dimecres, 11 de gener de 2012

Amb altres peus...














Un peu a cada sabata

o una sabata a cada peu...
Mitjons transpirables.
Els cordons ben lligats.
No m’agraden les sabates
que quan camines
sembla que arribi
el setè de cavalleria...
M’agrada caminar
en silenci, tocant
de peus a terra
o seguint el vol
d’una gavina,
però en silenci.
Camins de terra,
els no assenyalats enlloc.
A la sorra descalç,
a l’hivern amb altres peus...
onatge

7 comentaris:

  1. Podria ser Pompeia aquest carrer empedrat?

    Em sobta el contrast del record que en tinc caminant sobre les llambordes gastades per les rodes dels carros i el degoteig del temps i el teu poema, que sembla que llisqui sobre la sorra.

    ResponSuprimeix
  2. Sense fer soroll, casi de puntetes, es va fent camí! t'he descobert! ens veiem pel bloc, feliç 2012!

    ResponSuprimeix
  3. Sabates silencioses i pensaments per a volar!

    ResponSuprimeix
  4. País secrets ets perillosa... Sí, aquest carrer és Pompeia. I tens raó el poema no el vaig escriure allà, ho vaig fer a la sorra...

    Des del far una abraçada sense sorra.
    onatge

    ResponSuprimeix
  5. Hola Marta, l'important és fer camí, ni que sigui en silenci...

    Des del far en silenci.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Hola Cèlia, tu aj saps que volo sempre, llavors em trec les sabates de plom...

    Des del far volant.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. Fantàstic caminar en silenci a peu nu, per la sorra mullada...Els camins de pedres també m'agraden però amb els peus ben protegits de les esgarrinxades de la vida...
    Camins de silenci porten al far,
    M. Roser

    ResponSuprimeix