Aquesta fotografia és una de les que em va enviar l'amiga galionar, i aquesta m'ha suggerit això:
La vinya
té fred.
Els ceps
estan gelats.
El raïm
destil·larà
vi de llàgrima,
i la rosada
ens despullarà
el cos
per escriure
el poema,
i la metàfora
closa al cor.
Sortírem
del fred
i esdevindrem
primavera...
Ens mirarem
als ulls i
serà tardor...
Que ràpid és a vegades el pas de les estacions... un poema de fred i de calidesa a la vegada.
ResponEliminaOstres, onatge, quina capacitat per a extreure'n de la bellesa més bellesa! Si ho arribo a saber, t'envio les de l'endemà a l'hora de l'alba, que eren molt millors...!
ResponEliminaAh, la tardor és la meva estació predilecta.
Una abraçada de les que fonen la neu.
De vinya a vinya.... maques les teves vinyes. Et convido a visitar les meves, nevades, en poda o graçades. Un plaer compartir temes.
ResponEliminaLes vinyes verdes van passar a ser vinyes blanques vora el mar... però que no sigui vi de llàgrima!
ResponEliminaCarme tot passa de pressa...
ResponEliminagalionar s'ha fos la neu...
Maria Rosa aquests ceps són de la teva terra. La fotografia no és meva.
Cèlia, una vegada escoltant un sentesos en vins, vaig sentir això de vi de llàgrima, i em va encantar...
Us desitjo un bon onatge.
Maca la foto i maques les teves paraules...
ResponEliminaAdmiro aquesta facilitat de posar sentiments, sensacions, en paraules!
Bonica foto, la de Galionar, i bonics versos els teus. Tot i la bellesa de la neu jo ja tinc ganes de primavera.
ResponEliminaRita, tu ho has dit és una facilitat, no té cap mèrit. I tothom és capaç de descriure els seus sentiments amb paraules.
ResponEliminanoves flors, jo també sóc un enamorat de la primavera i la tardor, però aquest any sembla que hi ha un divorci entre els desitjos de la terra i els del cel...
Una abraçada amb caliu.
onatge