diumenge, 15 de gener de 2012

I sempre és tot...



















Obra d' Andreja Hojnik Fišić

Sempre porto un record al cor,
una platja a la butxaca,
tres estels al cap, un vers
a la sang, un poema
a la pell..., la rosada
als llavis, tres llàgrimes
del dia, una esquela descolorida,
la realitat sense disfressa,
una falç per segar la hipocresia...

Quan d’un difunt diuen:
Sembla que dormi. No és veritat,
només és una frase de tanatori.

Porto el farcell dels dies,
un diari amb titulars,
la tonada d’una cançó,
(el poema musicat),
set de la font de viure,
una collita de vivències,
la saba de les arrels,
el gest de poder anar
amb el cap ben alt,
sense barret d’altivesa,
no, no és el mateix...

No m’agrada el teatre
de la sotana, ni la mentida
a tot crit esperant
que es faci veritat.

No t’agrada el que escric
ni el que dic, és que
no espero ni pretenc
que agradi a tothom,
però és la meva veu
que surt de dins amb
la llibertat personal i la
compartida amb tu
que em llegeixes...,
ara he obert la finestra,
entra l’aire de mar,
respiro profundament,
ningú no em pot
robar aquest instant,
ja m’ha traspassat,
ara viu amb mi a la sang,
estimo el vaixell de paper,
i tots els cors que m’han
tallat la respiració...,
ai quin dolç ofec,
la realitat té mil colors
com les gotes de pluja,
potser ja és tard
i escric en silenci pel silenci,
però no tinc cap pressa,
la butaca encara té quatre potes,
però per la finestra segueix
entrant aire, i els dits
amb tinta se me’n van al paper...,

els llibres sempre m’esperen,
la fidelitat de la suor d’agost,
la migdiada que no caduca mai,
la llàgrima que fa el salt
mortal als ulls, com si
fos el circ de la vida,
cada casa té el seu drama
sota del coixí, i els ahirs
de mal recordar..., i la
memòria qeu va florint
al seu aire, a la seva
memòria, ara la fruita
es podreix i no madura,
ha nascut un infant
i de seguida l’embruten
de vida..., perquè sempre
hi ha qui agafa el nounat
i li posa un codi de barres
com si fos un producte de supermercat...,
sort que en un moment
de la seva vida, l’infant
nascut de mare obrirà
els ulls i cridarà als quatre vents
que el deixin tranquil,
Ells és ell i el seu pas
al caminar, el batec
del seu cor, i la riquesa
de ser passatger de vida,
l’aparell de televisió
s’ofega de teranyines...,
resta apagat i parat,
no m’agrada que em
facin imbècil a distància,
ara escolto l’Ovidi amb
Coral romput de l’Estellés,
quin tresor, quanta saviesa,
ara núvols d’estiu
han pintat un quadre,
miro l’horitzó i l’enyorança
m’esborrona, em despulla,
sí, sóc jo, sóc així
i no vull canviar,
m’humitejo els llavis
de silenci, entre llavi
i llavi el teu nom...,
la filla viu a la
casa de la independència,
la suor als peus, ara
els poso a terra,
quina agradable sensació,

els que sempre porten una trompeta
a la boca i no callen mai,
ja fa molt de temps
que no els escolto,
no diuen res, i sempre desafinen,
quinze d’agost, l’estiu
encara és viu, el sol
es banya en una platja nudista,
ell no té res a amagar,

és tal com és des de
fa segles..., només hi ha
ulls amb males diòptries,
el fals pudor i la curiositat
malsana, sort que ara
quasi no es confessa ningú,
i el mar que les veu
de tots colors, és la vida,
ara els arbres gaudeixen
del capvespre, perquè és
tan bo el meló a l’estiu?,
i si l’acompanyem amb
un bon pernil..., i el vi
negre nascut de la terra
i el treball dels homes,

veig que encara hi ha
tinta i jo no em canso,
segurament que no dic res,
però ho confesso, no en sé més...,
l’Estellés em segueix
penetrant amb la sageta
de l’Ovidi, parla de la
filla morta, perquè
sempre hi ha una
filla que es mor?,
des de que el món és món
que la vida és així,

ara em ve el record
del pare que se’l va
endur la mort, i els avis
i els padrins que ja no
vaig conèixer, i la cosina,
i els estels que ja no volen,
i els núvols morts
i la pluja morta, i el
poema que ja no respira,
testaments de vida en vida,
i les il·lusions que van
perdre els set vides
com el gat de la veïna,

m’agrada el pa sec
per fer-ne torrades,
i l’oli d’oliva nascut
del cor del fruit,
ara les muntanyes
tenen una abraçada
romàntica, el darrer
alè de sol, la nit
ja es posa faldilla
llarga o curta...,
i cada fanal és com la
flama d’una passió,
ara cada muntanya
és com el pit de la terra,
i tot és com sempre,
i sempre és tot

(...)
onatge

5 comentaris:

  1. Em sembla que no t'has deixat res de totes les coses que podem viure i recordar en una sola vida, i jo que t'he llegit ho comparteixo amb tu, després de recobrar una mica l'alè...
    Feia alguns dies que tenia problemes per entrar al teu far i aquest vespre he fet gairebé un monogràfic d'Onatge i he deixat pel final aquest sempre on hi ha una mica de tot...
    Em faré una torrada amb oli d'oliva, perquè l'oloreta arribi fins el far!
    M. Roser

    ResponSuprimeix
  2. En el dol hi portes una motxilla ben carregada de les coses que tens segures, sense hipocresies, com sempre!

    ResponSuprimeix
  3. Hola M. Roser, està escrit sense cap idea fixa, tal com raja, i deixar que tot flueixi...

    Des del far amb bona brisa.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. Hola Cèlia, ja saps com sóc, si hagués d'escriure sobre o amb hipocresia no sabria per on començar...

    Des del far obertament.
    onatge

    ResponSuprimeix
  5. No coneixia onatge i ara l'estimo, després d'haver llegit el poema d'aquesta vida: una mica de tot!

    Gràcies per la teva siceritat. Una onada d'afecte,

    Maria Teresa

    ResponSuprimeix