Aquest poema de fet me'l va dictar la meva gossa Fosca en la pèrdua del seu millor amic en Roc. Es van conèixer passejant, quan es trobaven corrien jugaven i s’estimaven, eren l’alegria de la vida...
Roc
Roc a tu i a mi ens
van abandonar sense cor...
La gossera mai no
és un bon lloc.
Ens vam conèixer passejant.
Recordo les corregudes
dels primers dies,
amunt i avall,
avall i amunt.
Com t’estiraves a terra
i jugàvem plegats.
Avui has emprés
un llarg camí...,
potser no ens tornarem
a veure, però sempre
estaràs amb mi.
Noble i ferm
tal com a mi
m’agraden els homes.
Ara la plaça
ha quedat buida;
se que no has de venir,
però jo encara miro
endavant i em sembla
que et veig venir
movent la cua
i més eixerit
que un pèsol.
Sento la teva veu,
el caliu de la
teva pell,
la teva olor,
la teva alegria.
Ja ho diuen les àvies:
no hi ha felicitat complerta...
Ara la plaça
té massa silenci,
tot és fred, i
vindrà la primavera
miraré les flors
però t’enyoraré
com ja t’enyoro ara...
Et vaig venir a
veure per Nadal,
estaves menjant el
teu plat de pollastre,
no em vas fer gaire cas,
o vaig comprendre;
estaves dèbil i
et calia menjar.
Ara quan arriba la nit
espero, espero demà,
però sé que és un
demà sense tu.
Diuen que és el destí.
Que carai de destí...
Tu i jo ens estimàvem.
Jo t’estimo encara.
Però ara sola
en un món de gossos...
Res ni ningú no
podrà esborrar
el teu record.
Les nostres vivències
són per sempre.
Avui sortiré
a passejar, i és
el primer dia
que sé que no vindràs,
però encara no m’ho
acabo de creure...
Ara mentre t’estic escrivint
em cauen les llàgrimes,
sé que allà on estàs
no et falta res, però
em faltes a mi.
Ja no n’hi ha
d’homes com tu.
Vaig pel carrer
i només veig malcarats...,
mesquineses amb
les seves mestresses,
vells bavosos,
els que no s’aguanten
de tan prims que
volen estar,
només parlen en castellà,
o amb idiomes de
més enllà que no entenc,
però tu, amb la teva veu,
encara ressones dintre meu.
No cal que ningú
em vingui a donar consol,
què sabran ells i elles
del que sento jo...
Em desperto i només
sé dir Roc, Roc...
Ara el món sense tu
em sembla massa gran.
Tinc la teva fotografia
a la meva habitació,
i et miro i et parlo,
i sé que m’escoltes,
només així sóc una mica feliç.
Surto al carrer
i em sembla que
has de sortir de
qualsevol cantonada,
que vindràs corrents
fins a mi, ens farem
un petó i una abraçada,
però miro endavant
i desperto a la realitat...
Roc no t’ho sé dir
més bé, ja saps que
sóc dona de poques
paraules, però sé
que m’entendràs...
Fidel a tu i
al teu record.
Has estat un
bon company.
T’estimo i t’enyoro.
Sempre teva.
Fosca
Fosca - onatge
Fosca, una abraçada
ResponEliminaTaca (la gossa de l'Arare)
:)
Taca m'ha arribat la teva abraçada. Gràcies.
ResponEliminaSalut camarada.
Fosca
Hola Fosca,
ResponEliminaJo em dic Rex, i tinc 17 mesos. Ja sé que diràs : Vaja ! Com aquell gos policia de la televisió. Tot hom m’ho diu, però no és així. Soc de raça caçadora i, excepte d’una ratlla blanca al pit, tinc tot el pel negre com la nit. Soc molt bo però, quan vaig a passejar, soc entremaliat i molt juganer. Tinc una núvia que es diu Poma i quan ens veiem no parem de córrer amunt i avall.
Ja sé que no puc, ni voldria, substituir el teu amic però sàpigues que jo també vaig ser abandonat i ara visc en mig de molt amor i felicitat.
Sempre recordaràs al teu amic Roc i, encara que no t’ho sembli, sempre estarà jugant en el teu cor.
Potser no et consola, però jo t’envio una abraçada des del meu mar de Sinera.
REX
Hola REX veig que m'has entès. Ho vaig passar molt malament, en Roc era tot un senyor gos millorant el present. Gràcies per la teva companyia.
ResponEliminaT'envio una bona remenada de cua amb tot l'afecte.
Fosca.
Et faig arribar una abraçada gran, plena d'afecte i un polsim de tendresa per aquests moments durs, de dol per tú i per la Fosca!
ResponEliminaMònica gràcies per ser-hi.
ResponEliminaRep una abraçada duo...
Fosca-onatge
Sembla que els gossos també senten la poesia de l'amor i el desamor. El meu (Net, Neti pels amics) està udolant a la lluna perquè la gosseta del veí està en zel! I ell només mira cap a ella i udola paraules d'amor!
ResponEliminaCal dir que només udola quan està enamorat perquè ell sempre burda!
Cèlia els gossos ho sentèn tot. No són més intel·ligents que els humans però fan servir millor la intel·ligència... Quan estem enamorats "udolem" tots/es.
ResponEliminaUna abraçada mirant la lluna.
onatge
Els gossos ens fan tornar a un estat més pur, ens fan aflorar les emocions tal qual, llavors, tot és molt més senzill i clar. Estimen sense condicionants.
ResponEliminaLa història de la Fosca m'ha recordat la de Aladino i Roxette, dues gossetes que vivien juntes i van ser abandonades a la protectora de Mataró. Les van separar perquè eren de mides diferents, però la gran va deixar de menjar i de beure i s'escapava quan podia per anar a veure a la companya. Les han hagut de posar juntes i esperen a algú que les vulgui adoptar. Ho podeu veure al you tube picant "Aladino i Roxette" perquè jo no ser posar-ho aquí.
Mentre escric això tinc la Boira, la meva gosseta, damunt la falda. A ella no li agraden gaire els altres gossos perquè està molt mimada, però crec que quan falti la Sian, la gossa dels meus sogres amb qui s'està moltes vegades, la trobarà a faltar.
De part de la Boira, de la Sian i meva, una abraçada a la Fosca.
Sílvia, Boira i Sian, gràcies per ser-hi, ja veig que m'enteneu...
ResponEliminaUna abraçada.
Fosca - onatge