dilluns, 31 de maig de 2010

Calaixos interiors...


Estic una mica esporuguit... He llegit en varis blogs que estem en crisi de creativitat... He rebuscat pels calaixos i només he trobat això. Suposo que tot està net i endreçat...



Pels meus calaixos interiors

un llençol de fil per estrenar,

il·lusions que encara no

s’han obert en flor, un poema

a mig escriure, soledats

a sol i lluna, la companyia

embrió de vida, en un

calaix més gran sembrats

de silenci, somnis de

coixí tou, sorra de la

meva platja, onatge del

meu mar, una barca

sense rems, els anys viscuts

que no són un número al

calendari, en un altre calaix

estampes sense data de caducitat.

Sentiments verges però prejubilats.


Calaixos interiors. En un calaix

petitó, cendres de tardor,

en un altre, pètals de primavera.

I freds d’hiverns passats i dels

que encara han de venir.

El respirar que sempre és un

anar i venir. Les meves arrels.

Flames d’abans d’ahir.

Terra llaurada per l’ara i aquí.

Llàgrimes de vida. Freds que

són com la segona pell.

Camins i dreceres. Calaixos interiors

alguns tancats amb pany i clau,

la majoria oberts de bat a bat.

Calaixos en ordre i en desordre.

Rellotges aturats sense corda

ni temps. Realitats que

només enlluernaven. Algunes

pedres que han anat trobant

els peus... Postes de sol al

foc interior. Flames que mai

no seran foc. I foc sense

encendre. Nascut home per

l’atzar d’un cromosoma.

Una copa sense brindis,

i algunes més trencades pel brindis.

Libres no llegits. Mitjons nets

que m’han ajudat a caminar.

El missal de quan vaig

rebre la primera hòstia.

Paper i llapis. Nits d’estrella.

I nits estrellades. Nascut entre

els nascuts. Ferit i feridor.

De vegades el somni ens

empeny sense el nord de cap far...


Calaixos interiors.

Pols de la pols del temps.

Cançons de la primera veu.

La meva identitat que sempre

és la mateixa, mai no l’he canviada.

Tinta que ja no escriu

i tinta que escriu massa.

Un mall, fornal i enclusa.

La forja de la pròpia vida.

Gavines que hi ha fet el niu.

Algun marge de pedra viva.

Enyorances de l’any de la picor...

Carícies que han arrelat, i carícies

passatgeres com el vent.

Una creu de terme.

Termes a la bandera.

Molles de pa sec.

Alegria i passió que quasi

sempre viu enfora.

Serenitat i catxassa...

Una tassa de cafè buida,

record de records.

L’essència dels difunts

que estimo. En algun calaix,

aigua per la set, i set per

l’aigua. Roses que ja han

perdut les espines...

Corbates amb nus i sense.

La meva identitat i la de la

meva nació ben arrelada.

Mots en almívar. Poca sucre

i molta sal per la conserva.

L’atreviment de tenir idees.

Una falç ben esmolada pel ferrer de tall.

Les males herbes sempre són rebels...

El colom de la pau que

s’ha dissecat de paciència.

Les cartes sense segell de l’adolescència.

Mancances de ser home.

Feliç i ric amb el que tinc.


Als calaixos interiors, calaixos

amb folre i sense.

Mocadors de butxaca amb inicials i sense.

Tres onzes de paciència.

Roba de quan era nen,

ara el nen viu per dins.

Un pèl de ràbia i molta impotència.

Els bandarres sempre tenen prepotència.

L’alerta dels renegats.

A la rosa dels vents

desitjos que emprenen el vol.

Mala lletra que de vegades

no entenc ni jo.

Gramàtica entre cos i cos.

L’accent en paper de lluna.

El record d’una guerra

que ens ho robà tot.

I una dictadura que fou una amargura.

Quan jo mori, els calaixos

interiors seran un tot d’un

moble vell. El tot retornarà

al seu lloc. Que l’últim adéu

sigui flama viva, jo atiaré

el foc amb el meu cos. . .

onatge

6 comentaris:

  1. Aquesta és la teva crisi? ;-)

    Tants calaixos com moments...

    ResponSuprimeix
  2. M'agrada molt veure't remenar els calaixos. Hi ha algunes coses de les que has tret, que m'encisen...Em deixes unes quantes molles de pa sec?

    ResponSuprimeix
  3. Els teus calaixos, onatge, no deuen ser pas els d'una calaixera normal i corrent... Mare meva, si més aviat semblen els de l'arxiu municipal, de tanta cabuda com tenen...!
    Un bon treball aquest poema; m'ha agradat força.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  4. Amb tants calaixos interiors no hi ha crisi possible.
    Jo, que no sabia res d'aquesta iniciativa, també m'he espantat en veure tants posts de crisi creativa.

    ResponSuprimeix
  5. Ara entenc perquè n'hi ha que tenim crisi... és que n'hi ha d'altres que s'ho queden tot, tota la inspiració, tota la poesia, tot a la creativitat en els seus calaixos... :)

    onatge, ens has deixat eixuts, ja ho veus i els teus calaixos interiors són d'una riquesa immensa. Me'ls hauré de tornar a mirar tots ... hi he trobat coses que m'agraden. La sed per l'aigua... l'atreviment per tenir idees... i amb tantes coses millor me les torno a mirar de dalt a baix!

    ResponSuprimeix
  6. Rita a cada moment el seu calaix...
    Pilar tens les molles a taula...
    galionar és una calaixera normal i corrent, de vegades hi ha calaixos amb doble fons, o un calaix dins d'n altre calaix...
    noves flors sort que no hi ha crisi per les teves flors...
    Carme estic tranquil perquè veig que tot el que hi ha als meus calaixos és de bon veure...

    Una abraçada sense calaixos...
    onatge

    ResponSuprimeix