dilluns, 17 de maig de 2010

Ets la lluna de les meves nits...


E ts la lluna de les nits.

La nit de la boira.

I el silenci en l’eco de la soledat.

Ets la passió en el foc de viure.

Ets el retorn quan dos i dos

no sumen quatre.

Tinc un fred a la pell

i un gel al cos.

Tu ets la música

a la partitura de l’amor.

Nits a flama d’espelma.

I d’altres d’espelma sense flama.

Obrir els ulls és una festa

i tancar-los una gesta.

Viure és tenir la ferida oberta.

La soledat és com una illa deserta,

i la companyia l’aventura de viure.


S’obren portes secretes

amb la clau de la senzillesa.

No tinc estalvis de vida

perquè el que de debò

té valor és el dia a dia.

Hi ha qui estalvia l’avui per demà

i sempre acaba caducat.

Viure és un poema que unes

vegades vola amb el vent,

altres es mulla sota els núvols

amb la pluja i altres naufraga

a la platja davant la mirada de les roques.

I quan vola amb l’estel de la passió.

Amor és estimar i viure cada dia,

si creus que tens l’amor

llavors es quan se’n va

pel camí de l’enyor.


Avui el dia és net i clar,

doncs a respirar!

No es pot ajornar fins a demà.

La rutina és el càncer del temps.

Hi ha records que són com un rosari.

Com el rosari de l’aurora.

Els records són com les fulles

de l’arbre de viure, les unes

cauen i altres queden per sempre.

I l’arbre segueix amb les seves arrels.

I la terra que l’abraça que

és el seu pa de vida...

onatge

11 comentaris:

  1. Aquesta expressió "com el rosari de l'aurora", que l'he escoltada de vegades, què significa exactament?

    ResponSuprimeix
  2. Quina preciositat, quin gustàs llegir, preciós preciós...

    ResponSuprimeix
  3. noves flors, t'ho passaré per correu, però ve a dir que serà llarg, més llarg i acabarà malament...
    Una abraçada sense rosari.
    onatge

    zel, gràcies, deu ser que em llegeixes amb bons ulls.
    Una abraçada amb lluna.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. Ja et coneixia aquest poema, però cada vegada que el llegeixo és com si fos la primera vegada i hi descobreixo nous racons inèdits.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  5. galionar quan llegim un poema tot depèn de la lluna que hi ha...
    Una abraçada inèdita.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Saps? Avui la lluna fa somriure al cel, ara mateix cap a l'est, i Venus li dibuixa una preciosa piga.

    ResponSuprimeix
  7. Pilar, he sortit a passejar amb la Fosca, i he vist la lluna, i la piga m'ha semblat un punt i seguit... Els grills cantaven, la brisa duia sal de mar, el far feia l'ullet. La lluna no m'ha abandonat fins que he entrat a casa.
    Una abraçada amb somriure de lluna.
    onatge

    ResponSuprimeix
  8. No deuria, de vegades, fer tan de mal deixar caure les fulles seques...potser siga perquè esperem que amb la primavera es tornen a fer verdes...una llàstima. Tal volta ens ocupem massa de les fulles i baxem poc la vista per a fixar-se en les arrels...i un dia, massa tard, s'adonem que ja no ens queda terra per a subjectar-se.


    Magnífic poema!! un luxe llegir-te :)

    ResponSuprimeix
  9. Xica potser el luxe és saber-nos fruit de les arrels de la vida, i tens raó, les fulles només són poemes que el vent fa cantar... El luxe també és que hi hagi amb qui compartir les paraules.
    Una abraçada de luxe.
    onatge

    ResponSuprimeix
  10. Aquest és un cant a la vida que comparteixo! Els teus ulls sempre tan sensibles a les emocions de viure...

    Una abraçada per tu també,

    Mònica

    ResponSuprimeix
  11. Mònica celebro que compartim el cant a la vida.

    Salut i vida.
    onatge

    ResponSuprimeix