dimarts, 23 de març de 2010

Vida en temps de flor...




Tarda, temps d’ulls oberts.

Vida ferma de fulla passatgera.

Ser sense voler ser.

Hora bruixa en temps de lluna.


Sentir vida sense tenir-la...

Amb les mans buides

abraço la vida,

escric el poema

a la nineta dels ulls, tu...


Tarda, el sol juga

a dibuixar ombres,

amb les flames del seu cos

encén vida, tot creix en flor.

Els records són fruita d’enyor.

La convivència amb tu

pel camí del temps.


La felicitat no pot anar a dida,

el temps feliç també té un plor.


Tarda, ombra de tu i de mi.

Vida amb cant de rossinyol.

Tot tan lluny, tot tan a prop.

Vida en temps de flor.

Un rellotge, dues hores

un sol temps.

onatge



9 comentaris:

  1. Sentir vida... sense tenir-la... m'emporto aquesta idea. Sentir vida, és molt, oi?

    ResponSuprimeix
  2. Jo m'emporte aquest vers: hora bruixa en temps de lluna.

    ResponSuprimeix
  3. Decididament ets un poeta... enlaires els records als crestalls dels teus onatges, serens, pausats... amb l'escuma penetrant de sensacions llunyanes, però a l'hora tan properes...
    Pensaments perlats plens de dolcíssim moviment.

    "Un rellotge, dues hores
    un sol temps"

    ResponSuprimeix
  4. tot tan lluny, tot tan aprop...
    de ben aprop aprenem a llegir-te...

    una abraçada, onatge!

    ResponSuprimeix
  5. I en el rerefons de poemes tan bells com aquest, sempre l'amor. ¿T'has preguntat mai quina mena de poemes estaríem escrivint si en l'Edat Mitjana no s'hagués difós del model de l'amor romàntic? Seria un exercici interessant, intentar compondre un poema sense aquest ideal, cantant només els instints animals envers l'altra persona i les ganes de procrear. ¿Vols dir que ens en sortiríem?
    Una abraçada de vida en temps de flor.

    ResponSuprimeix
  6. Carme, sí, sentir vida, és molt.
    Novesflors et desitjo una bona lluna i una bona hora...
    Contraclaror, només "embasto" paraules amb fil de sentiments. Gràcies. "Un rellotge, dues hores
    un sol temps", aquesta metàfora també m'agrada molt.
    fanalblau, el plaer és meu i la paciència teva...
    galionar, doncs no, no me fet mai aquesta pregunta. Però sí que estic conveçut que l'amor és el motor de tota il·lusió. No ho sé si ens en sortíriem.

    Una abraçada de temps en flor.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. ummm, m'agrada aquest moviment de l'imatge, el moviemnt que em provoquen les teves paraules, un petonet

    ResponSuprimeix
  8. Aquest poema fa gust a una trobada màgica, on el temps del rellotge es confon amb el sentiment d'eternitat entre vosaltres dos.

    ResponSuprimeix
  9. Hola Lucia, el moviment sempre és vida.
    Mònica veig que has garbellat la metàfora del poema.

    Una abraçada amb moviment i eternitat.
    onatge

    ResponSuprimeix