M’agrada veure com
les fulles dels arbres
cauen amb vent de tardor.
Cada fulla és un poema
escrit a les arrels de l’arbre.
Una catifa de fulles ja és una poesia.
Les fulles potser dansaran damunt
la terra que les ha vist néixer.
La pluja voldrà fer-les germinar
de nou, però ja no serà possible.
De vegades les il·lusions
cauen com les fulles
amb vent de tardor.
Ens podem prenyar
de noves il·lusions,
però mai més no seran iguals,
ni millor ni pitjor, diferents.
Si l’hivern és molt cru, l’arbre
queda despullat d’il·lusions.
Fred, vent i pluja, el penetraran.
No serà fins la primavera
que gemegarà vida dins d’ell
i naixeran noves fulles, nous fruits.
Seure al banc i veure com l’arbre
va perdent les fulles és patètic,
però és ple de poesia.
És una estampa de la vida.
Hi ha persones que
després de la seva tardor
no saben veure ni
trobar la seva primavera.
Quan la persona perd les il·lusions
només queda una soca amb arrels...
I tindrà fred, li faltarà amor,
tindrà set, sense somriure,
o potser ni això...
Però ara cada fulla és un poema,
una barca per viatjar
al cor del mot...
onatge
Un bonic viatge, al cor dels mots.
ResponEliminanoves flors, gràcies per les teves paraules. Aquests viatges no surten a les guies...
ResponEliminaDes dels estels...
onatge
"Hi ha persones que
ResponEliminadesprés de la seva tardor
no saben veure ni
trobar la seva primavera." Jo soc una d'aquelles...
"però cada fulla és un poema" ... en aquesta frase està el suc de la sensibilitat de la teva ànima.
gràcies Onatge perquè amb les teves paraules la tardor canvia de significat
Lliri blanc, hi ha un temps per a cada temps... De vegades només cal escoltar el silenci que batega viu dins de nosaltres, llavors nosaltres esdevenim cançó de vida...
ResponEliminaDes dels estels...
onatge
Amb el teu permís, agafaré una d'aquestes fulles perquè em faci viatjar...
ResponEliminaBon poema, poeta...
Salut!
Joan, el permís no et cal, que les fulles et facin viatjar amb el vent que tu vulguis...
ResponEliminaDes dels estels...
onatge