dimarts, 10 de novembre de 2009

Silencis...

Cal empeltar vida.

La llet semi-desnatada encara no bullia. Havia d’estar al punt, ni tèbia ni calenta. després havia de casar amb un cafè. La llet era catalana. de les terres de Girona, de vaca, de pares del país. El matí sempre es llevava – i es lleva – amb lleganyes, el cafè amb llet, era el sol, la lluna, les sabates per caminar el dia que teníem per endavant. Els matins tenen tots els gustos, i potser cap de concret. Però moltes vegades, el matí ja és l’embrió del què serà el dia, a mida que vagi creixent, fins arribar a la majoria d’edat, quan sigui temps de nit.
Avui el matí s’ha llevat afònic, poca veu, moltes coses a dir. un bon cafè calent i sense sucre, ha donat veu a les cordes vocals.

Avui el sol flirteja entre el mar i l’horitzó. Tot resta quiet, com esperant obrir la capsa de la vida. Però la vida sempre hi és; només cal veure-la, sentir-la, viure-la, compartir-la, dibuixar-la, enamorar-la, hem de donar-la, també ens hem de deixar sembrar, el fruit donarà vida nova, i empeltarem més vida. Si el temps de viure va a peu, no cal que passem corrents, i si passa corrents, no cal que intentem atrapar-la. I si no arriba, de res servirà mossegar-se les ungles, sempre hi ha un temps que va a pas natural.

Quan plou, guardo aigua de pluja per les plantes, amb flor o sense, de vegades la vida es manifesta de diverses maneres.

Són tan poques les coses que queden en estat natural, sense haver patit la manipulació de la mà de l’home!
Hi ha qui crema la vida –i la seva pròpia -, i també hi ha qui l’ha manté encesa, assaborint les flames, sense cremar-se, ni cremar. Una mateixa flama, genera diferents sentiments, a persones diferents, hi haurà qui només hi veurà foc, qui hi veurà purificació, o només flames, o només fum. Jo, hi veig vida en estat pur, i convit a la purificació de l’esperit – és l’encanteri del foc -.
Avui el matí té flama, un foc sense cendra, un caliu de viure.

Hauríem de poder aturar els rellotges, i viure a hora de sol, quan els nostres avantpassats treballaven de sol a sol, no hi havia temps per les depressions, ni per estar cremat. ara, avui som esclaus del fals confort, el primer que cal fer, és apagar-lo, i mantenir-lo, això ja comporta estrès, mala jeia, dormir poc, però això sí, pebrejar de cotxe gran i bo, ningú sabrà en quants terminis es pagarà a la financera.

Ja és migdia, el carrer fa olor de cassola. L’aire duu l’alegria de la sortida d’escola. el sol de l’hora dibuixa l’ombra de la gana a les parets de l’estómac.
Amanida sense ceba, un segon plat, fruita, i un iogurt. I per arrodonir..., un cafè curt però amb cos, sense sucre. El cafè, m’obre el camí cap a primera hora de la tarda. Avui el mar està com les faldilles d’una monja en dia de vent.

A mitja tarda ja enyoro la nit, els fanals del carrers, la cançó del vespre, la llum de la nit. els bioritmes del cos. La taula del sopar, sense la sopa del temps passat.
A aquestes hores, la vida es va aturant o excitant.
El far m’acaricia les ninetes abans d’anar a dormir.
A l’estiu, dos peus fora dels llençols, a la tardor, només un peu, un braç sota del coixí, dormir, i al matí, recordar el somni. I recomençar un nou dia a la llista del calendari.

onatge

2 comentaris:

  1. Llàstima que no es puguin aturar els rellotges, ni viure a l'hora del sol i de la lluna... No ens queda més remei que adaptar-nos als temps que ens toca viure, amb les seves misèries i les seves alegries... Això sí, sempre amb els ulls del cor ben oberts, per saber mirar tot el que ens envolta amb esperit de poeta, com has fet tu en aquesta crònica d'un dia.
    Fica els dos peus a dintre, avui, que la nit és freda!

    ResponSuprimeix
  2. Galionar, seguiré el teu consell,avui, tots dos peus dintre del llit. I si poguessim aturar els rellotges què...? Gràcies per ser-hi.

    Un bon onatge per tu.
    onatge

    ResponSuprimeix