Agafo un núvol
i em queda
pluja a la mà.
Em queda
la impotència
de no poder
donar pluja
a qui té set
a qui mor de set.
Ara sóc nit
amb la nit.
Estic sol
amb mi
i l’herència
de tot el que
he viscut.
Però ara sóc
feliç amb
la rosada
que deixa
el temps
sense pressa,
sense neguit.
M’acaricien els
pètals d’una flor.
M’excito amb
un vers.
L’orgasme
d’una rima.
La serenitat
de sentir el
meu respirar...
onatge
El mimetisme de ser nit en la nit i que el núvol et deixe l'empremta a les mans són dues troballes
ResponEliminadolces.
Salut i Terra
Si agafem un núvol, també, podem volar amb la imaginació que ens ajuda cada dia a caminar, a viure i a donar la mà des de la tendresa i la suavitat d’una carícia.
ResponEliminaUna abraçada,Onatge, des de Sinera
Francesc de vegades els sentiments es materialitzen així...
ResponEliminaSalut camarada.
onatge
Maria Consol si tens un núvol tens ales per volar...
ResponEliminaDes del far...
onatge