Obra de Pere Salinas
Deixo paraules sense estendre,
que es trempin a la fornal
de la lluna i es forgin a
l’enclusa de la vida,
algunes esdevindran poema,
altres, una metàfora dolça
amb cor d’amor...
Paraules.
Cada paraula
té el seu accent, o no...
Les que conjuguen
i les que sempre
són indeterminades.
Paraules que abriguen
el somriure d’una llàgrima,
les que clamen un plor
amb crit de dolor...
Les que canten
silenci per la pau.
Paraules.
Les que seran companyia
per la flor quan
perdi els seus pètals.
I les que són una daga
esmolada per defensar-se
de l’enemic... Però
on és l’enemic?
Les que són carícia
en la solitud...
Paraules.
Les que són tan buides
que no ressonen ni en el buit.
Les que són massa plenes
i sempre embafen...
Les que es diuen quan
ha passat la mort,
i les orelles no escolten ningú,
només els vius s’emocionen.
Paraules.
Les que diu l’infant
quan ell és el món.
Les que les accentuen
a cops de creu...
Les solitàries que les
diu els qui van
parlant sols.
I quan una sola paraula
és la llibertat de viure?
Paraules.
Les que fan sortir el sol,
les que són flama
en la nit.
Les paraules dolces
que la rosada hi
escriu un petó...
Les que sempre són
fruita del temps.
I quan només
podem tenir una
relació d’amor,
amb paraules...
onatge
