dilluns, 15 de març de 2010

A l'hora del fred...

A l’hora del fred

sense una mà que abriga.

La fidelitat en temps de lluna.

Caminar guiat pel vol d’una gavina.

Però a l’hora del fred

tot és de marbre fred.

El cor mai no viu de propina...

Al capdavall sempre hi ha

la ruïna de la sang,

només els records

d’haver viscut en pau...

Abraço somnis d’ulls oberts.

Al coixí del temps

sempre hi ha un somni final.

Fred de vida,

fred de porta oberta,

fred de no poder

donar tomb de clau.

Abraço l’horitzó

i m’arriben les ones,

però sempre les roques

abraçades al meu pit.

L’olor de sal de mar

em fa saber que estic despert.

A l’hora del fred

no hi ha cap foc encès.

El gel es fa l’amo del temps.

Fotografies velles de temps

de quan jo era un guerrer

en contra del fred,

de quan fonia el gel

amb la mirada.

A l’hora del fred,

la lluita per viure.

Cal no esperar en el temps.

El temps no és mai

amic de ningú...


onatge

6 comentaris:

  1. onatge,

    enyorat? trist? melanconiós?
    El temps ens és amic quan no va a la contra. El temps és el temps, i cal no esperar en el temps...

    Una abraçada, d'acord?

    ResponSuprimeix
  2. onatge... que ja em començo a preocupar... el temps no és ni amic ni tampoc enemic...

    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  3. el temps no té temps, un instant és una eternitat, és efímer, tens aquest instant, que és ara, que és els temps que s'encadena d'instants, de futurs que ja són ara.
    I passa, o i tant! inexorablement i amb el pas del temps deixem les batalles, perdudes o guanyades, sentiments, sensacions i vivències que ja no tornaran.

    I quan ja no hi siguem, els cosos dels amants continuaran fruint i amb ells continuarà la vida en espais platges i sols lluents.

    salut

    ResponSuprimeix
  4. M'agrada pensar que el temps és una il·lusió, que tots els moments passen a l'hora. No estem mai sols, tenim els éssers estimats que han passat i els que han de venir al nostre costat.

    Estem a punt de rebre l'esclat de la primavera. Ànims som aquí...

    ResponSuprimeix
  5. Ai Chronos, Chronos... alfa i omega de tot.
    Salut i Terra

    ResponSuprimeix
  6. fanal blau, de vegades quan escric -per no dir sempre- vaig poant de la meva profunditat, aquest poema ja té un lustre, però els sentiments viscuts sempre tenen vigència.

    Joan, comparteixo tot el que dius "un instant és una eternitat". I de vegades allò que semblava etern, es desfà en un instant...

    Mònica, tens raó, tot és una il·lusió. Les il·lusions són la sang del cor...

    Francesc, gràcies per ser-hi.

    Una abraçada eterna.
    onatge

    ResponSuprimeix