A la lluna *
dels teus llavis
esdevinc ocell,
faig niu
al teu pit,
aturo el vol.
Vivim el somni,
ja no ens cal
tancar els ulls...
no tenim nuesa,
som nosaltres.
Ens coneixem,
però el desig
sempre és nou...
onatge
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Quanta raó tens, onatge! què més podria dir-te?
ResponEliminaGenial el poema i la idea que expressa...tant de bo algun dia puga sentir-ho, mentrimentres, seguiré buscant.
ResponEliminaB7s!
Que bonica la metàfora de la lluna i els llavis!!!
ResponEliminaQuina sort tens! Hi ha qui només somia i no arriba mai a viure el somni.
ResponEliminaEmocionant poema. Gràcies.
Carme només és com ho sento... Gràcies per ser-hi.
ResponEliminaDes del far...
onatge
xica et desijto que el "mentrimentres" sigui curt, breu... Gràcies per venir.
ResponEliminaDes del far...
onatge
Cèlia deu ser que sóc llunàtic... Gràcies per venir.
ResponEliminaDes del far...
onatge
maijo hi ha un somni per tu, no en dubtis... Obriràs el ulls i el somni t'abraçarà amb el cor...
ResponEliminaGràcies per venir.
Des del far...
onatge
quin encontre més encisador! Aquest m'agrada especialment. M'arriba la fusió màgica.
ResponEliminaAbraçades grans,
Mònica
Mònica en el fons ens abracen els mateixos sentiments. Entre persones l'alfabet d'estimar només és un...
ResponEliminaDes dels estels...
onatges