llunyania, pensament,
els records a la butxaca,
la realitat, què és...?
Les persones que caminen,
els coloms, l’aire que no
professa cap religió...?


El cafè que me pres,
la tassa buida,
el càrter que va
llençant cartes...?
Els que entren a l’església...,
el llibre que tinc
damunt de la taula?


La parella que es besa
mentre les seves mans
escriuen el poema?
La realitat és segons
qui la veu, qui la mira,
qui se la imagina,
qui se la troba...
em sembla que no té preu,
no té codi de barres
-tot i que de vegades
tingui barra...-,


la realitat, paisatge,
dibuix, llum, ombra,
color, peus i mans,
imaginació, llibertat,
taxa, cadena, decret,
llei, govern, polítics,
realitat
onatge






dijous, 12 de gener del 2012

No és cap falòrnia...















T’estimo
no és cap falòrnia.
Et veig en el
somriure d’una flor,
en els llavis de la brisa,
a la llum de l’albada,
al ball dels arbres,
caminant per la platja,
en la llibertat
de les gavines.

Et veig en les paraules
que neixen a flor de pell,
amb la carícia de l’ànima,
en la nit en flama,
i quan el silenci canta,
en l’eco que m’arriba de tu,
i quan la solitud
m’abraça amb el seu collaret...

Et veig a les estrelles
i en els núvols amarats,
en la llàgrima que dansa
al ball de l’alegria,
quan llostreja el capvespre.

Camino content i em
mira envejós el mussol de la nit,
canta el grill un poema
de l’Estellés, i et veig,
tot és un fins ara,
o després...
onatge

dimecres, 11 de gener del 2012

Amb altres peus...














Un peu a cada sabata

o una sabata a cada peu...
Mitjons transpirables.
Els cordons ben lligats.
No m’agraden les sabates
que quan camines
sembla que arribi
el setè de cavalleria...
M’agrada caminar
en silenci, tocant
de peus a terra
o seguint el vol
d’una gavina,
però en silenci.
Camins de terra,
els no assenyalats enlloc.
A la sorra descalç,
a l’hivern amb altres peus...
onatge

dimarts, 10 de gener del 2012

Potser sí...


















Obra de la Maria Josep Ginovart (sense demanar-li permís...)

Potser sí que a la meva tendresa hi ha sortit durícies sense arribar a tenir flor... Però viure és això; és  sol i la pluja i lluna i fred, companyia en la solitud, la veu del cor en l’eco del silenci.

M’agrada viure perquè no hi ha manual d’instruccions... M’agrada ran de mar quan l’onatge em du la sal per conservar el poema. A la sorra no hi escric noms ni promeses sense notari, només la petjada nua dels meus peus. I els meus ulls ninetes d’horitzó.

Les barques jubilades m’expliquen històries del mar.
Sóc arrels de les meves arrels. I l’herència genètica que cada lluna plena m’ho recorda.

Sóc un home amb un quaranta tres a cada peu. La sang em fa florir els atributs que més baixen que no pugen. Però i la tendresa de la rosada? I la gramàtica dels llavis, i el verb conjugat a dos... I el foc que no crema però té flames que sempre encenen el caliu...

Sota un sembrat de núvols mirades grises però també somriures que esperen la bona pluja.

Cada camí ha tingut altres caminants, però la meva petjada sempre és personal, com totes les petjades del món. A tots els camins hi ha pedres per tothom.

Sempre m’ha desagradat l’altivesa dels campanars, intentant voler-ho dominar tot...

La flor més flor acabarà perdent els seus pètals, i el foc més foc acabarà perdent les seves flames.

Tinc somnis a flor de pell i realitats amb flor i sense...
Potser ja fa temps que no giro el cap enrere.
Els coloms s’han menjat les molles de pa del camí...
onatge


Deixo paraules...










Obra de Pere Salinas


Deixo paraules sense estendre,
que es trempin a la fornal
de la lluna i es forgin a
l’enclusa de la vida,
algunes esdevindran poema,
altres, una metàfora dolça
amb cor d’amor...


Paraules.
Cada paraula
té el seu accent, o no...
Les que conjuguen
i les que sempre
són indeterminades.


Paraules que abriguen
el somriure d’una llàgrima,
les que clamen un plor
amb crit de dolor...


Les que canten
silenci per la pau.
Paraules.
Les que seran companyia
per la flor quan
perdi els seus pètals.


I les que són una daga
esmolada per defensar-se
de l’enemic... Però
on és l’enemic?
Les que són carícia
en la solitud...
Paraules.
Les que són tan buides
que no ressonen ni en el buit.
Les que són massa plenes
i sempre embafen...
Les que es diuen quan
ha passat la mort,
i les orelles no escolten ningú,
només els vius s’emocionen.


Paraules.
Les que diu l’infant
quan ell és el món.
Les que les accentuen
a cops de creu...
Les solitàries que les
diu els qui van
parlant sols.
I quan una sola paraula
és la llibertat de viure?


Paraules.
Les que fan sortir el sol,
les que són flama
en la nit.
Les paraules dolces
que la rosada hi
escriu un petó...

Les que sempre són
fruita del temps.

I quan només
podem tenir una
relació d’amor,
amb paraules...

onatge