dimecres, 19 de maig de 2010

Silenci trencat...

Aquest va ser el primer poema que vaig enviar i em van publicar a Relats en Català el dia 8 d'abril del 2007, a sota els comentaris que va generar...


Tristesa de la més pura.
Nit. El silenci de les parets
de la casa humida.
Sol ben sol.
L’eco del silenci.
El tic-tac del rellotge
és un martell que
forada l’esperit.

Silenci trencat
només per les llàgrimes.
El dolor que forada el pit.
Cor i amor, tot
és el mateix dolor.
El respirar de la casa vella.
Tot és vell, fins i tot
jo també sóc vell.
Però el dolor sempre és nou.

Llàgrima i llàgrima,
els ulls semblen de vidre.
El dolor humà
té mil cares.
El dolor estripa i estripa.
Estripa el cor, estripa l’ànima.
Llàgrimes i més llàgrimes,
són el coixí del dolor.

Nit. Les nits del dolor
es fan llargues,
fredes i amb lluna
de solitud.
Els pensaments són dolor,
posar els peus a terra és dolor.

Sol amb la companyia del dolor.
Estrip d’ànima.
Cor trencat.
Vida amb tall feridor.
Ja no hi ha sang,
només hi ha solitud.
No hi ha batec,
només hi ha silenci.

El fred em va penetrant:
primer els peus...,
després les cames,
un salt fins més
amunt de la cintura,
cos i cor fins que les
llàgrimes també són fredes.

De vegades la soledat
potser és una condemna pròpia.
Les il•lusions perden els fonaments.
Tot el que és humà es debilita.
Només estimar enforteix,
però també engendra dolor.
Esgarrifances que fa
seu tot el cos.

Gemecs sense paraules.
El fred d’un mateix
i el de fora.
El tic-tac continua
fent de martell a la ment.

Acluco els ulls
i les llàgrimes se
segueixen escapant.
Lluny de tot i de ningú.
Cada llàgrima és com
un llibre obert.
El plor és un missatge.
Un missatge de dolor.
Degoteja una aixeta.
Una gota i una altre.
I així la cançó del contínuament.

Nit. No hi ha cap gerro amb flors.
Tot és buit.
Un calendari de sants.
El pa sec.
Unes fulles a les tovalles.
La taula buida.
Fred i més fred.
El pensament és lleuger com el vent.
Un feix de diaris passats.
El gos que dorm.
Uns ulls sense mirada,
L’eterna cançó de la gota d’aigua.
Campanades al campanar.
Hores, què m’importa el temps.

Nit. Temps de lluna,
un rellotge de sol entre les mans.
El dolor sempre és una revolta.
Les llàgrimes han fet camins
a la meva cara.
Potser néixer homes
també vol dir plorar,
i si no plores, bufetada...
Però no, no és això.
Són les pedres del camí
que fan plorar.
Anem repartint culpes,
i de vegades la culpa
som nosaltres.
Però és qui camina
el que gasta les sabates.
El camí sempre queda.
Som nosaltres que passem
...

onatge

Comentaris

http://www.relatsencatala.com/rec/images/t.gif

Un silenci especial...
lagavinadelfar | 05-09-08 | Valoració: 10

Tot el que escrius és molt profund. Em fa l'efecte com si et sosrtís de dins sense escriure-ho, només poses ordre a les lletres perquè esdevinguin paraules. Potser el silenci no està trencat, només és l'eco que ara reposa.
lagavinadelfar

http://www.relatsencatala.com/rec/images/t.gif


una vida que canvia
aigua | 26-07-08 | Valoració: No valorat

Un mateix veu pasar la vida pel davant, i les llàgrimes no fan altre cosa que amorosir la resta del camí, el que encara queda per fer, que pot ser encara llarg i planer, malgrat les aparences.

Una esperança poder? I tant que si, una mirada desconeguda, una paraula a l'orella, un nou amic, una nova il.lusió..quan menys ho esperis, quan menys ho vulguis.

Poder llavors arribarà el matí més de presa, o poder no voldràs que arribi tant de pressa...

http://www.relatsencatala.com/rec/images/t.gif

una vida viscuda


caeliusmarcus | 02-06-08 | Valoració: 10

"Tristesa de la més pura"
És el que m'ha trasmés aquest poema i ho diu el mateix poeta, tristesa de la més pura.
No m'ha deixat indiferent, un dels poemes més impactants que he llegit. Bellíssim i trist.
"El plor és un missatge".
Veig un home, ulls clucs, negre nit fent balanç. Una vida viscuda. Unes sabates gastades. Un sentiment de culpa. Nit.


4 comentaris:

  1. Moltes certeses en aquest poema que va estrenar la teva trajectòria a Relats en Català. Només desitjar-te que ara, passats dos anys des d'aleshores, el teu estat d'ànims hagi pogut deixar enrere la desolació que traspuen aquests versos i que puguis veure la Vida amb una mica més d'optimisme.
    Una abraçada sense llàgrimes.

    ResponSuprimeix
  2. galionar, aquest poema ja té més de sis anys, ja saps que la data de publicació -en el meu cas- no es correpon amb la que foren escrits. Recordo fins i tot on el vaig escriure. En aquesta vida tot és passatger, fins i tot nosaltres... I com canta en Serrat: Si avui plou, demà farà bon diaaaaaaaa.

    Una abraçada amb somriures.
    onatge

    ResponSuprimeix
  3. Serrat també canta: De vegades, plou al cor...
    El teu estava molt trist i devies estar esgotat.
    Si avui cantes alegre, millor.
    La vida és un tango i cal saber ballar-la...Almenys s'ha d'intentar.

    ResponSuprimeix
  4. pau i ciència,
    harmonia, i art

    i el temps dirà...

    salut i llibreta!
    ;)

    ResponSuprimeix