dilluns, 7 de desembre de 2009

Les campanades somortes…



Les campanades somortes,
la nimfa de la mitja tarda.
El somriure de convit a la vida.
El brindis de viure.
Una taca a la paret.
El traç d’un artista anònim.
Un diari obert per terra sense lectors...
Paraules de forquilla i ganivet.
Els que vesteixen superficialitat,
i no tenen mai ni fred ni calor...

onatge

4 comentaris:

  1. Quin cel, sembla fet de pasta de rosella...

    ResponSuprimeix
  2. Quina imatge! Una pinzellada preciosa! Records des de Roma!

    ResponSuprimeix
  3. Una bona captació d'un moment, que gràcies al magnífic espectacle de la natura esdevé màgic...

    ResponSuprimeix
  4. novesflors, aquest cel el vaig veure des de la terrasseta de casa. Una passada...

    Cèlia, són els colors de la terra.

    galionar, tens raó la natura és màgica...

    Tres abraçades.
    onatge

    ResponSuprimeix