Tarda, temps d’ulls oberts.
Vida ferma de fulla passatgera.
Ser sense voler ser.
Hora bruixa en temps de lluna.
Sentir vida sense tenir-la...
Amb les mans buides
abraço la vida,
escric el poema
a la nineta dels ulls, tu...
Tarda, el sol juga
a dibuixar ombres,
amb les flames del seu cos
encén vida, tot creix en flor.
Els records són fruita d’enyor.
La convivència amb tu
pel camí del temps.
La felicitat no pot anar a dida,
el temps feliç també té un plor.
Tarda, ombra de tu i de mi.
Vida amb cant de rossinyol.
Tot tan lluny, tot tan a prop.
Vida en temps de flor.
Un rellotge, dues hores
un sol temps.
onatge
Sentir vida... sense tenir-la... m'emporto aquesta idea. Sentir vida, és molt, oi?
ResponEliminaJo m'emporte aquest vers: hora bruixa en temps de lluna.
ResponEliminaDecididament ets un poeta... enlaires els records als crestalls dels teus onatges, serens, pausats... amb l'escuma penetrant de sensacions llunyanes, però a l'hora tan properes...
ResponEliminaPensaments perlats plens de dolcíssim moviment.
"Un rellotge, dues hores
un sol temps"
tot tan lluny, tot tan aprop...
ResponEliminade ben aprop aprenem a llegir-te...
una abraçada, onatge!
I en el rerefons de poemes tan bells com aquest, sempre l'amor. ¿T'has preguntat mai quina mena de poemes estaríem escrivint si en l'Edat Mitjana no s'hagués difós del model de l'amor romàntic? Seria un exercici interessant, intentar compondre un poema sense aquest ideal, cantant només els instints animals envers l'altra persona i les ganes de procrear. ¿Vols dir que ens en sortiríem?
ResponEliminaUna abraçada de vida en temps de flor.
Carme, sí, sentir vida, és molt.
ResponEliminaNovesflors et desitjo una bona lluna i una bona hora...
Contraclaror, només "embasto" paraules amb fil de sentiments. Gràcies. "Un rellotge, dues hores
un sol temps", aquesta metàfora també m'agrada molt.
fanalblau, el plaer és meu i la paciència teva...
galionar, doncs no, no me fet mai aquesta pregunta. Però sí que estic conveçut que l'amor és el motor de tota il·lusió. No ho sé si ens en sortíriem.
Una abraçada de temps en flor.
onatge
ummm, m'agrada aquest moviment de l'imatge, el moviemnt que em provoquen les teves paraules, un petonet
ResponEliminaAquest poema fa gust a una trobada màgica, on el temps del rellotge es confon amb el sentiment d'eternitat entre vosaltres dos.
ResponEliminaHola Lucia, el moviment sempre és vida.
ResponEliminaMònica veig que has garbellat la metàfora del poema.
Una abraçada amb moviment i eternitat.
onatge