divendres, 21 de maig de 2010

Al meu cistell de vida...



A l meu cistell de vida

pa del dia

i sentiments profunds.

Aigua per la set.

Un mapa per navegar el somni.

Una abraçada contra freds i boira...

El poema per escriure.

Il·lusions per viure

i la consciència de l’ara i aquí.


Al meu cistell de vida

molles de pa pels ocells.

La sensibilitat de viure.

Poca roba, per quan convé

despullar-se de tot,

Sí, de tot.

Tants abrics no em

deixaran ser jo...

creences, lliçons, idees,

imposades des de la

benvolença o no,

però sempre de la mà

de la manipulació.


Al meu cistell de vida

sempre un NO a la guerra.

Sempre NO a la injustícia.

Sempre NO al diàleg

amb una arma pel dictat...

Sempre un NO als

emmascarats maquillats...


Al meu cistell de vida

tres quilos de paciència

i un quilo d’imprudència.

Arrels en terra bona.

Unes sabates lleugeres

per caminar...

La consciència justa

perquè no hi càpiguen

murs de pedra

ni flagel·lacions de

tirania social...


Al meu cistell de vida

la identitat d’haver nascut home

i la recerca de la persona,

-diria el mateix d’haver nascut dona-.

Al cistell potser no,

però sempre tinc un

somni entre els dits.

Segueixo sent aprenent

de sentit comú.

Enduriment i entendriment

sense l’ajuda de ningú.

Sempre m’agrada mirar i veure

més enllà de la miopia social

i les diòptries personals.


Al meu cistell de vida

sabates d’home,

barba de vint anys,

tots els cabells que es

veuen són blancs.

Enyorament de fulles de tardor,

i de primaveres sense perdre la flor.

La sorra de la platja

que és paper de poema...

Un bon vent del nord.

Tres llàgrimes per si un dia.

I la llavor del somriure.

El bateig d’haver nascut.

Una campana sense campanar...

Parsimònia de tenir temps.


Al meu cistell de vida

una tassa de cafè,

una espurna de sal,

aigua de lluna.

Una llimona per purificar...

Una flama per mantenir el foc.


Al meu cistell de vida

la clau de tot i de res,

no crec en claus genèriques.

Poca política i molt treball i feina feta.

L’angunia dels que són robats

de tot en nom del progrés.

Lluita sense rancúnia.

Veure que massa gent

viu amb l’esquena dreta...

L’antipatia sempre és crua i manifesta.


Al meu cistell de vida

més de mitja vida

ja ha passat per la graella.

La consciència d’ara que visc

i penso també en demà quan

esdevindré mort, tot té

el seu temps no cal patir.

No visc aferrat aquí.

Tot és passatger.

Els que s’aferren i s’aferren

també són esgarrapats per la vida.

Els que s’esgarrapen ells mateixos.


Al meu cistell de vida

calendaris i melangia.

Estampes de l’hòstia d’un dia...

Paraules esteses al vent

i a sol i serena.

Il·lusions verges

que començaran a viure

quan jo entri al gran foc...

I sentiments que trempen el temperament.

I dies que han estat

com una espina sense peix.

I abraçades sense mans.


Al meu cistell de vida

el tribut d’haver estat pare,

o almenys haver-ho intentat.

Als sentiments sempre els surt

un filferro d’espines.

Es va esborrant el dibuix,

va perdent la llum

i entra en la foscor.

Ferides que no és que no es tanquin

és que ja no tenen carn,

són un fòssil a l’os.


Al meu cistell de vida

no hi tinc cap trauma.

Soledat i solitud

per una infusió.

Tot a temps just.

Tampoc no hi guardo

cap ressentiment ni avorriment.

Si que m’hi queda alguna indigestió

que em fa pujar l’àcid

de la digestió de viure.

Pedra foguera i pedra antiga.

I freds que m’esborronen com un estel.


Al meu cistell de vida

aigua de la font de ferro.

Arrels de les meves arrels.

Els cognoms que són

donats i estimats.

Vénen d’allà i d’enllà.

El mall de vida

i l’enclusa per forjar.

Alguna bufetada que ha deixat

els cinc dits marcats.


Al meu cistell de vida

tres renecs en la meva llengua.

Lluitar sense matar.

Ser qui sóc sense donar explicacions.

No haver de justificar la meva identitat.

El país que sempre ha

tingut un peu al coll,

i ara quasi dos...

Sembla com si els peus s’hagin multiplicat.

Rellotges aturats

i rellotges que s’han

menjat el seu temps...

Una falç per si l’herba.

I una dalla per si l’herba

va més enllà.


Ara molta gent no té cistell de vida

viuen en bossa de plàstic...

Viuen amb una il·lusió hipotecada.

Amb un desig malalt.

Amb un amor envasat

al buit en Tetra brik...

Amb una llibertat tutelada per un banc.

Amb un coet al cul que

els empeny a anar endavant

sense saber perquè...

com si fugissin d’ells mateixos.

No reciclen res només consumeixen

i viuen consumits...

Sense cistell de vida

sense contingut ni continent...

Etiquetats però contents.

onatge

8 comentaris:

  1. No sé jo si gaire contents... els etiquetats, però vaja, n'hi deu haver de tot.

    Ja veig onatge que tens un cistell de vida molt gran, on hi caben moltes coses.

    ResponSuprimeix
  2. Com diu la Carme, el teu cistell de vida està ben ple. Tens clar el que vols i el que no vols, i dir-ho així, una cosa rere l'altra, impressiona i fa pensar.

    ResponSuprimeix
  3. no hi ha cap mena de possible confusió, has parlat clar, ser!

    salut i verbs

    ResponSuprimeix
  4. Quànta vida!

    Il.lusions, versos, abraçades, somnis, paciència, beneïda imprudència, petxades i camins. Les llàgrimes i el vent que ens torna de nou a casa. Paraules, treball i lluita. Ferides i somriures eterns. País, consciència i vida. Caminar per ser, lluitar per ser, estimar per ser, llegir i escoltar per ser, caure i aixecar-se per a continuar sent. Treballar-se el ser i no ser perquè toca...ser perquè toca, no és ser; tan sols és estar.

    De vegades em canse, però espere que la parada mai siga definitiva. Al final de la partida espere poder regirar la meua cistella i trobar-la tan plena.

    Gràcies, acabes de regalar-me un poema de capçalera, un recordatori d'allò que no deuria d'oblidar-se'm mai.

    ResponSuprimeix
  5. Carme, el que volia dir és que davant de tot el que va malament, encara s'ho miren cofois...

    Teresa espero no haver-te impresionat molt. Estic segur que tu també tens un bon cistell de vida...

    Joan, ja no sé com parlo. De vegades em sembla que parlo sol...

    Xica gràcies per les teves paraules. El cistell de vida cal mirar-lo amb el cor i l'ànima i et quedaràs parada del ple que el tens, també és veritat que de vegades hi trobem coses que no hem adquirit, que no les volíem, però algú... les hi ha posat.

    Una abraçada de vida.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Un cistell de vida ple d'experiències, de coses amb valors, de sentiments i emocions... en definitiva, ple de vida!

    Salut! ;)

    ResponSuprimeix
  7. Passejo amunt i avall per la vida que conté el teu cistell. Somric davant la figura del que considero un home afortunat. No tan sols per les experiències acumulades, sinó perquè percebo que les has sabut viure, fins i tot les que costen de pair.

    ResponSuprimeix
  8. Joan, és veritat al cistell hi ha de tot...

    Pilar, és com tu dius. No sé si he sabut viure o no, en tot cas ho fet a la meva manera. I de tot per negatiu que hagi estat n'he tret un poema...

    Una abrçada.
    onatge

    ResponSuprimeix