Il·lusions
a lloguer
sense contracte.
La paraula al cinquè
pis sense ascensor.
Portes tancades,
veïns mirant de reüll.
Pensaments lliures de records.
He perdut la ferradura de la sort.
Cavalls al seu pas,
crineres sense enyor.
Les sabates empolsegades,
el cabell encara humit.
Tanco els ulls i em ressona
la teva veu com un dibuix.
El plat ple de paraula,
semblava un menú sense fi,
avui el plat s’ha trencat,
els mots són de pa sec,
i el missatge un got d’aigua buit.
El rellotge sense corda,
un temps vist i no vist.
Les galtes sense camí,
només la barba gris.
Campanades de missa de diumenge.
Campanades a qualsevol
cementiri buit i gris.
Una besada al buit,
l’esperit i el núvol sec.
Palmeres que pentinen l’horitzó.
Una barca a la sort de les onades,
una cançó als llavis i les mans al timó.
Fred a les flames del mai més.
Conjugar els verbs, no va poder ser.
Tot es vestí de fred, el cafè gelat.
Aturares el somriure
i vas deixar de dibuixar.
Tot ve un dia que s’esborra,
i no es pot guardar...
onatge
M'agrada retrobar la lectura de blogs...
ResponEliminaIl·lusions com un regal
inesperat.
Les paraules a la plaça
ran de terra.
Camins i portes obertes
i la clau dels somnis
recuperada.
Pensaments lliures
per inventar nous moments.
Bona tarda i una abraçada.
M'he emocionat al llegir-te, potser perquè sempre cerco eternitzar el moment amb el dibuix, però hi ha tants moments desdibuixats i desaprofitats per la inconsciència...!
ResponEliminaUna abraçada en silenci.
Per això hem de viure l'instant, ara, cada instant que ens mereix la pena.
ResponEliminaTambé és cert que per cada instant que se'ns escola de les mans en neix un de nou, en el qual encara és tot possible, ple d'il·lusions per estrenar. I així no ens sentirem mai orfes.
ResponEliminaUna abraçada encara amb el perfum de la vall.
“ Fred a les flames del mai més.”
ResponEliminaQuan bufa el vent del Nord, dins el cor, el fred atemoreix els sentiments deixant que regnin les flames del mai més.
Comparteixo la teva frase, amb el teu permís. Em diu molt.
Des de Sinera,
Carpe diem, tempus fugit.
ResponEliminaSi la vida la viviren sentint el dictat dels sentiments del moment, aconseguiriem una felicitat molt més autèntica.
Des del bosc
Carme ben tornada siguis que el silenci de les estrelles et beneeixi.
ResponEliminaDes del far una mica de brisa.
onatge
maijo visca l'emoció fruit del maridatge entre dibuix i paraula...
ResponEliminaDes del far.
onatge
noves flors mentre hi hagi flors hi haurà pètals que ens abrigaran l'ara i aquí...
ResponEliminaDes del far.
onatge
galionar tota certesa té la seva incertesa... Et desijto que gaudeixis del clima de la vall...
ResponEliminaDes del far.
onatge
Maria Consol de vegades em surten frases com aquesta, sempre hi ha una flama dins de nosaltres a punt de ser foc...
ResponEliminaDes del far...
onatge
Joana gràcies pel teu "moment..." en l'ara i aquí.
ResponEliminaDes del far.
onatge
Sublim com sempre, onatge...
ResponEliminaSalut, i una abraçada!
hostia, quin regust que tenen aquestes paraules, quanta melangia...
ResponEliminaque no es pot guardar i s'ha de treure!
visca la vida!
dic; amb tot el què hi ha i els sentiments que comporten
salut i bon estiu company
joanfer gràcies per la teva bona lectura, només és estar tocat pel vent de mar...
ResponEliminaAmunt i crits!
onatge
Joan Calsapeu-Layret totes les paraules tenen un regust... Les meves estan batejades de mar lluna i silenci a la platja de la solitud i la barca de la companyia...
ResponEliminaEt desitjo una bona brisa...
onatge