Em despullo de tot:
de creences tòpics
etiquetes ego orgull
religió imposicions,
i torno ser l’infant
que vaig néixer.
Un ésser que batega,
sento el fred i el foc,
sensible a la tendresa.
No tinc sembrats de
malícia ni odi.
És veritat, no m’agrada
el món vestit de
tantes males herbes...
i que en molts casos
encara em vulguin
fer creure que és
una benedicció!
No m’agrada que em
facin combregar
amb rodes de molí.
Massa sovint se sembren
mentides i injustícia
a cop de creu, com
si fos una aixada
divina...
Sí ja ho sé, tinc
defectes i mancances
com tothom,
només sóc un home
però no m’agrada
que em posin aigua al
vi
i que diguin que és
destí...
Ens anem vestint
amb tantes capes, que
acabem sent
insensibles.
Potser és que avui no
sé on he deixat el
somriure,
i ressona l’eco de la
meva profunditat.
Avui calmo la set
amb el meu silenci.
Em miro la mainada
i penso que els hem
fet una mala jugada
els hem emmetzinat el
demà,
el seu ara i aquí...
Som deplorables i
temibles!
Nascut/des de Dona
hem esdevingut
monstres.
Vull que el nen que hi
ha en mi
visqui fins que morim
tots dos.
No voldria deixar-lo
sol
ni que ell m’abandonés.
Sort que la flor de l’esperança
té molts pètals i et
seu pol·len
fertilitza la
bondat...
onatge
