Estimar no té preu... (per sort...)

Estimar no té preu,

però no es pot dir gratuïtament.

L’amor no té sinònim,

però si no en tenim, no vivim.

Estimar és sentir-se viu,

i viure per estimar.

Qui no es batejat d’amor,

no sabrà mai qui és

el seu gran tresor,

la riquesa d’estimar.

Quan hem estimat

i l’amor se’n va, l’amor

sempre ens deixa penyora.

Quan l’amor està a la llunyania,

el seu record sempre ens devora.

Hem de respirar profundament

per agafar un nou alè per viure.

Hem de re-dibuixar l’amor,

i fer-nos sensibles als seus sentiments.

Pluja nova sobre els sembrats.

Caldrà esperar les llunes i les primaveres,

i tot serà un renéixer i un sortir.

I si em queda una estaca clavada al cor,

no serà senyal de cap límit, serà record

que no s’ha pogut fer oblit.

L’amor, quan se’n va,

ens roba el nom i el somni.

I amb esperança florirem, o ens florirem.

I en el silenci, sempre escoltarem l’antic eco.

Quan l’amor se’n va,

ens pren la platja i els estels,

l’horitzó i els núvols, el cel i les estrelles.

La paciència es fa neguit, i el record

és un forat buit,

per on caiem nosaltres i el pressent...

onatge