L’obra és de l’Isabel Pons Tello
Records...
De vegades els records entren a casa
vestits amb una llàgrima, un somriure, una fragància, una cançó, o un color al
cel.
Els records entren sense demanar permís,
potser no els cal... Cada desembre ve farcit de records,
el temps de quan érem infants i la
innocència feia vibrar la nostra sang amb alegria neta i sana.
A la taula la riquesa eren els avis, els
pares, els germans, seguint la tradició catalana (per Nadal cada ovella al seu
corral...). Ens hem anat fent grans, que no vol dir madurs, i les mentides
fetes a cop de pregó institucional, les hem anat despullant, però tot i així,
només ha quedat la mentida perpètua...
Durant segles ens han volgut
emblanquinar l’ànima amb pintura negra...
Estimar o no estimar? Ningú no pot
opinar per tu, ningú no ho pot imposar, ningú no pot estimar per tu (estimar no
té sinònim), tampoc ningú no pot perdonar per tu...
Nadal és temps de records: recordar el
somriure dels absents, la mort de tots els innocents, la mort de totes les
persones que el món condemna a morir de gana...
Pels grans (...) bancs tot l’any és
Nadal, sempre s’il·luminen de nosaltres, a la nostra esquena vull dir...
Les fabriques de guerra no s’aturen mai,
mentre tan milers d’infants moren de gana als braços de les seves mares, això sí
es fan grans reunions amb els governants del món que representa que tenen
solucions per tot, però tot segueix igual, després dels grans tiberis es fan la
fotografia que donarà la volta al món, mentre fan el rot del bon profit...
Ens han venut massa sinònims per
estimar, i massa gent s’ho ha cregut. Hem tapat el cor amb tantes futileses i
andròmines que ja no sentim el seu batec. Una gran part del món s’ha fet de
pedra i ja no pot abraçar la tendresa. Impermeables a la rosada dels
sentiments.
El món etiqueta massa, i ara hi ha qui
només veu l’etiqueta i es perd la persona.
Ens disfressem en un teatre col·lectiu,
però el guió és el de sempre; buit i sense ànima.
Hi ha qui fa repicar i repicar les
campanes, però ja no saben per qui repiquen. Un rèquiem pels vius morts: morts
d’ànima, morts d’il·lusió, morts de cor... Hi ha qui només ressuscita davant
dels diners, quin valor tan trist...
Han expropiat el pessebre, la cova està
hipotecada a punt del desnonament, els camells tenen un ERO..., els tres il·luminats
han suspès un psicotècnic, les estrelles no tenen contracte laboral, sort que
el bou els té ben posats, el ruc és català com sempre (des de fa més de tres
segles), l’infanto diu que no li van preguntar si volia néixer..., ara és un
petit tirà que practica allò de: Viu dels teus pares mentre no puguis viure
dels teus fills... Això sí és bon estudiant ha fet un Erasmus, ja s’enfronta a
algun professor mediocre com ell. Ja no es mira el rellotge de sol, ara en
porta un que va amb GPS instigat per un satèl·lit... Però mai no sap quina hora
és ni en quin món viu: Ai! ara els records m’han portat qui sap on... Potser
tota semblança amb la realitat és pura coincidència...
Pararem taula, mecatxis, sempre hi ha una pota més curta i la taula sembla que
balli el claqué o el txa-txa-txa. Les cunyades ja fa dies que tenen el somriure
en almívar. La sogra (que sempre és la mare del noi, quina coincidència)
s’emportarà la toia de la jove, vull dir que li oferirà floretes... Els
consogres parlaran del barça i els gendres, un parlarà de cotxes i l’altre de
llibres. La mainada farà la seva pròpia guerra...
Tothom està col·locat a taula, alguns
amb calçador... La sopa estava boníssima. La carn d’olla al punt. Els canelons
estaran massa salats i pels altres massa insulsos. Rostit? Tothom està tip.
Sort que el cava tot ho tira avall (abans de fer-ho pujar...). Neules i
torrons. Cafè i esperit, ai no, alcohol embotellat...
Aquests dies la creu sembla que no pesi
tan. Però potser és més creu que mai.
Sembla que tothom tingui el xarampió, i
tothom penja un ninot al balcó...
Els titulars dels diaris potser seran de
color vermell, però la crueltat humana, la mateixa de sempre. Sort dels rics de
cor que ajuden als més febles o robats pel sistema...
Si fa fred i neva, recordarem els Nadals
de quan érem infants. Sinó, direm que és el canvi climàtic.
Records... Un brindis per ells.
Vint-i-cinc de desembre en vermell,
feliços per decret del cel... I somriures a dojo, que la resta de l’any, em
pregunto on són? Quines coses que té la vida i els vius i les vives... Potser
tot és un record calcat de cada passat, i només sóc jo que ho entenc
malament... Potser sí.
Qui no té records sempre viu nu/a de
vida.
I qui ha perdut els records. De vegades
la vida ens els roba.
Alguns els perdem, i altres
s’independitzen de nosaltres. Però mentre tinguem ni que sigui un sol record,
tindrem vida de vida.
Dit això..., encara tenim tota la
platerada a la cuina, copes, coberts olles i cassoles, taques a les estovalles,
i una cremada de cigarreta... Ni ha que s’adormen parlant, però no callen,
segueixen parlant, de tot en fan conversa...
Ara alguns records resten tips i
satisfets. Alguns records faran un record vivent, altres un record absent, els
que duraran de Nadal a sant Esteve...
Records els que van al galop a la nostra
sang, els que canten silenci, els que irradien companyia, els que juguen amb
els estels de la solitud. Els d’aquella avia que cada any espera a la
residència, però mai no s’hi acosta ningú;
només la companyia i el somriure voluntari...
Els records traspassen els papers que
ara tens a les mans, si obres els ulls i mires endavant hi són tots. També si
escoltes el teu cor... Potser només som el que recordem.
Sempre intenten fer-nos imbècils a
distància, així en la distància curta som més manipulables. Sort que sempre hi
ha qui vol viure i anar per la vida pel camí natural, si es que hi ha res
natural que no sigui d’una multinacional.
Venen records envasats al buit. Però
sempre estan caducats i buits... Tot el que és manufacturat és aliè a tot el
que neix de manera natural.
Records d’un temps, d’una família, d’un
país, d’una taula, d’uns Nadals...
Pessebre sí. Si tu vols. Però si us plau
no el compris de plàstic...
Ah! Nad l Bo!
a
Nadal 2011
onatge