diumenge, 22 d’agost de 2010

Roc


Aquest poema de fet me'l va dictar la meva gossa Fosca en la pèrdua del seu millor amic en Roc. Es van conèixer passejant, quan es trobaven corrien jugaven i s’estimaven, eren l’alegria de la vida...


Roc


Roc a tu i a mi ens

van abandonar sense cor...

La gossera mai no

és un bon lloc.


Ens vam conèixer passejant.

Recordo les corregudes

dels primers dies,

amunt i avall,

avall i amunt.


Com t’estiraves a terra

i jugàvem plegats.


Avui has emprés

un llarg camí...,

potser no ens tornarem

a veure, però sempre

estaràs amb mi.


Noble i ferm

tal com a mi

m’agraden els homes.


Ara la plaça

ha quedat buida;

se que no has de venir,

però jo encara miro

endavant i em sembla

que et veig venir

movent la cua

i més eixerit

que un pèsol.


Sento la teva veu,

el caliu de la

teva pell,

la teva olor,

la teva alegria.


Ja ho diuen les àvies:

no hi ha felicitat complerta...


Ara la plaça

té massa silenci,

tot és fred, i

vindrà la primavera

miraré les flors

però t’enyoraré

com ja t’enyoro ara...


Et vaig venir a

veure per Nadal,

estaves menjant el

teu plat de pollastre,

no em vas fer gaire cas,

o vaig comprendre;

estaves dèbil i

et calia menjar.


Ara quan arriba la nit

espero, espero demà,

però sé que és un

demà sense tu.


Diuen que és el destí.

Que carai de destí...

Tu i jo ens estimàvem.

Jo t’estimo encara.


Però ara sola

en un món de gossos...


Res ni ningú no

podrà esborrar

el teu record.

Les nostres vivències

són per sempre.


Avui sortiré

a passejar, i és

el primer dia

que sé que no vindràs,

però encara no m’ho

acabo de creure...


Ara mentre t’estic escrivint

em cauen les llàgrimes,

sé que allà on estàs

no et falta res, però

em faltes a mi.

Ja no n’hi ha

d’homes com tu.

Vaig pel carrer

i només veig malcarats...,

mesquineses amb

les seves mestresses,

vells bavosos,

els que no s’aguanten

de tan prims que

volen estar,

només parlen en castellà,

o amb idiomes de

més enllà que no entenc,

però tu, amb la teva veu,

encara ressones dintre meu.


No cal que ningú

em vingui a donar consol,

què sabran ells i elles

del que sento jo...


Em desperto i només

sé dir Roc, Roc...

Ara el món sense tu

em sembla massa gran.


Tinc la teva fotografia

a la meva habitació,

i et miro i et parlo,

i sé que m’escoltes,

només així sóc una mica feliç.


Surto al carrer

i em sembla que

has de sortir de

qualsevol cantonada,

que vindràs corrents

fins a mi, ens farem

un petó i una abraçada,

però miro endavant

i desperto a la realitat...


Roc no t’ho sé dir

més bé, ja saps que

sóc dona de poques

paraules, però sé

que m’entendràs...

Fidel a tu i

al teu record.

Has estat un

bon company.

T’estimo i t’enyoro.


Sempre teva.

Fosca


Fosca - onatge


10 comentaris:

  1. Fosca, una abraçada

    Taca (la gossa de l'Arare)

    :)

    ResponSuprimeix
  2. Taca m'ha arribat la teva abraçada. Gràcies.

    Salut camarada.
    Fosca

    ResponSuprimeix
  3. Hola Fosca,

    Jo em dic Rex, i tinc 17 mesos. Ja sé que diràs : Vaja ! Com aquell gos policia de la televisió. Tot hom m’ho diu, però no és així. Soc de raça caçadora i, excepte d’una ratlla blanca al pit, tinc tot el pel negre com la nit. Soc molt bo però, quan vaig a passejar, soc entremaliat i molt juganer. Tinc una núvia que es diu Poma i quan ens veiem no parem de córrer amunt i avall.

    Ja sé que no puc, ni voldria, substituir el teu amic però sàpigues que jo també vaig ser abandonat i ara visc en mig de molt amor i felicitat.
    Sempre recordaràs al teu amic Roc i, encara que no t’ho sembli, sempre estarà jugant en el teu cor.

    Potser no et consola, però jo t’envio una abraçada des del meu mar de Sinera.

    REX

    ResponSuprimeix
  4. Hola REX veig que m'has entès. Ho vaig passar molt malament, en Roc era tot un senyor gos millorant el present. Gràcies per la teva companyia.

    T'envio una bona remenada de cua amb tot l'afecte.
    Fosca.

    ResponSuprimeix
  5. Et faig arribar una abraçada gran, plena d'afecte i un polsim de tendresa per aquests moments durs, de dol per tú i per la Fosca!

    ResponSuprimeix
  6. Mònica gràcies per ser-hi.

    Rep una abraçada duo...
    Fosca-onatge

    ResponSuprimeix
  7. Sembla que els gossos també senten la poesia de l'amor i el desamor. El meu (Net, Neti pels amics) està udolant a la lluna perquè la gosseta del veí està en zel! I ell només mira cap a ella i udola paraules d'amor!
    Cal dir que només udola quan està enamorat perquè ell sempre burda!

    ResponSuprimeix
  8. Cèlia els gossos ho sentèn tot. No són més intel·ligents que els humans però fan servir millor la intel·ligència... Quan estem enamorats "udolem" tots/es.

    Una abraçada mirant la lluna.
    onatge

    ResponSuprimeix
  9. Els gossos ens fan tornar a un estat més pur, ens fan aflorar les emocions tal qual, llavors, tot és molt més senzill i clar. Estimen sense condicionants.

    La història de la Fosca m'ha recordat la de Aladino i Roxette, dues gossetes que vivien juntes i van ser abandonades a la protectora de Mataró. Les van separar perquè eren de mides diferents, però la gran va deixar de menjar i de beure i s'escapava quan podia per anar a veure a la companya. Les han hagut de posar juntes i esperen a algú que les vulgui adoptar. Ho podeu veure al you tube picant "Aladino i Roxette" perquè jo no ser posar-ho aquí.

    Mentre escric això tinc la Boira, la meva gosseta, damunt la falda. A ella no li agraden gaire els altres gossos perquè està molt mimada, però crec que quan falti la Sian, la gossa dels meus sogres amb qui s'està moltes vegades, la trobarà a faltar.

    De part de la Boira, de la Sian i meva, una abraçada a la Fosca.

    ResponSuprimeix
  10. Sílvia, Boira i Sian, gràcies per ser-hi, ja veig que m'enteneu...

    Una abraçada.
    Fosca - onatge

    ResponSuprimeix