diumenge, 15 d’agost del 2010

Agafo un núvol i...



Agafo un núvol

i em queda

pluja a la mà.

Em queda

la impotència

de no poder

donar pluja

a qui té set

a qui mor de set.


Ara sóc nit

amb la nit.

Estic sol

amb mi

i l’herència

de tot el que

he viscut.


Però ara sóc

feliç amb

la rosada

que deixa

el temps

sense pressa,

sense neguit.


M’acaricien els

pètals d’una flor.

M’excito amb

un vers.

L’orgasme

d’una rima.

La serenitat

de sentir el

meu respirar...


onatge

4 comentaris:

  1. El mimetisme de ser nit en la nit i que el núvol et deixe l'empremta a les mans són dues troballes
    dolces.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  2. Si agafem un núvol, també, podem volar amb la imaginació que ens ajuda cada dia a caminar, a viure i a donar la mà des de la tendresa i la suavitat d’una carícia.

    Una abraçada,Onatge, des de Sinera

    ResponElimina
  3. Francesc de vegades els sentiments es materialitzen així...

    Salut camarada.
    onatge

    ResponElimina
  4. Maria Consol si tens un núvol tens ales per volar...

    Des del far...
    onatge

    ResponElimina